Ara que el català s'ha quedat una mica orfe per la mort de Carme Junyent i a les portes d'una Diada en què, entre altres coses, es posarà l'accent en la llengua, convé recuperar i recordar les reflexions de la lingüista. Activista (lluita constant per la nostra llengua), crítica quan ha convingut (per desgràcia, massa vegades), i pràctica i persistent (el català és prou ric i té prou amenaces com per haver-nos de preocupar d'altres coses com les paraules suposadament més inclusives que no tenen cap sentit).
A nosaltres, als que vivim a Osona, sovint ens diuen que estem en una mena de bombolla quan parlem dels problemes del català, però igualment no podem abaixar mai la guàrdia. Mai. I us explico el perquè amb un parell d'exemples d'aquest mateix estiu.
El primer és un article de la Blanca Busquets en aquest espai en què explicava una situació entre curiosa, anecdòtica, però també preocupant. Resulta que, en un pàrquing, una persona s'adreça a l'encarregat del lloc en castellà i, quan la Blanca li demana per què ha canviat d'idioma, la resposta que rep és: "És que fa cara de castellà". En el llenguatge de les emoticones, aquí caldrien unes quantes cares de sorpresa.
El segon exemple és una situació que he viscut jo recentment i que m'ha sorprès pel lloc on m'ha passat. Situeu-vos en una terrassa de la plaça Major de Vic, ve la cambrera a demanar què volem, li diem en català i no ens entén, i això que només volem una cervesa, una clara i alguna cosa més que no recordo. Hi dono una segona oportunitat al cap d'unes setmanes i es repeteix la mateixa història. Haver de recórrer al castellà en una terrassa de la plaça de Vic, perquè no entenen el català, deu ser de les coses més sorprenents que m'ha passat últimament.
Que ningú llegeixi això com un atac al castellà. No ho és. És un avís per la supervivència de la llengua del nostre país que té molts menys parlants.
Convé llegir molt la Carme Junyent i, tal com escrivia en l'article publicat a Vilaweb just després de morir, Morir-se en català, "nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua". I és que, com havia dit altres vegades, "si desapareix una llengua, la humanitat perd coneixement". Per això, "l'únic que cal perquè sobrevisqui la llengua és que s'usi, parlar en català sempre que puguem". No hem de sentir mai complex d'inferioritat ni pensar que el castellà és superior, ni donar per fet que algú d'un origen diferent al nostre no ens pot entendre en català.
Tenint en compte, doncs, que encara és tan complicat parlar català en determinats llocs (em refereixo també a institucions polítiques) i veient les situacions amb què ens trobem en el nostre dia a dia, a les regidories de llengua que s'han creat en ajuntaments com el de Vic se'ls gira feina.
A nosaltres, als que vivim a Osona, sovint ens diuen que estem en una mena de bombolla quan parlem dels problemes del català, però igualment no podem abaixar mai la guàrdia. Mai. I us explico el perquè amb un parell d'exemples d'aquest mateix estiu.
El primer és un article de la Blanca Busquets en aquest espai en què explicava una situació entre curiosa, anecdòtica, però també preocupant. Resulta que, en un pàrquing, una persona s'adreça a l'encarregat del lloc en castellà i, quan la Blanca li demana per què ha canviat d'idioma, la resposta que rep és: "És que fa cara de castellà". En el llenguatge de les emoticones, aquí caldrien unes quantes cares de sorpresa.
El segon exemple és una situació que he viscut jo recentment i que m'ha sorprès pel lloc on m'ha passat. Situeu-vos en una terrassa de la plaça Major de Vic, ve la cambrera a demanar què volem, li diem en català i no ens entén, i això que només volem una cervesa, una clara i alguna cosa més que no recordo. Hi dono una segona oportunitat al cap d'unes setmanes i es repeteix la mateixa història. Haver de recórrer al castellà en una terrassa de la plaça de Vic, perquè no entenen el català, deu ser de les coses més sorprenents que m'ha passat últimament.
Que ningú llegeixi això com un atac al castellà. No ho és. És un avís per la supervivència de la llengua del nostre país que té molts menys parlants.
Convé llegir molt la Carme Junyent i, tal com escrivia en l'article publicat a Vilaweb just després de morir, Morir-se en català, "nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua". I és que, com havia dit altres vegades, "si desapareix una llengua, la humanitat perd coneixement". Per això, "l'únic que cal perquè sobrevisqui la llengua és que s'usi, parlar en català sempre que puguem". No hem de sentir mai complex d'inferioritat ni pensar que el castellà és superior, ni donar per fet que algú d'un origen diferent al nostre no ens pot entendre en català.
Tenint en compte, doncs, que encara és tan complicat parlar català en determinats llocs (em refereixo també a institucions polítiques) i veient les situacions amb què ens trobem en el nostre dia a dia, a les regidories de llengua que s'han creat en ajuntaments com el de Vic se'ls gira feina.