Aquell davanter de nom impronunciable havia començat la seva carrera en els enfangats camps de futbol escolar del seu poble natal, a la ribera del Rin. De seguida els seus entrenadors van veure que combinava una gran destresa tècnica amb una força física poc comuna, i a més, s'entrenava amb absoluta disciplina. Quan era juvenil de primer any va ser fitxat per l'equip de la capital. De ben jove va entrar a la plantilla professional, i als vint-i-pocs era considerat un futbolista de referència al continent. Ell era feliç jugant, i a més xalava amb tots els esports; seguia les competicions d'atletisme, ciclocròs, esquí nòrdic, tenis i lluita grecoromana amb delit, tant en directe, si els horaris li ho permetien, com a través de diversos canals de televisió nacionals i internacionals. Els periodistes esportius eren entesos en totes les modalitats i el públic ho agraïa.
Amb la seva voracitat habitual, els equips de més pressupost se'l van disputar i després d'un serial que va durar mesos, va ser fitxat pel Barça.
Només baixar de l'avió, al Prat, es va trobar rodejat de desenes de periodistes que el burxaven per tot arreu. El van haver d'escortar fins a les instal·lacions del club perquè no podia, literalment, obrir-se pas. Al camp l'esperava la directiva en pes; com deia en Cruyff, més jefes que indis. L'endemà, més de vint pàgines publicades per diverses capçaleres donaven detalls insignificants de la seva vida, el seu viatge, la recepció, el dinar.
Llavors va caldre fer la presentació. Uns lleus tocs de pilota, un "bon dia" en un benintencionat català i unes frases poc intel·ligibles, barrejant anglès, alemany i castellà. Tanmateix, milers de persones a la graderia s'ho miraven amb deliri, però també amb posat saberut.
Després, cada dia igual: nord enllà, Mathew van der Poel feia proeses sobre el fang dalt de la bicicleta de cros; els tenistes professionals feien els tornejos preparatoris del gran open de començament de temporada; Jacob Ingebrigsten patia per imposar la seva teòrica superioritat als rivals en les curses camp a través; corredors de Kènia i d'Etiòpia es disputaven les grans maratons del circuit; Stromsheim i Dale-Skjevdal tenien apassionants duels sobre els esquís de fons i fent punteria amb els seus fusells; la temporada de rugbi es posava apassionant. Qualsevol aficionat tindria motius per passar-s'ho d'allò més bé seguint totes aquestes espectaculars i vistoses modalitats; però de què parlaven un cop i un altre, fins a l'extenuació, els periodistes de la cadena nacional, dels diaris locals, de les ràdios locals i nacionals? Dels milions que havia costat el fitxatge del davanter, de si la seva posició ideal era de 9, de fals 9 o d'extrem, de si l'entrenador el faria jugar al costat d'en Pau, d'en Pere o d'en Berenguera, de si tenia o no tenia parella, de quina música escoltava pels auriculars, i de què l'hi havia dit a tal altre jugador en el decurs d'un partit amistós...
El més curiós és que totes aquelles insignificants minúcies eren seguides amb passió per desenes de milers d'aficionats; comentades als passadissos d'instituts i universitats per estudiants (sic) que s'avorrien a classe; discutides al detall en tertúlies radiofòniques matí, tarda i nit; i renovades diàriament amb noves aportacions amb relació als pronòstics dels partits del cap de setmana, declaracions dels entrenadors sobre les motivacions d'uns i altres, i rèpliques dels directius sobre els defectes dels rivals.
Va arribar el dia del debut oficial. Aclaparat per tants comentaris, tanta expectació i tanta ruqueria, el davanter de nom impossible no aconseguia concentrar-se; en pocs minuts se li van escapar un parell de pilotes fàcils; la graderia va començar a murmurar, i ell es va sentir més pressionat encara.
Al cap de poques jornades va perdre la titularitat; al final de temporada va ser cedit a un equip europeu. Lliure de pressions i fora del focus mediàtic, va tornar a gaudir de la llibertat i va tornar a ser un futbolista meravellós.
Ara, a les tertúlies radiofòniques debaten dia i nit com és que tants futbolistes que triomfen al món van a mal borràs quan juguen al Barça. Què deu ser?
I, davant dels fracassos de l'equip, van dient: "Ai, que perdem". Com si ells juguessin. Són els mateixos que quan veuen pel·lícules pornogràfiques diuen "que bé que forniquem".
Amb la seva voracitat habitual, els equips de més pressupost se'l van disputar i després d'un serial que va durar mesos, va ser fitxat pel Barça.
Només baixar de l'avió, al Prat, es va trobar rodejat de desenes de periodistes que el burxaven per tot arreu. El van haver d'escortar fins a les instal·lacions del club perquè no podia, literalment, obrir-se pas. Al camp l'esperava la directiva en pes; com deia en Cruyff, més jefes que indis. L'endemà, més de vint pàgines publicades per diverses capçaleres donaven detalls insignificants de la seva vida, el seu viatge, la recepció, el dinar.
Llavors va caldre fer la presentació. Uns lleus tocs de pilota, un "bon dia" en un benintencionat català i unes frases poc intel·ligibles, barrejant anglès, alemany i castellà. Tanmateix, milers de persones a la graderia s'ho miraven amb deliri, però també amb posat saberut.
Després, cada dia igual: nord enllà, Mathew van der Poel feia proeses sobre el fang dalt de la bicicleta de cros; els tenistes professionals feien els tornejos preparatoris del gran open de començament de temporada; Jacob Ingebrigsten patia per imposar la seva teòrica superioritat als rivals en les curses camp a través; corredors de Kènia i d'Etiòpia es disputaven les grans maratons del circuit; Stromsheim i Dale-Skjevdal tenien apassionants duels sobre els esquís de fons i fent punteria amb els seus fusells; la temporada de rugbi es posava apassionant. Qualsevol aficionat tindria motius per passar-s'ho d'allò més bé seguint totes aquestes espectaculars i vistoses modalitats; però de què parlaven un cop i un altre, fins a l'extenuació, els periodistes de la cadena nacional, dels diaris locals, de les ràdios locals i nacionals? Dels milions que havia costat el fitxatge del davanter, de si la seva posició ideal era de 9, de fals 9 o d'extrem, de si l'entrenador el faria jugar al costat d'en Pau, d'en Pere o d'en Berenguera, de si tenia o no tenia parella, de quina música escoltava pels auriculars, i de què l'hi havia dit a tal altre jugador en el decurs d'un partit amistós...
El més curiós és que totes aquelles insignificants minúcies eren seguides amb passió per desenes de milers d'aficionats; comentades als passadissos d'instituts i universitats per estudiants (sic) que s'avorrien a classe; discutides al detall en tertúlies radiofòniques matí, tarda i nit; i renovades diàriament amb noves aportacions amb relació als pronòstics dels partits del cap de setmana, declaracions dels entrenadors sobre les motivacions d'uns i altres, i rèpliques dels directius sobre els defectes dels rivals.
Va arribar el dia del debut oficial. Aclaparat per tants comentaris, tanta expectació i tanta ruqueria, el davanter de nom impossible no aconseguia concentrar-se; en pocs minuts se li van escapar un parell de pilotes fàcils; la graderia va començar a murmurar, i ell es va sentir més pressionat encara.
Al cap de poques jornades va perdre la titularitat; al final de temporada va ser cedit a un equip europeu. Lliure de pressions i fora del focus mediàtic, va tornar a gaudir de la llibertat i va tornar a ser un futbolista meravellós.
Ara, a les tertúlies radiofòniques debaten dia i nit com és que tants futbolistes que triomfen al món van a mal borràs quan juguen al Barça. Què deu ser?
I, davant dels fracassos de l'equip, van dient: "Ai, que perdem". Com si ells juguessin. Són els mateixos que quan veuen pel·lícules pornogràfiques diuen "que bé que forniquem".