"Van com bojos i donen cada ensurt...!" es queixa amargament la senyora Mireia. "Cada cop hi ha més embussos per culpa dels carrils bici, i total, no hi passa mai ningú", pontifica el senyor Marià. "No els veus venir i et passen fregant a tota pastilla" remuga, de mala jeia, la senyoreta Eulàlia.
Els carrils bici tenen mala premsa, i els qui anem a la feina en bicicleta o en patinet som sospitosos habituals. I s'entén: en alguns carrers anem ben amples, i al costat, la congestió de vehicles és colossal. Nosaltres fem via mentre ells se sulfuren.
Ara bé: a la Mireia, a l'Eulàlia, a en Marià, i a tots els altres que rondinen, els puc ben assegurar que, si no es produeixen un grapat d'accidents cada dia, és perquè els ciclistes estem amb els cinc sentits alerta; els badocs que caminen pel nostre carril, els conductors que els travessen sense mirar o els vehicles estacionats que ens bloquegen el pas són el pa de cada dia, a totes hores. En pocs dies de pràctiques, no hi ha cap usuari del carril bici que no s'hagi convertit en un consumat especialista de l'eslàlom, evitant topades i esquivant vianants que caminen amb el nas enganxat al telèfon i els auriculars a les orelles. Despistats com van, quan hom fa un gir per esquivar la col·lisió a darrera hora, s'espanten i, en lloc de demanar perdó, vociferen.
Mirin: cada persona que deixa el cotxe a casa i agafa la bicicleta, allibera deu metres cúbics de via pública, estalvia uns quants quilos de diòxid de carboni a l'atmosfera i alleuja una mica la factura monetària dels combustibles fòssils i la factura ecològica del planeta. Si vostè creu que l'alcaldessa ha aprimat massa la calçada pels cotxes i ha estat massa generosa amb els carrerons per les bicicletes, ho té molt fàcil: deixi el cotxe d'una punyetera vegada i pedali. A l'hivern passarà fred, a l'estiu suarà, però farà salut, es divertirà i se'n fotrà dels embussos. I sobretot, s'adonarà que els infractors de les normes més elementals de convivència viària no són ni patinadors ni ciclistes, sinó conductors i vianants.
I si tot això el posa de mal humor, recordi que la producció de dièsel està disminuint des de l'any 2019, que d'aquí a dotze anys estarà prohibida la fabricació de cotxes amb motor de combustió, que la tecnologia per fabricar cotxes d'hidrogen està molt verda, que la xarxa de rodalies és un desastre i que els cotxes elèctrics tenen una autonomia de misèria i tarden hores a carregar-se.
No és impossible que un miracle tecnològic ens solucioni el problema de la mobilitat del futur. Ara, de la certesa dels miracles, és permès dubtar-ne. Jo, com el poeta: és quan pedalo que hi veig clar.
Els carrils bici tenen mala premsa, i els qui anem a la feina en bicicleta o en patinet som sospitosos habituals. I s'entén: en alguns carrers anem ben amples, i al costat, la congestió de vehicles és colossal. Nosaltres fem via mentre ells se sulfuren.
Ara bé: a la Mireia, a l'Eulàlia, a en Marià, i a tots els altres que rondinen, els puc ben assegurar que, si no es produeixen un grapat d'accidents cada dia, és perquè els ciclistes estem amb els cinc sentits alerta; els badocs que caminen pel nostre carril, els conductors que els travessen sense mirar o els vehicles estacionats que ens bloquegen el pas són el pa de cada dia, a totes hores. En pocs dies de pràctiques, no hi ha cap usuari del carril bici que no s'hagi convertit en un consumat especialista de l'eslàlom, evitant topades i esquivant vianants que caminen amb el nas enganxat al telèfon i els auriculars a les orelles. Despistats com van, quan hom fa un gir per esquivar la col·lisió a darrera hora, s'espanten i, en lloc de demanar perdó, vociferen.
Mirin: cada persona que deixa el cotxe a casa i agafa la bicicleta, allibera deu metres cúbics de via pública, estalvia uns quants quilos de diòxid de carboni a l'atmosfera i alleuja una mica la factura monetària dels combustibles fòssils i la factura ecològica del planeta. Si vostè creu que l'alcaldessa ha aprimat massa la calçada pels cotxes i ha estat massa generosa amb els carrerons per les bicicletes, ho té molt fàcil: deixi el cotxe d'una punyetera vegada i pedali. A l'hivern passarà fred, a l'estiu suarà, però farà salut, es divertirà i se'n fotrà dels embussos. I sobretot, s'adonarà que els infractors de les normes més elementals de convivència viària no són ni patinadors ni ciclistes, sinó conductors i vianants.
I si tot això el posa de mal humor, recordi que la producció de dièsel està disminuint des de l'any 2019, que d'aquí a dotze anys estarà prohibida la fabricació de cotxes amb motor de combustió, que la tecnologia per fabricar cotxes d'hidrogen està molt verda, que la xarxa de rodalies és un desastre i que els cotxes elèctrics tenen una autonomia de misèria i tarden hores a carregar-se.
No és impossible que un miracle tecnològic ens solucioni el problema de la mobilitat del futur. Ara, de la certesa dels miracles, és permès dubtar-ne. Jo, com el poeta: és quan pedalo que hi veig clar.