No ens havíem fet gaires il·lusions sobre l'èxit de la cimera del clima que s'ha celebrat aquest novembre a Egipte. Ni n'han sortit compromisos ambiciosos en la lluita contra el canvi climàtic, ni es compliran la majoria dels que s'han promès. De manera que la humanitat segueix agafant embranzida en la seva cursa cap al col·lapse climàtic i cap a una parcial extinció de la pròpia espècie –a més de la d'altres milers d'espècies que ja han desaparegut o estan en perill d'extinció.
Aquesta evidència no és ni tan sols una notícia: és una obvietat. La biosfera és un gran sistema autoregulat, compost per bilions d'éssers vius, principalment microscòpics, que s'encarreguen, amb els seus constants processos bioquímics, de mantenir estable la temperatura i la composició de l'atmosfera. Dins d'aquest prodigiós equilibri, l'activitat humana des del neolític n'ha esdevingut la principal pertorbadora; i des de l'era industrial, quan es van començar a cremar els residus fòssils per obtenir energia que no fos de tracció animal, la pertorbació s'ha convertit en insuportable per tot l'ecosistema. Per tant, l'autoregulació del sistema comportarà l'extinció –parcial o total- de l'element pertorbador, que som nosaltres.
Donat que la ciència ens avisa de l'alta probabilitat d'aquesta predicció, hom es pregunta com és que la nostra capacitat de raonament no és utilitzada per posar-hi remei. A veure: el cervell dels organismes complexos té, essencialment, dues missions: una, regir la fisiologia i els moviments de la resta del cos; i dues, regular les secrecions glandulars necessàries en cada moment de la vida. Que sobre aquesta massa greixosa encefàlica, constituïda principalment per aigua, però on es produeixen milions de connexions sinàptiques per segon només per processar olors, identificar paisatges o gratar-se el clatell, a sobre hi recaigui la funció de pensar, resoldre problemes com trobar les claus del cotxe o les ulleres de llegir, i encara, abordar el futur de l'espècie, és una exigència que potser peca d'optimisme.
Tinguem present, a més, que el nostre còrtex cerebral ja té una feina preliminar duríssima: intentar reprimir les compulsions del nostre cervell reptilià, que tendeix a cedir a tot tipus de temptacions. Normal: l'evolució de l'espècie sempre ha comportat que se'ns recompensés amb un plaer irresistible totes les activitats tendents a afavorir l'eficàcia competitiva i la reproducció: és a dir, fer el dropo mentre no sigui estrictament necessari treballar, assaborir les millors menges i buscar els orgasmes més sensacionals; activitats que, atàvicament, han estat combatudes i reprimides per la tradició judeocristiana. També és normal: el judeocristianisme va afavorir durant molts segles una jerarquia eclesiàstica que s'assegurava el poder fent veure que administrava recompenses celestials i càstigs infernals a partir de dogmes que només les ments alienades podien no qüestionar; paradoxalment, el preu que en van haver de pagar els seus sacerdots, si més no en teoria, que va ser el celibat, els impedia, tot i tenir tots els trumfos, ser els guanyadors de la competició evolutiva.
Tanmateix, amb tot el sistema de pecats i repressions que es va inventar, la tradició judeocristiana sempre va tenir una màxima incontrovertible: creixeu i multipliqueu-vos. I quan els coneixements científics i tecnològics, a partir de la il·lustració, es van posar al servei d'aquest principi, la humanitat va començar a créixer exponencialment. Per facilitar la consecució dels nutrients i altres estímuls que justifiquessin i fessin atractiva l'existència, la humanitat va inventar tota mena d'artefactes que funcionaven amb energia de procedència fòssil: en dos-cents anys hem cremat les restes fossilitzades d'algues marines, falgueres i altres plantes que havien processat, via fotosíntesi, la radiació solar de centenars de milions d'anys.
El creixement demogràfic, l'expansió industrial, la producció de residus i la contaminació atmosfèrica i marina han provocat l'extinció de centenars de milers d'espècies i està suposant un atac a elements claus de l'autoregulació de la biosfera, com el plàncton marí –decisiu en el cicle del sofre, vital per regular la nuvolositat. Literalment, la humanitat s'està carregant els seus aliats naturals, fent tot el contrari del que fan els altres organismes des de fa tres mil milions d'anys: la simbiogènesi.
Tot això, els científics ho veuen molt clar. Dissortadament, el món és governat per polítics, economistes i homes de negoci que no s'han desprès de la consigna "creixeu i multipliqueu-vos", i que tenen un egocentrisme delirant i ignorant, desconeixent fins i tot com n'és de perversa la seva ignorància.
Però hi ha motius per a l'optimisme. A la humanitat li queda una esperança: aquelles restes fossilitzades que hem cremat en forma de gas, carbó i petroli són cada cop de més difícil extracció i refinament –perquè les que estaven a l'abast ja s'han exhaurit. Per tant, les xemeneies i els cotxes aviat deixaran de fumar. Fins i tot els economistes s'adonaran que el sistema capitalista tradicional està esgotat. Ells en diran crisi econòmica de proporcions inèdites. D'una manera o altra, això comportarà una reducció demogràfica de pronòstic reservat. Per a la biosfera haurà estat un petit exercici de desempallegar-se de l'element pertorbador. Nosaltres haurem de prendre consciència de la nostra gran insignificança com espècie, una de les que haurà tingut una vida més curta en la història de la terra. I tal dia farà mil anys.
Aquesta evidència no és ni tan sols una notícia: és una obvietat. La biosfera és un gran sistema autoregulat, compost per bilions d'éssers vius, principalment microscòpics, que s'encarreguen, amb els seus constants processos bioquímics, de mantenir estable la temperatura i la composició de l'atmosfera. Dins d'aquest prodigiós equilibri, l'activitat humana des del neolític n'ha esdevingut la principal pertorbadora; i des de l'era industrial, quan es van començar a cremar els residus fòssils per obtenir energia que no fos de tracció animal, la pertorbació s'ha convertit en insuportable per tot l'ecosistema. Per tant, l'autoregulació del sistema comportarà l'extinció –parcial o total- de l'element pertorbador, que som nosaltres.
Donat que la ciència ens avisa de l'alta probabilitat d'aquesta predicció, hom es pregunta com és que la nostra capacitat de raonament no és utilitzada per posar-hi remei. A veure: el cervell dels organismes complexos té, essencialment, dues missions: una, regir la fisiologia i els moviments de la resta del cos; i dues, regular les secrecions glandulars necessàries en cada moment de la vida. Que sobre aquesta massa greixosa encefàlica, constituïda principalment per aigua, però on es produeixen milions de connexions sinàptiques per segon només per processar olors, identificar paisatges o gratar-se el clatell, a sobre hi recaigui la funció de pensar, resoldre problemes com trobar les claus del cotxe o les ulleres de llegir, i encara, abordar el futur de l'espècie, és una exigència que potser peca d'optimisme.
Tinguem present, a més, que el nostre còrtex cerebral ja té una feina preliminar duríssima: intentar reprimir les compulsions del nostre cervell reptilià, que tendeix a cedir a tot tipus de temptacions. Normal: l'evolució de l'espècie sempre ha comportat que se'ns recompensés amb un plaer irresistible totes les activitats tendents a afavorir l'eficàcia competitiva i la reproducció: és a dir, fer el dropo mentre no sigui estrictament necessari treballar, assaborir les millors menges i buscar els orgasmes més sensacionals; activitats que, atàvicament, han estat combatudes i reprimides per la tradició judeocristiana. També és normal: el judeocristianisme va afavorir durant molts segles una jerarquia eclesiàstica que s'assegurava el poder fent veure que administrava recompenses celestials i càstigs infernals a partir de dogmes que només les ments alienades podien no qüestionar; paradoxalment, el preu que en van haver de pagar els seus sacerdots, si més no en teoria, que va ser el celibat, els impedia, tot i tenir tots els trumfos, ser els guanyadors de la competició evolutiva.
Tanmateix, amb tot el sistema de pecats i repressions que es va inventar, la tradició judeocristiana sempre va tenir una màxima incontrovertible: creixeu i multipliqueu-vos. I quan els coneixements científics i tecnològics, a partir de la il·lustració, es van posar al servei d'aquest principi, la humanitat va començar a créixer exponencialment. Per facilitar la consecució dels nutrients i altres estímuls que justifiquessin i fessin atractiva l'existència, la humanitat va inventar tota mena d'artefactes que funcionaven amb energia de procedència fòssil: en dos-cents anys hem cremat les restes fossilitzades d'algues marines, falgueres i altres plantes que havien processat, via fotosíntesi, la radiació solar de centenars de milions d'anys.
El creixement demogràfic, l'expansió industrial, la producció de residus i la contaminació atmosfèrica i marina han provocat l'extinció de centenars de milers d'espècies i està suposant un atac a elements claus de l'autoregulació de la biosfera, com el plàncton marí –decisiu en el cicle del sofre, vital per regular la nuvolositat. Literalment, la humanitat s'està carregant els seus aliats naturals, fent tot el contrari del que fan els altres organismes des de fa tres mil milions d'anys: la simbiogènesi.
Tot això, els científics ho veuen molt clar. Dissortadament, el món és governat per polítics, economistes i homes de negoci que no s'han desprès de la consigna "creixeu i multipliqueu-vos", i que tenen un egocentrisme delirant i ignorant, desconeixent fins i tot com n'és de perversa la seva ignorància.
Però hi ha motius per a l'optimisme. A la humanitat li queda una esperança: aquelles restes fossilitzades que hem cremat en forma de gas, carbó i petroli són cada cop de més difícil extracció i refinament –perquè les que estaven a l'abast ja s'han exhaurit. Per tant, les xemeneies i els cotxes aviat deixaran de fumar. Fins i tot els economistes s'adonaran que el sistema capitalista tradicional està esgotat. Ells en diran crisi econòmica de proporcions inèdites. D'una manera o altra, això comportarà una reducció demogràfica de pronòstic reservat. Per a la biosfera haurà estat un petit exercici de desempallegar-se de l'element pertorbador. Nosaltres haurem de prendre consciència de la nostra gran insignificança com espècie, una de les que haurà tingut una vida més curta en la història de la terra. I tal dia farà mil anys.