Segons The Economist, l'economia espanyola va ser la que va tenir el millor comportament del món l'any 2024. No sé si és una bona notícia: l'anterior ocasió que la mateixa publicació va qualificar l'economia espanyola de "brillant" va ser el 2006, un any abans d'encetar la pitjor crisi econòmica de la història recent del país.
Però el que és sorprenent d'aquesta publicació és el tipus d'indicadors en què es fixa per fer la classificació dels països. El primer és el creixement del PIB global. És obvi que si es tracta de veure si el benestar de la gent millora, el que és significatiu és el PIB per càpita i la seva distribució, no pas el global. Altrament, podríem arribar a afirmar que a l'Índia estan molt millor, econòmicament, que als EUA.
El segon indicador és el comportament de la borsa. Com que la cotització de les accions va pujar, de mitjana, més d'un 20%, tot són flors i violes. Potser valdria la pena preguntar-se quin percentatge de la població es beneficia de les plusvàlues borsàries. I comprovar si la borsa reacciona a les bones i males notícies igual que la resta del món.
El tercer és la inflació. Si bé és cert que el creixement dels preus es va moderar de manera rellevant l'any 2024, també ho és que el poder adquisitiu de la majoria dels treballadors ha minvat de forma persistent des de fa molts anys.
El quart és el mercat laboral. I, efectivament, l'atur està en taxes històricament baixes, tant a Catalunya com a Espanya. Però, en canvi, la productivitat per hora treballada no ha parat de recular, a Espanya, amb relació a les principals economies del món -i per això el poder adquisitiu dels treballadors no millora-.
El cinquè indicador és el saldo fiscal. Efectivament, Espanya ha retallat el seu dèficit públic. Però no sé si els contribuents estan particularment ufanosos del que fa l'administració pública amb els seus impostos. Comparar saldos fiscals sense observar la qualitat dels serveis públics que es presten amb els diners de tots sembla una manera força sarcàstica d'avaluar la riquesa i el benestar dels països i els seus ciutadans.
Però més enllà de si cada un d'aquests indicadors és significatiu o no per avaluar l'economia d'un país, hi ha una qüestió conceptual essencial. És que la flor i nata dels economistes continua pensant que l'objectiu de tot plegat és el creixement il·limitat del PIB? La crisi climàtica, la crisi ambiental, els problemes migratoris i l'amenaça de col·lapse energètic, que potser no tenen res a veure amb l'activitat econòmica?
El model econòmic capitalista, basat en el creixement de la producció i el consum, ens està duent a la sisena extinció massiva d'espècies de la història del planeta. La contaminació provocada per les indústries, els vehicles de transport i les activitats extractives estan causant alteracions irreversibles en el clima i en els ecosistemes, de pronòstic catastròfic. Hi ha un consens científic sobre el fet que, dels nou conceptes que fixen els límits planetaris que no s'haurien de sobrepassar, en sis ja ens hem extralimitat. I els economistes i els periodistes continuen mesurant l'èxit dels països pel seu creixement econòmic?
De paraula, a tots ens agrada envernissar-nos de sensibilitat ambiental. Però, si ens atenim als fets, qui més qui menys es comporta com un negacionista del canvi climàtic. Començant per les institucions econòmiques de referència, ai las!