Fa poques setmanes, Vicent Partal es feia ressò del darrer llibre d'Antoni Simon, La construcció de l'enemic interior. Aquest llibre sosté que l'enemic d'Espanya és i serà sempre Catalunya, i repassa els innombrables episodis de violència i repressió contra el catalanisme. Si a això hi afegim el secular tracte fiscal injust que patim els catalans i la deixadesa ominosa en les infraestructures de rodalies de Barcelona per part de l'Estat espanyol, és difícil negar que fugir d'aquest estat seria la millor solució -l'única que podria garantir-nos un benestar col·lectiu sostenible-.
Però fins ara, això no ha estat possible, i en bona part, en tenim la culpa els mateixos catalans. Sempre ha imperat entre nosaltres un esperit caïnita, un tremendisme en la defensa dels nostres postulats i les nostres conviccions que ha fet que ens baralléssim de portes endins i neutralitzéssim la nostra capacitat d'aconseguir transformacions importants de portes enfora.
Encara més: sigui per interès o per ideologia, sovint hem vist polítics catalans que, en un moment o altre, s'han posat al costat dels repressors. Naturalment, això ha alimentat el ressentiment d'uns catalans contra uns altres, negligint la tasca comuna de defensar la causa col·lectiva. La història també n'és plena d'exemples.
Quan Joan Maragall va pretendre publicar un article, l'any 1909, demanant comprensió i perdó pels activistes que havien impulsat els fets de la Setmana Tràgica, una revolta perfectament justificada contra la guerra colonialista d'Espanya al Marroc, Enric Prat de la Riba es va negar a donar-li espai a La Veu de Catalunya. Després, Prat de la Riba faria una tasca molt important al capdavant de la Lliga Regionalista, però els seus successors, principalment Francesc Cambó, acabaria col·laborant amb la dictadura de Primo de Rivera. No és estrany que els barcelonins saludessin l'arribada de la república amb crits de "Visca Macià!" i "Mori Cambó!"
Qualsevol avenç social en el temps de la Segona República era avortat pels extremistes que volien impulsar el comunisme llibertari. Les famílies de conviccions republicanes i federalistes, però de tradició catòlica, no sabien de quin costat els caurien les garrotades.
A la Guerra Civil, comunistes i anarquistes s'estossinaven, gent d'esquerres eren "passejats" per activistes encara més d'esquerres; els independentistes catalans es barallaven amb els bolxevics que s'emmirallaven en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques... En fi, un pandemònium de tots contra tots, mentre les tropes del general Franco guanyaven terreny i fins a arribar a la ribera de l'Ebre.
Quaranta anys més tard, semblava que el pacte constitucional de 1978 permetria resoldre la qüestió territorial i "el problema català". Vana il·lusió: després de l'intent de cop d'estat de 1981, el rei va convocar tots els partits d'obediència espanyola -ni catalana ni basca- per forjar la LOAPA, la llei que acabava amb la descentralització autonòmica. La LOAPA, ai las, va tenir el suport incondicional dels socialistes... catalans.
L'embolic de l'Estatut del 2006 també va ser de pronòstic reservat. Promogut per Maragall -el net del poeta, precisament- va ser escapçat per la gent del seu propi partit per no posar en un compromís l'espanyolitat del president Rodríguez Zapatero. Però res no va impedir la recollida de signatures del PP contra l'Estatut, la impugnació de la llei ni la sentència adversa del Tribunal Constitucional, que va suposar la ruptura del pacte constitucional de 1978. Tanmateix, el clam unànime del catalanisme -el que va iniciar el Procés- va durar molt poc: a la que van haver de compartir govern, els socis independentistes van començar a generar filtracions interessades, a trair-se i a clavar-se punyalades a l'esquena. I així van acabar perdent el govern i la majoria parlamentària.
Però encara hi ha més: a les manifestacions de protesta contra la sentència que condemnava a molts anys de presó els impulsors del referèndum de l'u d'octubre, molts manifestants van acabar perseguits, detinguts i jutjats a instàncies de la mateixa policia de la Generalitat.
Pocs països deu haver-hi amb una densitat de punyalades a l'esquena per càpita més gran que el nostre. És descoratjador. És la mateixa visceralitat que es veu als estadis de futbol, on els entrenadors i els jugadors poden ser avui herois i demà una vergonya per al club. No cal dir que, des de la impunitat de les xarxes socials, aquesta mala bava insuportable no ha fet sinó augmentar.
Mentrestant, l'escola va desorientada, la llengua catalana pateix una reculada que no havíem vist des del temps de la dictadura, l'educació fa pena, els serveis sanitaris no donen l'abast, l'administració no resol els problemes dels ciutadans, la Justícia és cada cop més cara i més lenta, i els usuaris de Rodalies es desesperen...
Fa vint anys, Enric Juliana va descobrir el "català emprenyat". Fa deu anys, ens engrescàvem amb la revolta dels somriures. Avui, jo diria que molts catalans estan més a prop que mai de llençar el barret al foc.