En els primers 23 anys d'aquest segle, el producte interior brut (PIB) per càpita de Catalunya ha crescut un irrisori 0,46% anual, menys que en qualsevol altre país de la Unió Europea (UE) -llevat d'Itàlia- i menys que en molts territoris espanyols. L'any 2006, la riquesa dels catalans era un 30% superior a la mitjana de la UE i avui estem per sota de la mitjana. Què ha passat?
Una part del problema té a veure amb el greuge fiscal del qual som víctimes: paguem impostos com els dels països nòrdics i rebem serveis com els dels països de tercera divisió, fruit d'un dèficit d'inversions crònic per part de l'Estat espanyol a Catalunya. D'això, la majoria dels catalans en van prendre consciència arran de la crisi econòmica del 2008, que va ser quan va començar a prendre força el procés independentista. No cal insistir-hi; tots sabem que el procés va ser reprimit a patacades policials i amb la creativa jurisprudència, o 'jurisvenjança', dels togats del Tribunal Suprem. I així estem.
Però això només explica una part del fenomen; el greuge fiscal també el suportàvem els 20 anteriors i, en canvi, la prosperitat a Catalunya era molt més consistent. Què ha canviat?
Els indicadors que normalment es mostren fan referència al creixement absolut del PIB. Des que va començar a inflar-se la bombolla immobiliària, a finals del segle passat, el sector va atreure una gran quantitat de mà d'obra -local i forastera- per fer feines d'escàs valor afegit i minsa remuneració. En conseqüència, el creixement absolut ha estat notable, però el creixement per càpita és molt feble. És a dir, som més gent, però no vivim millor, ni tenim més recursos per finançar l'estat del benestar.
El model econòmic basat en l'hostaleria i el turisme segueix el mateix patró: Catalunya fa molts anys que capta mà d'obra poc qualificada, mentre que els joves més ben preparats aquí no troben feina a la seva alçada i se'n van a l'estranger. Importem treballadors de segona i exportem, de franc, els de primera, en els quals s'ha invertit una fortuna en formació. Això no té ni cap ni peus.
Portem 20 anys amb un model de creixement que està abocat al fracàs, que ha enriquit uns quants empresaris i ha tenallat la prosperitat de la majoria dels ciutadans; que ha omplert les ciutats de turistes i de treballadors immigrats, amb els corresponents problemes d'habitatge, i que ha generat una diversitat de població escolar difícil de gestionar, i amb resultats ben galdosos en el sistema educatiu, inclòs el coneixement i domini del català, que no sembla que hi hagi cap voluntat política de revertir-lo. Les pèssimes condicions dels doctorands universitaris, sempre pendents de beques incertes; la poca planificació en la substitució del personal investigador proper a la jubilació; l'escàndol del programa Maria Zambrano, pel qual es van portar a Catalunya, des del 2021, prop de 300 experts investigadors als quals ara no es renovaran contractes, i l'obsessió per fer venir més i més turistes, sigui per badar amb els catamarans que participen en la Copa Amèrica o per rostir-se a la platja i acabar amb la pell de color de gamba, defineixen el projecte de país que tenen els caps de brots de la política i l'economia a casa nostra.
Potser sí que l'ampliació de l'aeroport del Prat farà arribar uns quants milions de visitants més que atapeiran les nostres platges, passeigs marítims i restaurants. Segur que molts hotelers, arrendadors de motos d'aigua i alcaldes desaprensius salivegen només de somiar-hi. Però digueu-me, si us plau, en què ens beneficia tanta densitat humana a la majoria dels mortals, i com es conjumina tot això amb la preservació de la biodiversitat -si és que a algú li importa la biodiversitat-.