Opinió

Caos a l'exèrcit

«Ara, el viatge iniciàtic de la gent jove consisteix a fer un Erasmus. Sortosament, hem canviat el turisme castrense pel turisme acadèmic. No tot ha empitjorat»

Enric Casulleras
01 d'octubre de 2024, 09:00
Actualitzat: 10:48h

A propòsit de les negociacions entre els governs de Catalunya i Espanya, aviat farà trenta anys del Pacte del Majestic entre Pujol i Aznar, que, entre altres coses, va comportar l'abolició del servei militar obligatori. Probablement, la gent jove no sigui conscient del que s'estalvia, ara: més d'un any fent el cafre disfressat de soldat, lluny de casa. Recordem com anaven les coses, al camp d'instrucció, en aquells temps.

Mig centenar llarg de minyons amb el cap pelat i vestits amb roba caqui seguíem distretament les explicacions d'un saberut tinent en un barracó que pudia a suor, tabac i salfumant. El tinent desgranava els conceptes clau de la tàctica i l'estratègia de combat, i es recreava en l'exposició de l'amplíssim ventall de peces d'artilleria de l'exèrcit espanyol. El punt culminant del curs era la classe de balística, en què l'oficial setciències impartia la lliçó sobre la trajectòria parabòlica dels projectils. L'element clau per a la comprensió de la paràbola residia en el fet que les bales queien per la llei de la gravetat i, si no podia ser, pel seu propi pes, frase inoblidable que sempre subratllava amb uns dibuixos fets amb guix sobre la pissarra, que representaven l'estela blanquinosa d'una bala de canó. De traca i mocador.

L'aspecte central de la formació pràctica consistia a desfilar marcant el pas. Pel que semblava, per sobreviure en un conflicte bèl·lic, compassar els passos amb els altres reclutes de la companyia, sense confondre la cama dreta amb l'esquerra, era vital. Això obligava als més baixets del grup a estirar desmesuradament les cames, si no volien perdre de vista els que desfilaven al davant, que sempre eren els més alts. La numeració ordinal de la companyia obeïa exclusivament al paràmetre de l'alçada dels reclutes i en la formació habitual, de nou files per nou columnes, els nou de davant eren sempre els de més bona planta.

Segons els requisits tàctics que es confegien en la imaginació del tinent, la formació única de nou files es podia descompondre ràpidament en una triple formació de tres files, sense variar el nombre de columnes, i es podien fer també altres combinacions, per exemple de sis files i tres/dues columnes. Massa sovint, la complexitat de l'àlgebra de formacions col·lapsava el senderi del tinent, les capacitats matemàtiques del qual no desmereixien les de les classes de balística. Llavors, quan l'ordre de subdivisió era donada i calia ser executada amb marcial precisió a l'acadèmic crit de Ar!!!, els reclutes tombàvem cap a on la nostra intuïció ens donava a entendre, i solíem perdre'ns en un aiguabarreig de files i columnes entre trompades de diversa consideració. En aquestes ocasions, l'oficial, a qui els errors de concepte treien de polleguera, solia clavar unes esbroncades amb una veu de tenor massa aguda per infondre respecte.

Tot això ja és història. Ara, el viatge iniciàtic de la gent jove consisteix a fer un Erasmus. Sortosament, hem canviat el turisme castrense pel turisme acadèmic. No tot ha empitjorat.

Doctor en Política Econòmica, professor a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i articulista.

El més llegit