Ara arriben ponts i festes i el consumisme arrauxat i sense control omple botigues, supermercats i tots els mitjans com les televisions o les portades de diaris. Molta i molta gent no hi pensa, que conscientment, també podem canviar el món amb les nostres compres quotidianes. Fa uns dies vaig poder assistir a unes xerrades sobre compres de proximitat, ecològiques i de km 0. Vaig detectar traves i confusions i malentesos envers allò, que no fa gaire anys, era ben normal: comprar a prop a la botiga del costat de casa els productes frescos que ens portaven amb els seus propis mitjans els pagesos i ramaders del propi poble i de la contrada.
En aquestes xerrades, on van participar persones responsables de les compres de cadenes de supermercats com Caprabo-Eroski o Bon Preu-Esclat, vaig notar que després d'haver-se allunyat i oblidat al productor local ara els necessiten i els volen tornar a tenir als lineals dels seus establiments. Quina paradoxa, perquè de fet no els han tingut mai i segurament el seu marge de benefici ha estat produït probablement per les grans marques alimentàries, també de Catalunya. I perquè els necessiten, als petits productors locals? És molt fàcil d'entendre, el consumidor final ha deixat d'anar a les botigues tradicionals de poble, però continua i amplia el seu desig de tastar formatges, cerveses, carns, llets, fruites, llegums, melmelades, verdures o hortalisses amb unes qualitats organolèptiques que habitualment no estaven presents als supermercats.
Un cas a part mereix Mercadona, Carrefour, Aldi, Lidl, Condis, Consum, etc. que ni tan sols tenen anuncien productes de proximitat realment i juguen amb el màrqueting i les qüestions estètiques donant gat per llebre, és a dir, et colen productes de l'altra punta del món, fent veure que estan envasats prop de casa i així diuen que són d'aquí; la penúltima enganyifa vaja.
El dilema vindrà quan totes les grans àrees de distribució vulguin potenciar exclusivament i sincerament els productors de prop i hagin d'oblidar les grans marques i fabricants agroalimentaris.
Queda clar que la nostra sobirania, de nació i de país, i per què no dir-ho, alimentària, passa per demanar productes locals, basada en l'economia del bé comú, elaborats amb criteris sostenibles i si pot ser a prop de casa. El triomf o el fracàs del nostre país també ha de passar per aquesta exigència de la sobirania alimentària, obeint ordres i normes coherents i desobeint les que siguin immorals i no ètiques i que no respecten ni a la terra ni a les persones.
En aquestes xerrades, on van participar persones responsables de les compres de cadenes de supermercats com Caprabo-Eroski o Bon Preu-Esclat, vaig notar que després d'haver-se allunyat i oblidat al productor local ara els necessiten i els volen tornar a tenir als lineals dels seus establiments. Quina paradoxa, perquè de fet no els han tingut mai i segurament el seu marge de benefici ha estat produït probablement per les grans marques alimentàries, també de Catalunya. I perquè els necessiten, als petits productors locals? És molt fàcil d'entendre, el consumidor final ha deixat d'anar a les botigues tradicionals de poble, però continua i amplia el seu desig de tastar formatges, cerveses, carns, llets, fruites, llegums, melmelades, verdures o hortalisses amb unes qualitats organolèptiques que habitualment no estaven presents als supermercats.
Un cas a part mereix Mercadona, Carrefour, Aldi, Lidl, Condis, Consum, etc. que ni tan sols tenen anuncien productes de proximitat realment i juguen amb el màrqueting i les qüestions estètiques donant gat per llebre, és a dir, et colen productes de l'altra punta del món, fent veure que estan envasats prop de casa i així diuen que són d'aquí; la penúltima enganyifa vaja.
El dilema vindrà quan totes les grans àrees de distribució vulguin potenciar exclusivament i sincerament els productors de prop i hagin d'oblidar les grans marques i fabricants agroalimentaris.
Queda clar que la nostra sobirania, de nació i de país, i per què no dir-ho, alimentària, passa per demanar productes locals, basada en l'economia del bé comú, elaborats amb criteris sostenibles i si pot ser a prop de casa. El triomf o el fracàs del nostre país també ha de passar per aquesta exigència de la sobirania alimentària, obeint ordres i normes coherents i desobeint les que siguin immorals i no ètiques i que no respecten ni a la terra ni a les persones.