Més enllà de les evidents víctimes d'aquesta guerra, que són els coratjosos ciutadans ucraïnesos que s'han quedat a defensar el seu país i els que han optat per marxar de l'infern de les bombes, hi ha uns altres damnificats: els mateixos russos.
No sé si hi ha hagut mai un període feliç en la història de Rússia. Els camperols russos van passar de ser els serfs d'un sistema feudal sota l'absolutisme del tsar a ser uns obrers sotmesos a la dictadura dels soviets. Van ser enviats al front en precàries condicions a les dues grans guerres del segle passat, en què van patir una mortaldat brutal. Van sofrir els abusos arbitraris de la policia política en temps de Stalin, la penúria d'un sistema econòmic que es va col·lapsar, i una penosa transició a una economia de mercat controlada per les màfies. Ara són víctimes d'aquesta guerra absurda que, teòricament, no volia ningú, però s'ha produït per l'absoluta deixadesa de la diplomàcia internacional -si no una cosa pitjor- i per la megalomania d'un home tèrbol i sense escrúpols, Vladímir Putin.
En la literatura universal, l'ànima russa ha estat motiu d'exquisides pàgines. Algunes resulten lleugerament humorístiques; però totes són molt tristes. Els personatges típics de Txékhov senten una íntima insatisfacció amb la vida que porten i amb la societat que els condiciona. El camí a la felicitat sempre sembla vetat; l'única evidència és que als protagonistes els cal aspirar a ser lliures, i que sovint aquesta llibertat l'han de trobar dins seu, puix les condicions polítiques no els permeten gaudir d'una plena llibertat pública. Els personatges que més il·lusions projecten en la vida són gairebé marginals, com el somni d'un boig de l'obra "El monjo negre".
Una de les novel·les de tècnica més realista, Les ànimes mortes, de Nikolai Gógol -escriptor nascut a Ucraïna, però de llengua russa- desenvolupa un argument que li va suggerir Alexsandr Puixkin, aristòcrata moscovita de cultivada formació literària en llengua francesa; tanmateix, quan Puixkin va llegir els primers capítols de la novel·la, sembla que va exclamar: Déu meu! I que n'és de trista la nostra estimada Rússia! (Ho llegeixo al pròleg de la novel·la).
Els personatges de Dostoievski també són ànimes torturades, com la de Raskolnikov a Crim i càstig, per no parlar de l'Anna Karènina de Tolstoi; torturades fins al punt del suïcidi. No, els autors russos, que tan minuciosament han caracteritzat els seus personatges, mai han transmès una sensació de felicitat ni de benestar.
Ara, milions de russos veuen com el seu país s'està aïllant del món per una guerra que no volen; en pateixen les sancions de les potències occidentals; són víctimes de la repressió del seu govern si mostren l'oposició a la guerra; i centenars de milers d'homes joves són enviats al front a atacar un país, Ucraïna, on la majoria dels seus ciutadans parlen la seva mateixa llengua.
La superioritat militar de l'exèrcit rus és, en teoria, aclaparadora. Però sobre el terreny, ja s'han endut uns quants disgustos. A Putin li pot passar a Ucraïna el mateix que li va passar a Brezhnev a l'Afganistan fa quaranta anys. En aquella ocasió, les tropes que lluitaven a les ordres dels oficials de l'Exèrcit Roig havien estat reclutades entre els joves del Kazakhstan i altres repúbliques d'Àsia central; eren musulmans, i molts d'ells van desertar per no haver de disparar ni cremar les collites dels seus germans musulmans d'Afganistan. Ara, molts soldats russos d'ètnia eslava, enviats a Ucraïna sota el ridícul pretext d'alliberar el país d'un govern nazi, reben ordres de disparar contra la població eslava d'aquesta antiga república soviètica. És evident que la seva moral estarà per terra; res a veure amb la determinació dels ciutadans ucraïnesos i dels voluntaris d'arreu del món que estan disposats a lluitar fins al final per defensar les seves cases, les seves ciutats, el país i la llibertat.
Quant dolor i quanta misèria està provocant aquesta guerra –i totes les guerres!-. Sempre en nom d'ideals abstractes, sovint promogudes per interessos inconfessables; tan inconfessables i malèvols com els que van dur Aznar a participar en la invasió i les matances d'Iraq, l'any 2003.
¿Arribarà el dia que els governants pensin només en el benestar dels seus súbdits, i que es reconegui universalment el dret a l'autodeterminació dels pobles, de tots els pobles?
De moment, tenim un boig amb un botó nuclear. Déu (és un dir) nos guardi d'un ja està fet.
No sé si hi ha hagut mai un període feliç en la història de Rússia. Els camperols russos van passar de ser els serfs d'un sistema feudal sota l'absolutisme del tsar a ser uns obrers sotmesos a la dictadura dels soviets. Van ser enviats al front en precàries condicions a les dues grans guerres del segle passat, en què van patir una mortaldat brutal. Van sofrir els abusos arbitraris de la policia política en temps de Stalin, la penúria d'un sistema econòmic que es va col·lapsar, i una penosa transició a una economia de mercat controlada per les màfies. Ara són víctimes d'aquesta guerra absurda que, teòricament, no volia ningú, però s'ha produït per l'absoluta deixadesa de la diplomàcia internacional -si no una cosa pitjor- i per la megalomania d'un home tèrbol i sense escrúpols, Vladímir Putin.
En la literatura universal, l'ànima russa ha estat motiu d'exquisides pàgines. Algunes resulten lleugerament humorístiques; però totes són molt tristes. Els personatges típics de Txékhov senten una íntima insatisfacció amb la vida que porten i amb la societat que els condiciona. El camí a la felicitat sempre sembla vetat; l'única evidència és que als protagonistes els cal aspirar a ser lliures, i que sovint aquesta llibertat l'han de trobar dins seu, puix les condicions polítiques no els permeten gaudir d'una plena llibertat pública. Els personatges que més il·lusions projecten en la vida són gairebé marginals, com el somni d'un boig de l'obra "El monjo negre".
Una de les novel·les de tècnica més realista, Les ànimes mortes, de Nikolai Gógol -escriptor nascut a Ucraïna, però de llengua russa- desenvolupa un argument que li va suggerir Alexsandr Puixkin, aristòcrata moscovita de cultivada formació literària en llengua francesa; tanmateix, quan Puixkin va llegir els primers capítols de la novel·la, sembla que va exclamar: Déu meu! I que n'és de trista la nostra estimada Rússia! (Ho llegeixo al pròleg de la novel·la).
Els personatges de Dostoievski també són ànimes torturades, com la de Raskolnikov a Crim i càstig, per no parlar de l'Anna Karènina de Tolstoi; torturades fins al punt del suïcidi. No, els autors russos, que tan minuciosament han caracteritzat els seus personatges, mai han transmès una sensació de felicitat ni de benestar.
Ara, milions de russos veuen com el seu país s'està aïllant del món per una guerra que no volen; en pateixen les sancions de les potències occidentals; són víctimes de la repressió del seu govern si mostren l'oposició a la guerra; i centenars de milers d'homes joves són enviats al front a atacar un país, Ucraïna, on la majoria dels seus ciutadans parlen la seva mateixa llengua.
La superioritat militar de l'exèrcit rus és, en teoria, aclaparadora. Però sobre el terreny, ja s'han endut uns quants disgustos. A Putin li pot passar a Ucraïna el mateix que li va passar a Brezhnev a l'Afganistan fa quaranta anys. En aquella ocasió, les tropes que lluitaven a les ordres dels oficials de l'Exèrcit Roig havien estat reclutades entre els joves del Kazakhstan i altres repúbliques d'Àsia central; eren musulmans, i molts d'ells van desertar per no haver de disparar ni cremar les collites dels seus germans musulmans d'Afganistan. Ara, molts soldats russos d'ètnia eslava, enviats a Ucraïna sota el ridícul pretext d'alliberar el país d'un govern nazi, reben ordres de disparar contra la població eslava d'aquesta antiga república soviètica. És evident que la seva moral estarà per terra; res a veure amb la determinació dels ciutadans ucraïnesos i dels voluntaris d'arreu del món que estan disposats a lluitar fins al final per defensar les seves cases, les seves ciutats, el país i la llibertat.
Quant dolor i quanta misèria està provocant aquesta guerra –i totes les guerres!-. Sempre en nom d'ideals abstractes, sovint promogudes per interessos inconfessables; tan inconfessables i malèvols com els que van dur Aznar a participar en la invasió i les matances d'Iraq, l'any 2003.
¿Arribarà el dia que els governants pensin només en el benestar dels seus súbdits, i que es reconegui universalment el dret a l'autodeterminació dels pobles, de tots els pobles?
De moment, tenim un boig amb un botó nuclear. Déu (és un dir) nos guardi d'un ja està fet.