Des de fa anys es troba obert el debat sobre la millor manera de formar els estudiants universitaris. Les possibilitats tecnològiques, la ràpida obsolescència del coneixement, la desaparició de l’estanquitat de les disciplines tradicionals i la necessària adaptabilitat a entorns professionals canviats són en el centre d’aquesta discussió.
Tot plegat ha posat en qüestió les tècniques pedagògiques tradicionals, basades en una transmissió passiva del coneixement des del professor a l’alumne, una formació més teòrica que professional i una manca d’atenció a les competències transversals. A més, els desenvolupaments tecnològics en l’àmbit de la comunicació repten els models de la docència presencial exclusiva. La resposta de la Universitat ha estat múltiple i depenent de les cultures pròpies de cada disciplina, però hi ha diversos elements que són comuns i aplicables a totes elles.
En primer lloc, destacaria la combinació de la formació a distància, que permet la tecnologia de la comunicació, amb la docència presencial, l’anomenada formació híbrida, que ha experimentat una forta empenta amb motiu de la pandèmia. A la pràctica, això suposa que la majoria de les classes teòriques poden ser gravades i els estudiants les poden consultar quan ho desitgin.
En segon lloc, la presència dels estudiants a les aules hauria d’aprofitar-se per a altres activitats que permetin l’aprenentatge d’habilitats competencials. Entre aquestes, destacaria la formació pràctica en les facultats o en institucions externes per conèixer la realitat professional de tots els graus, el treball en grup per aprendre a resoldre situacions reals o la realització de projectes de recerca.
En tercer lloc, les activitats presencials haurien de permetre el desenvolupament de les esmentades competències genèriques, com la comunicació oral i escrita, el pensament analític, l’aprenentatge reflexiu i l’aproximació interdisciplinària als entorns professionals.
Un altre aspecte d’especial rellevància és la consideració de la superació dels límits de les disciplines tradicionals en la formació universitària. Un exemple ja clàssic és la neurociència, on s’apleguen coneixements d’anatomia, psicologia, bioquímica i medicina, entre d’altres. També ho seria la bioinformàtica, lloc de trobada de l’enginyeria informàtica i de les ciències biològiques. Un tercer seria la biomedicina, que aplega la biologia, la medicina i la tecnologia. D’altres, encara no existents, ja són clarament necessaris. Esmentaria, per exemple, dins de les ciències socials, els dirigits a dotar formació en antropologia, sociologia i psicologia per permetre la comprensió de les societats contemporànies i l’aproximació als conflictes socials.
No tinc dubtes sobre la necessitat de canvis profunds en la docència universitària. Tot i que ja s'està treballant en aquesta direcció, no estic convençut que aquesta aproximació estigui generalitzada. Sí que puc dir que a la nostra Universitat ens esforcem cada dia per fer-ho possible.
Tot plegat ha posat en qüestió les tècniques pedagògiques tradicionals, basades en una transmissió passiva del coneixement des del professor a l’alumne, una formació més teòrica que professional i una manca d’atenció a les competències transversals. A més, els desenvolupaments tecnològics en l’àmbit de la comunicació repten els models de la docència presencial exclusiva. La resposta de la Universitat ha estat múltiple i depenent de les cultures pròpies de cada disciplina, però hi ha diversos elements que són comuns i aplicables a totes elles.
En primer lloc, destacaria la combinació de la formació a distància, que permet la tecnologia de la comunicació, amb la docència presencial, l’anomenada formació híbrida, que ha experimentat una forta empenta amb motiu de la pandèmia. A la pràctica, això suposa que la majoria de les classes teòriques poden ser gravades i els estudiants les poden consultar quan ho desitgin.
En segon lloc, la presència dels estudiants a les aules hauria d’aprofitar-se per a altres activitats que permetin l’aprenentatge d’habilitats competencials. Entre aquestes, destacaria la formació pràctica en les facultats o en institucions externes per conèixer la realitat professional de tots els graus, el treball en grup per aprendre a resoldre situacions reals o la realització de projectes de recerca.
En tercer lloc, les activitats presencials haurien de permetre el desenvolupament de les esmentades competències genèriques, com la comunicació oral i escrita, el pensament analític, l’aprenentatge reflexiu i l’aproximació interdisciplinària als entorns professionals.
Un altre aspecte d’especial rellevància és la consideració de la superació dels límits de les disciplines tradicionals en la formació universitària. Un exemple ja clàssic és la neurociència, on s’apleguen coneixements d’anatomia, psicologia, bioquímica i medicina, entre d’altres. També ho seria la bioinformàtica, lloc de trobada de l’enginyeria informàtica i de les ciències biològiques. Un tercer seria la biomedicina, que aplega la biologia, la medicina i la tecnologia. D’altres, encara no existents, ja són clarament necessaris. Esmentaria, per exemple, dins de les ciències socials, els dirigits a dotar formació en antropologia, sociologia i psicologia per permetre la comprensió de les societats contemporànies i l’aproximació als conflictes socials.
No tinc dubtes sobre la necessitat de canvis profunds en la docència universitària. Tot i que ja s'està treballant en aquesta direcció, no estic convençut que aquesta aproximació estigui generalitzada. Sí que puc dir que a la nostra Universitat ens esforcem cada dia per fer-ho possible.