Aquest diari digital titulava, el 3 de desembre, una notícia sobre la immersió lingüística de forma contundent: "El castellà dels alumnes d'Osona, a la cua". El text de Roger Tugas i Carles Fiter —ben documentat i amb un gràfic atractiu— detalla que, si bé en les proves de competències bàsiques de primària els alumnes catalans acrediten que tenen una mica més de domini del català que del castellà, a ESO aquestes diferències ja s'anul·len. En el cas d'Osona, es produeix la mateixa tendència general, però els resultats del castellà a primària són més dolents que en d'altres comarques catalanes.
El PSC o altres partits amb ganes de qüestionar la immersió lingüística potser voldran utilitzar aquests resultats per estendre la idea discutible que en entorns més catalanoparlants el castellà flaqueja en detriment del català. L'observació diària em fa pensar, més aviat, que el català, ni a Osona ni a gairebé enlloc, gaudeix de prou salut. Un exemple domèstic, potser anecdòtic (o no) de la realitat quotidiana: cada vegada menys persones se saben les hores en català. "Dos quarts d'una són les 12 i mitja?", m'han preguntat més d'un cop. Si després de més de 30 anys d'immersió lingüística, la lliçó de les hores encara no està superada, és evident que el nivell general és francament baix. Alguna cosa no rutlla.
En el terreny del periodisme, per molt que hagi crescut la presència de la llengua catalana a la ràdio i a la premsa impresa, cosa que celebrem, determinats fets objectius ens indiquen que la situació del català és feble. El llenguatge informatiu català està perdent el seu aspecte més genuí. La prova és que La Vanguardia o El Periódico tradueixen del castellà amb una màquina automàtica per disposar així de l'edició catalana. És cert que un equip de lingüistes molt professionals depuren els errors semàntics i editen els textos, però si els originals estan pensats en castellà, les traduccions al català, inevitablement, mantenen el mateix tipus de construccions lingüístiques de l'espanyol. En conseqüència, s'empobreix la llengua.
Ens ho mirem com ens ho mirem, un robot no és mai una persona. Si la màquina es troba amb l'adverbi castellà "bastante" traduirà sempre "bastant" i es deixaran d'usar altres mots com el "força" o el "prou" que, en segons quins contextos, aporten més precisió i matisos. A més, si els revisors no estan atents, es colen faltes i no només de lèxic. Es tradueix "com no he vingut" en comptes de "com que no he vingut". D'altra banda, si els informatius cada cop opten més per la connexió en directe, sense que els reporters disposin del temps necessari per preparar les seves cròniques, l'espontaneïtat i les presses per la pressió informativa fan que el discurs públic es vulgaritzi i baixi la qualitat.
No vull aixecar aquí la bandera del purisme lingüístic perquè, quan des de la pulcritud de l'idioma es viu desconnectat de la realitat social, la llengua esdevé antipàtica. I aquest és, tanmateix, un dels riscos del català d'ara. És l'altra pinça que completa la tenalla. Per un costat ens trobem un català cada cop més farcit de calcs del castellà i, per altra part, alguns nens que fan immersió ―segons em diuen— topen amb la cotilla d'alguns professors de català que els parlen amb una fonètica i una expressió poc naturals. Si a casa seva, un nen es diu Àlex —amb pronúncia castellana, tot i ser de família catalanoparlant—, és absurd que el professor s'entesti a anomenar-lo amb la segona vocal neutra, en el català central. En un registre oral informal, crec que tampoc té gaire sentit que el mestre corregeixi un estudiant que digui a l'aula que té "torticolis" (amb accent a la primera i), en comptes de dir "torticolis" (amb la síl·laba forta a la segona o, que és com s'expressa el mal muscular de coll o clatell, en català normatiu). Quan la llengua s'esquinça per tot arreu, no cal filar tan prim amb una correcció intimidatòria que fa perdre la seguretat als parlants.
Si després de dècades d'immersió, bona part dels catalans encara es fan un embolic amb les hores, hem de buscar estratègies més efectives per aprendre a parlar i a escriure bé. Amb els meus alumnes de Periodisme he vist que algunes coses funcionen. D'altres, no. Per exemple, si recordes a la classe que en català cal dir que la policia "ha escorcollat" una casa, en comptes de dir que la policia "ha registrat" una casa, tothom ho assimila de pressa. Si en canvi, remarques que la paraula adequada per "router" és "encaminador", els estudiants et miren amb mitja rialleta sota el nas, pensant que el català és una llauna emprenyadora i marciana. I tenen la seva part de raó, ja que, a aquest pas, els filòlegs aviat ens faran dir "Gran Nombre" per fer referència al "Big Data".
Cal trobar un difícil i delicadíssim equilibri entre l'acceptació social i el català més genuí. Un equilibri que hem de buscar amb compromís militant però sense angoixar-nos ni provocar el rebuig de la gran massa de parlants. La tenalla fa que el prestigi comunitari se'n ressenti, un problema de molta més fondària que unes declaracions desafortunades d'algun càrrec PSC sobre la immersió, o que els resultats de les proves de competències bàsiques que, com és obvi, reflecteixen unes realitats sociolingüístiques diferents a la Catalunya interior i a l'àrea metropolitana de Barcelona. De ben segur que llegint i escoltant els experts, que són les veus autoritzades, però, al mateix temps, observant a peu de carrer l'acceptació social que té cada frase o paraula genuïna, podrem millorar, ni que sigui una mica, la salut de la nostra llengua estimada.
El PSC o altres partits amb ganes de qüestionar la immersió lingüística potser voldran utilitzar aquests resultats per estendre la idea discutible que en entorns més catalanoparlants el castellà flaqueja en detriment del català. L'observació diària em fa pensar, més aviat, que el català, ni a Osona ni a gairebé enlloc, gaudeix de prou salut. Un exemple domèstic, potser anecdòtic (o no) de la realitat quotidiana: cada vegada menys persones se saben les hores en català. "Dos quarts d'una són les 12 i mitja?", m'han preguntat més d'un cop. Si després de més de 30 anys d'immersió lingüística, la lliçó de les hores encara no està superada, és evident que el nivell general és francament baix. Alguna cosa no rutlla.
En el terreny del periodisme, per molt que hagi crescut la presència de la llengua catalana a la ràdio i a la premsa impresa, cosa que celebrem, determinats fets objectius ens indiquen que la situació del català és feble. El llenguatge informatiu català està perdent el seu aspecte més genuí. La prova és que La Vanguardia o El Periódico tradueixen del castellà amb una màquina automàtica per disposar així de l'edició catalana. És cert que un equip de lingüistes molt professionals depuren els errors semàntics i editen els textos, però si els originals estan pensats en castellà, les traduccions al català, inevitablement, mantenen el mateix tipus de construccions lingüístiques de l'espanyol. En conseqüència, s'empobreix la llengua.
Ens ho mirem com ens ho mirem, un robot no és mai una persona. Si la màquina es troba amb l'adverbi castellà "bastante" traduirà sempre "bastant" i es deixaran d'usar altres mots com el "força" o el "prou" que, en segons quins contextos, aporten més precisió i matisos. A més, si els revisors no estan atents, es colen faltes i no només de lèxic. Es tradueix "com no he vingut" en comptes de "com que no he vingut". D'altra banda, si els informatius cada cop opten més per la connexió en directe, sense que els reporters disposin del temps necessari per preparar les seves cròniques, l'espontaneïtat i les presses per la pressió informativa fan que el discurs públic es vulgaritzi i baixi la qualitat.
No vull aixecar aquí la bandera del purisme lingüístic perquè, quan des de la pulcritud de l'idioma es viu desconnectat de la realitat social, la llengua esdevé antipàtica. I aquest és, tanmateix, un dels riscos del català d'ara. És l'altra pinça que completa la tenalla. Per un costat ens trobem un català cada cop més farcit de calcs del castellà i, per altra part, alguns nens que fan immersió ―segons em diuen— topen amb la cotilla d'alguns professors de català que els parlen amb una fonètica i una expressió poc naturals. Si a casa seva, un nen es diu Àlex —amb pronúncia castellana, tot i ser de família catalanoparlant—, és absurd que el professor s'entesti a anomenar-lo amb la segona vocal neutra, en el català central. En un registre oral informal, crec que tampoc té gaire sentit que el mestre corregeixi un estudiant que digui a l'aula que té "torticolis" (amb accent a la primera i), en comptes de dir "torticolis" (amb la síl·laba forta a la segona o, que és com s'expressa el mal muscular de coll o clatell, en català normatiu). Quan la llengua s'esquinça per tot arreu, no cal filar tan prim amb una correcció intimidatòria que fa perdre la seguretat als parlants.
Si després de dècades d'immersió, bona part dels catalans encara es fan un embolic amb les hores, hem de buscar estratègies més efectives per aprendre a parlar i a escriure bé. Amb els meus alumnes de Periodisme he vist que algunes coses funcionen. D'altres, no. Per exemple, si recordes a la classe que en català cal dir que la policia "ha escorcollat" una casa, en comptes de dir que la policia "ha registrat" una casa, tothom ho assimila de pressa. Si en canvi, remarques que la paraula adequada per "router" és "encaminador", els estudiants et miren amb mitja rialleta sota el nas, pensant que el català és una llauna emprenyadora i marciana. I tenen la seva part de raó, ja que, a aquest pas, els filòlegs aviat ens faran dir "Gran Nombre" per fer referència al "Big Data".
Cal trobar un difícil i delicadíssim equilibri entre l'acceptació social i el català més genuí. Un equilibri que hem de buscar amb compromís militant però sense angoixar-nos ni provocar el rebuig de la gran massa de parlants. La tenalla fa que el prestigi comunitari se'n ressenti, un problema de molta més fondària que unes declaracions desafortunades d'algun càrrec PSC sobre la immersió, o que els resultats de les proves de competències bàsiques que, com és obvi, reflecteixen unes realitats sociolingüístiques diferents a la Catalunya interior i a l'àrea metropolitana de Barcelona. De ben segur que llegint i escoltant els experts, que són les veus autoritzades, però, al mateix temps, observant a peu de carrer l'acceptació social que té cada frase o paraula genuïna, podrem millorar, ni que sigui una mica, la salut de la nostra llengua estimada.