Quan el concepte 'veritat' cal adjectivar-lo, malament rai. Si hi ha una veritat jurídica que difereix de la veritat simple i nua, tenim un problema. La veritat jurídica és la que han establert de manera oficial els tribunals. D’acord amb les sentències de la justícia nord-americana, Assange és un traïdor a la pàtria; segons els tribunals russos, Navalni era una amenaça a la seguretat nacional; i estableix el Tribunal Suprem espanyol que en el cas de Puigdemont hi ha indicis inequívocs de terrorisme. A còpia d’anar repetint la doctrina oficial i d’embullar la troca amb successives comissions d’investigació, atestats policials, demandes d’extradició i declaracions incendiàries, l’opinió pública pot arribar a deixar-se confondre i donar versemblança a l’anomenada 'veritat jurídica'. Quan aquesta veritat jurídica s’ha construït sobre un relat ple de falsedats, fins al punt d’esdevenir una mentida com una casa de pagès, l’estat de dret fa aigües per tots costats. Arribats a aquest punt, el concepte de 'civilització', aplicat a països com EUA, Rússia o Espanya, trontolla. La indefensió de les persones fa feredat.
Quins són els fets? Que gràcies a Julian Assange el món va conèixer algunes barbaritats que l’exèrcit dels Estats Units havia comès en les seves operacions a l’Orient Mitjà. Algú ha desmentit aquestes barbaritats? Ningú. Doncs en lloc de demanar responsabilitats als comandaments de l’exèrcit que les va perpetrar, el sistema judicial ho fa pagar al periodista que va aixecar la llebre. Assange és un dels periodistes més valents dels nostres temps, i ho pot pagar amb la seva vida.
Heus ací que tenim un criminal de guerra, Vladímir Putin, que ha perdut el nord i és capaç de posar en risc la humanitat sencera si els països de l’OTAN s’atreveixen a aturar-li els peus a Ucraïna. Crec que no és agosarat afirmar que la desaparició política de Putin seria una gran notícia per a tot el món –sempre que no el substituís algú pitjor, naturalment-. Però Putin porta més de vint anys al poder, perquè el corrupte sistema judicial del seu país no ha fet res per impedir l’eliminació física dels periodistes més valents i dels polítics de l’oposició democràtica. La veritat jurídica és que eren uns traïdors.
I tenim un altre periodista, Carles Puigdemont, a qui viaranys insospitats van dur a entrar en política municipal, a Girona, i els designis del destí –amb una intervenció decisiva del president Mas- van dur a la presidència de la Generalitat en un moment molt especial: just quan una amplíssima majoria dels catalans, farts de promeses incomplertes per part del govern espanyol; exasperada pels continus atacs a la llengua pròpia, i fastiguejada per un espoli fiscal que ja feia més de trenta anys que durava, reclamava exercir el dret a decidir sobre el futur polític del país.
Hom pot ser independentista o unionista; pot estar a favor del dret a l’autodeterminació –com ho estaven absolutament tots els partits d’esquerres fins no fa gaire- o negar-lo des de postures autoritàries, com sempre ha fet la dreta espanyola. Pot tenir simpatia o antipatia pel personatge. La veritat és que Puigdemont es va limitar a intentar donar resposta al clam massiu de la ciutadania de Catalunya, organitzant un referèndum que no estava tipificat com a delicte.
Tots sabem com va acabar la cosa; l’estat profund espanyol va activar tota la seva capacitat repressiva. Es van conxorxar polítics, jutges i policia, sota la mirada atenta dels generals, disposats a intervenir per fer complir l’article vuitè de la Constitució espanyola si veien la unitat de la pàtria en perill.
Després de sis anys i mig d’exili, Puigdemont s’haurà d’enfrontar a una acusació per terrorisme, si la llei d’amnistia no ho impedeix; una llei que, per resistir l’embat dels jutges, ha hagut d’aclarir que el concepte bo de terrorisme no és el que diu el Codi Penal espanyol sinó el que es desprèn de la legislació europea. Ja és gros.
Quina poca confiança que tenen en si mateixes les suposades democràcies quan han de silenciar com sigui els seus opositors: Assange a la garjola, Navalni assassinat, Puigdemont acusat de terrorista i traïdor. Tot, abans que es puguin mostrar al món les vergonyes dels règims respectius, i sempre amb la veritat jurídica per davant. Una veritat jurídica, això sí, beneïda per la premsa de Madrid, que sembla inspirada en la veritat revelada per l’esperit del general Franco.