En les negociacions entre els partits sobiranistes i el PSOE hi trobo a faltar un element absolutament determinant pel benestar dels catalans: les plenes competències i recursos sobre distribució elèctrica. Ara mateix, la distribució elèctrica a Espanya està en mans d'una operadora que en té el monopoli, la Red Eléctrica Española. És imperatiu que això canviï. No som conscients de fins a quin punt aquest fet bloqueja el desplegament de la transició energètica a Catalunya.
L'Energia és i ha estat cabdal per a la prosperitat de l'economia i pel confort dels ciutadans. Sense energia suficient, ni menjaríem, ni viuríem, ni esquiaríem, ni podríem comprar ni consumir amb l'alegria que ho fem ara. Si hem encadenat dos-cents anys de prosperitat -amb totes les excepcions evidents, començant pels vint primers de la dictadura franquista- és perquè uns quants prohoms visionaris van tenir l'empenta suficient per endegar projectes energètics colossals. Ara, ¿algú pensa agafar-ne el relleu?
La industrialització a Catalunya va començar gràcies a les colònies tèxtils que uns quants empresaris arriats van establir al llarg del Llobregat, del Ter, del Cardener i del Freser per aprofitar directament l'energia motriu de l'aigua de riu. Les altres fàbriques feien anar els motors amb el vapor produït per la combustió de carbó. La major part del carbó era de procedència britànica i entrava pel port de Barcelona; per fer-lo arribar a les fàbriques del Maresme, es va construir la primera via ferroviària de la península, el 1848. No hauria estat possible sense la perspicàcia i la tenacitat del seu principal promotor, Miquel Biada, que prèviament havia fet fortuna a les Antilles.
Quan, al començament de la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya va deixar d'exportar-nos carbó, les fàbriques catalanes sort van tenir del lignit de Mequinensa: els llaüts baixaven Ebre avall curulls del mineral, i les poblacions de la Franja van viure uns anys de gran prosperitat, retratats amb gran sentit de l'humor per Jesús Moncada a Camí de Sirga.
Però no n'hi havia prou: Catalunya s'hauria quedat a les fosques si l'enginyer Carles Montanyès no hagués anat a buscar el canadenc Frederick S. Pearson, que ja havia fundat a Amèrica unes quantes companyies elèctriques. La seva empresa, Barcelona Traction Light and Power, va aprofitar els rius pirinencs per fer embassaments, construir centrals hidroelèctriques i escampar, per tot el país, línies d'alta tensió. La vaga que van fer els seus empleats l'any 1917, per cert, va servir per assolir al nostre país la jornada de vuit hores; el senyor Pearson no ho va veure: havia passat avall dos anys abans, ofegat davant de les costes d'Irlanda, quan el vaixell en què viatjava va ser torpedinat per un submarí alemany.
Però amb l'energia hidroelèctrica autòctona no hauríem pogut modernitzar la indústria del país, a la dècada dels seixanta. Per sort, llavors va aparèixer un altre visionari, que va solucionar les qüestions energètiques per seixanta anys més: va ser Pere Duran Farell, que va estar al davant de les grans iniciatives energètiques d'aquell temps: la importació de gas d'Algèria, l'empresa Gas Natural i les centrals nuclears d'Ascó i de Vandellòs. La prosperitat del país li deu molt a aquest homenot singular.
El progressiu esgotament dels combustibles fòssils i l'emergència climàtica ens tornen a situar en un moment decisiu. Si Catalunya no fa els deures en energies renovables, perdrà el tren del futur. Amb una particularitat: la generació elèctrica a partir de renovables ha de ser forçosament distribuïda en el territori. La solució d'un gran centre productor ja no és vàlida, perquè la densitat energètica de les plaques fotovoltaiques o dels molins de vent és molt menor que la dels reactors nuclears o la dels barrils de petroli. No pot haver-hi un nou Pearson o un nou Pere Duran que trobin una solució global: la solució ha de ser col·lectiva.
Ara, com que la distribució elèctrica és determinant, hi ha un problema greu que requereix una solució necessàriament política. Cal que l'Energètica Pública de Catalunya pugui assumir totes les operacions de distribució, ara en mans de Red Eléctrica. Si no, l'excel·lent tasca de producció elèctrica verda que fan tantes cooperatives energètiques topa constantment amb les pegues que els posa Endesa a l'hora de fer arribar l'electricitat a particulars i empreses.
¿Apareixerà algun polític català amb la visió i capacitat suficient per negociar amb fermesa amb el govern de Madrid i assegurar per a Catalunya la sobirania energètica? No és una qüestió menor.
L'Energia és i ha estat cabdal per a la prosperitat de l'economia i pel confort dels ciutadans. Sense energia suficient, ni menjaríem, ni viuríem, ni esquiaríem, ni podríem comprar ni consumir amb l'alegria que ho fem ara. Si hem encadenat dos-cents anys de prosperitat -amb totes les excepcions evidents, començant pels vint primers de la dictadura franquista- és perquè uns quants prohoms visionaris van tenir l'empenta suficient per endegar projectes energètics colossals. Ara, ¿algú pensa agafar-ne el relleu?
La industrialització a Catalunya va començar gràcies a les colònies tèxtils que uns quants empresaris arriats van establir al llarg del Llobregat, del Ter, del Cardener i del Freser per aprofitar directament l'energia motriu de l'aigua de riu. Les altres fàbriques feien anar els motors amb el vapor produït per la combustió de carbó. La major part del carbó era de procedència britànica i entrava pel port de Barcelona; per fer-lo arribar a les fàbriques del Maresme, es va construir la primera via ferroviària de la península, el 1848. No hauria estat possible sense la perspicàcia i la tenacitat del seu principal promotor, Miquel Biada, que prèviament havia fet fortuna a les Antilles.
Quan, al començament de la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya va deixar d'exportar-nos carbó, les fàbriques catalanes sort van tenir del lignit de Mequinensa: els llaüts baixaven Ebre avall curulls del mineral, i les poblacions de la Franja van viure uns anys de gran prosperitat, retratats amb gran sentit de l'humor per Jesús Moncada a Camí de Sirga.
Però no n'hi havia prou: Catalunya s'hauria quedat a les fosques si l'enginyer Carles Montanyès no hagués anat a buscar el canadenc Frederick S. Pearson, que ja havia fundat a Amèrica unes quantes companyies elèctriques. La seva empresa, Barcelona Traction Light and Power, va aprofitar els rius pirinencs per fer embassaments, construir centrals hidroelèctriques i escampar, per tot el país, línies d'alta tensió. La vaga que van fer els seus empleats l'any 1917, per cert, va servir per assolir al nostre país la jornada de vuit hores; el senyor Pearson no ho va veure: havia passat avall dos anys abans, ofegat davant de les costes d'Irlanda, quan el vaixell en què viatjava va ser torpedinat per un submarí alemany.
Però amb l'energia hidroelèctrica autòctona no hauríem pogut modernitzar la indústria del país, a la dècada dels seixanta. Per sort, llavors va aparèixer un altre visionari, que va solucionar les qüestions energètiques per seixanta anys més: va ser Pere Duran Farell, que va estar al davant de les grans iniciatives energètiques d'aquell temps: la importació de gas d'Algèria, l'empresa Gas Natural i les centrals nuclears d'Ascó i de Vandellòs. La prosperitat del país li deu molt a aquest homenot singular.
El progressiu esgotament dels combustibles fòssils i l'emergència climàtica ens tornen a situar en un moment decisiu. Si Catalunya no fa els deures en energies renovables, perdrà el tren del futur. Amb una particularitat: la generació elèctrica a partir de renovables ha de ser forçosament distribuïda en el territori. La solució d'un gran centre productor ja no és vàlida, perquè la densitat energètica de les plaques fotovoltaiques o dels molins de vent és molt menor que la dels reactors nuclears o la dels barrils de petroli. No pot haver-hi un nou Pearson o un nou Pere Duran que trobin una solució global: la solució ha de ser col·lectiva.
Ara, com que la distribució elèctrica és determinant, hi ha un problema greu que requereix una solució necessàriament política. Cal que l'Energètica Pública de Catalunya pugui assumir totes les operacions de distribució, ara en mans de Red Eléctrica. Si no, l'excel·lent tasca de producció elèctrica verda que fan tantes cooperatives energètiques topa constantment amb les pegues que els posa Endesa a l'hora de fer arribar l'electricitat a particulars i empreses.
¿Apareixerà algun polític català amb la visió i capacitat suficient per negociar amb fermesa amb el govern de Madrid i assegurar per a Catalunya la sobirania energètica? No és una qüestió menor.