La Carme Noguera, l'àvia per excel·lència d'Osona, va fer 110 anys aquest febrer passat. La notícia va sortir una mica a tot arreu (és la segona persona més longeva de Catalunya), i així, llegint el que se'n deia, vaig saber que havia treballat com a infermera durant la guerra a l'Hospital Clínic.
De seguida m'hi vaig posar en contacte a través de la seva encantadora filla, la Dolors, perquè la meva tieta Carme, (Carme Oliu, en realitat tieta de la meva mare, però que a mi em va fer d'àvia), filla de Cantonigròs, també havia estat infermera al Clínic en aquells anys convulsos.
Que jo sàpiga, a Barcelona hi havia dues escoles d'infermeria: una, a santa Madrona, que estava en marxa des d'abans del 1920 i que és on va estudiar la meva tieta; l'altra es va posar en marxa durant la República, i la Carme Noguera va formar part de la primera generació que en va sortir amb el diploma.
I llavors va venir la guerra i les dues Carmes osonenques es van trobar a l'Hospital Clínic. La meva, de Carme, era 12 anys més gran que l'altra, però van treballar colze a colze. No només es coneixien sinó que la Carme Noguera, fent gala d'una memòria extraordinària, va recordar que la Carme Oliu ho donava tot pels nebots, que estava molt pendent de la nena que havia de néixer (la meva mare, el 1936) i que li havia buscat fins i tot padrí i padrina.
Del que va fer la tieta Carme per la meva mare i per tots els nebots (alimentar-los i pagar-los els estudis treballant de dia i de nit durant molts anys), ja n'he parlat en algun altre article. Ara només volia parar esment de les dues Carmes d'Osona treballant de costat en un hospital on devien entrar els amputats i els moribunds a carretades. I d'un metge que, explica la Carme Noguera, remugava que hi havia massa escoles d'infermeria, que totes feien les coses de manera diferent. I jo que me les imagino a elles, les Carmes, fent-se un somriure còmplice mentre punxaven el pacient cadascuna a la seva manera... i esperaven que vingués el següent carro de ferits.
Gràcies, Carme Noguera (i Dolors), per l'heroïcitat, per la teva memòria i per la teva humanitat. I, allà on siguis, gràcies, tieta.