Opinió

Biblioteques

«La Biblioteca Pilarin Bayés, de Vic, és una biblioteca moderna que té els llibres com a centre. No és tan espectacular com la de Barcelona, però igualment maca per fora, i, per dins: els arquitectes que la van dissenyar sabien per què servia l'edifici»

Blanca Busquets
08 d'octubre de 2024, 09:00
Actualitzat: 11:26h

Els dies finals de l'estiu en què vaig disposar de més temps del previst, vaig acostar-me a dues biblioteques que em delia per veure: la García Màrquez, a Barcelona, i la Pilarin Bayés, a Vic.

La primera va ser la de Barcelona. Situada entre Sant Martí i la Sagrera, és una mostra arquitectònica de primer ordre, plena d'una llum que no tenen les biblioteques tradicionals, les antigues, que tenen moltes altres virtuts, cert, però no aquesta, perquè quan van ser fetes no era tan fàcil escalfar o refrescar locals grans. Més enllà dels problemes amb què sé que s'han trobat, com ara que els han aparegut esquerdes en un edifici estrenat de fa poc, la biblioteca és diàfana, gran i bonica, preciosa.

Ara bé, quan hi vaig entrar, el primer que em vaig demanar va ser: on són els llibres? Perquè, atenció, en una planta baixa tan maca, o no hi havia llibres o hi estaven tan amagats que jo no els vaig saber veure. I diria que els llibres són part central d'una biblioteca! A les altres plantes sí que n'hi havia, i espai infantil, etc.

I més enllà dels llibres que s'havien d'anar a buscar ves a saber on, hi havia el mobiliari, fet per descansar (moltes butaques) o per... per què? Em quedo a la planta baixa per comentar que hi havia taules rodones com de cafeteria, d'aquelles per seure a prendre un cafè dues o tres persones. Però no eren per això sinó per treballar (no hi vaig veure cafè, potser hi ha alguna màquina d'aquestes que en fa). I vaig pensar immediatament en la meva tendinitis al braç, quan el traumatòleg em va prohibir radicalment les taules rodones per escriure perquè són antianatòmiques.

Pujant pisos vaig veure que, com més amunt, les taules (poques) eren més de treball. Fins que a dalt de tot, finalment, s'hi trobaven les clàssiques taules de biblioteca (les que trobaríem a la Biblioteca de Catalunya, però en modern), en poca quantitat, de manera que allà on sí que es podia treballar bé estava ple com un ou. I, més avall, quatre gats.

Canvio d'ubicació: la Biblioteca Pilarin Bayés, de Vic, és tot el contrari. És una biblioteca moderna que té els llibres com a centre. No és tan espectacular com la de Barcelona, però igualment maca per fora, i, per dins, no hi ha color: els arquitectes que la van dissenyar sabien per què servia l'edifici. Hi ha espai, molt, però sobretot llibres i taules de treball com les que comentava més amunt. És el principal. La llum hi entra pertot arreu i fa l'efecte que és un goig estar-s'hi. Em va fascinar especialment una planta baixa dedicada als llibres d'infants, amb les escales que es poden fer servir de seients perquè els nens s'hi asseguin a mirar un espectacle, a escoltar un conte.

No vol dir això que a Barcelona totes les biblioteques noves siguin així: la Montserrat Abelló és espectacular, i segur que n'hi ha més. Però amb la García Màrquez, encara em demano a quina mena de lloc vaig anar a parar.

Voldria acabar amb dos apunts:

El primer és que la Biblioteca Pilarín Bayés té una gran, gran directora, l'Ester Farrés. Esteu de sort, els que la freqüenteu!

El segon, que a Catalunya, en general, la xarxa de biblioteques és extraordinària. S'hi ha fet una bona feina des de dins i des de fora. En freqüento moltes per feina i sempre m'hi he sentit a casa, amb aquella emoció que em fa el fet de trobar-me entre llibres i persones que els estimen i que fan de la seva feina una passió que s'encomana. Gràcies.

Arxivat a

Escric des dels 12 anys i treballo a Catalunya Ràdio des del 1986, on em sento com a casa. També em sento a casa a Cantonigròs, d’on són les meves arrels maternes. He publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, Constel·lacions (2022). Els meus llibres han estat traduïts a diverses llengües.

El més llegit