Ja fa més de cent anys que Antonio Machado va cantar sobre "les dues Espanyes", en un poema inclòs en el volum Campos de Castilla. Miguel de Unamuno també va fer servir el concepte per referir-se a la impossible convivència, en temps de la II República espanyola, de dretes i esquerres. A la dreta hi havia els militars, l'aristocràcia, l'església, els falangistes, els feixistes admiradors de Mussolini i bona part de la burgesia que reclamava protecció davant de la conflictivitat obrera. A l'esquerra hi havia anarquistes, socialistes, comunistes i sindicalistes que volien acabar amb el capitalisme, els privilegis de l'església i de l'aristocràcia. Molt aviat, la polarització social va ser tan forta que el president del govern de la República, don Manuel Azaña, es va sentir sol i sobrepassat per l'extremisme de dretes i el d'esquerres. Les topades entre falangistes i socialistes als carrers de Madrid solien acabar amb batalles campals, ferits i morts.
El mateix Unamuno, inicialment favorable a la República, espantat davant de la violència dels comunistes i anarquistes, va virar cap a posicions conservadores fins al punt de donar suport a la rebel·lió dels militars, l'any 36; al cap de poc, horroritzat de la crueltat franquista, també se'n va allunyar, proclamant la seva decepció en un famós discurs al Paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d'octubre de 1936 davant del general més condecorat i mutilat de l'exèrcit de Franco, Millan Astray. Aquest fet va ser dut al cinema l'any 2019, en una pel·lícula dirigida per Alejandro Aménabar, Mientras dure la guerra, amb Karra Errejalde en el paper de don Miguel. L'autor de Niebla mostrava la seva decepció per sentir-se exclòs tant d'una Espanya com de l'altra.
Acabat el franquisme, i amb el consens constitucional de 1978, semblava que la polarització a Espanya s'havia temperat. Fins i tot hom va tenir esperances que trobar un encaix de Catalunya dins d'Espanya potser no seria tan complicat com pronosticava, temps era temps, Ortega y Gasset. La participació de dos juristes catalans en la redacció de la Constitució, Jordi Solé Tura i Miquel Roca i Junyent, amb les seves subtils aportacions, pareixia que ho havien de fer possible.
Però això va ser mentre la dreta espanyola vivia acomplexada, és a dir en el darrer quart del segle XX. En el tombant de segle, José María Aznar va aconseguir una majoria absoluta de conseqüències funestes pel país. En el seu ànim d'homogeneïtzar tot Espanya a la castellana faisó, va voler integrar el centredreta català, representat per CiU, dins del seu Partit Popular. Mai va pair el refús de Jordi Pujol. Ho podeu llegir a les seves memòries, molt recomanables -les de Pujol; les altres, no tinc estómac per fullejar-les-.
D'ençà llavors, les dretes s'han anat escorant cap a l'extrem, i ara, la que sembla que estigui acomplexada és l'esquerra: aquella esquerra que quan vivia a la clandestinitat reivindicava l'autodeterminació de tots els pobles de la península Ibèrica, que fa deu anys encara defensava un referèndum per Catalunya, que ha anat pronunciat la paraula "federalisme" cada cop amb la boca més petita i que ara no s'atreveix ni a esmentar la plurinacionalitat d'Espanya.
Així, hem tornat a les dues Espanyes de sempre: la de Cánovas y de Sagasta; la dels monàrquics i dels republicans; la del bipartidisme irreconciliable; la de les bronques ignominioses al Congrés dels Diputats entre la bancada dels uns i la dels altres; i la dels membres del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, també classificats com a conservadors i progressistes, ells que haurien de ser els àrbitres de tot plegat. És com si a l'hora de xiular un clàssic hi hagués un equip arbitral dividit entre barcelonistes i madridistes, i en cada jugada conflictiva es posessin a discutir davant del VAR i bloquegessin el partit.
Ara bé: vist des de la perifèria, però, aquesta confrontació resulta més aviat irrisòria: la fracció majoritària de les esquerres ja no vol ni fer la revolució bolxevic ni cremar convents; ni tan sols demostren gaire sensibilitat ecològica. Mantenen, en canvi, la mateixa voluntat homogeneïtzadora que les dretes, negant qualsevol solució negociada al conflicte territorial entra Espanya i Catalunya. Van repetint que "el procés" s'ha acabat, com si no fes més de tres-cents anys que hi ha una minoria nacional a Catalunya que se sent absolutament aliena al projecte espanyol.
En què quedem, doncs? Potser sí que hi ha dues Espanyes; el que és ben clar és que Catalunya, si no està disposada a renunciar a la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat nacional, no té cabuda en cap de les dues. La prova és que Carles Puigdemont, per qui se senten legítimament representats més de dos milions de catalans, continua essent la peça de caça major més cobejada de les institucions espanyoles, tant si aquestes institucions estan en mans de la dreta com dels que, impúdicament, s'autoanomenen d'esquerres.
El mateix Unamuno, inicialment favorable a la República, espantat davant de la violència dels comunistes i anarquistes, va virar cap a posicions conservadores fins al punt de donar suport a la rebel·lió dels militars, l'any 36; al cap de poc, horroritzat de la crueltat franquista, també se'n va allunyar, proclamant la seva decepció en un famós discurs al Paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d'octubre de 1936 davant del general més condecorat i mutilat de l'exèrcit de Franco, Millan Astray. Aquest fet va ser dut al cinema l'any 2019, en una pel·lícula dirigida per Alejandro Aménabar, Mientras dure la guerra, amb Karra Errejalde en el paper de don Miguel. L'autor de Niebla mostrava la seva decepció per sentir-se exclòs tant d'una Espanya com de l'altra.
Acabat el franquisme, i amb el consens constitucional de 1978, semblava que la polarització a Espanya s'havia temperat. Fins i tot hom va tenir esperances que trobar un encaix de Catalunya dins d'Espanya potser no seria tan complicat com pronosticava, temps era temps, Ortega y Gasset. La participació de dos juristes catalans en la redacció de la Constitució, Jordi Solé Tura i Miquel Roca i Junyent, amb les seves subtils aportacions, pareixia que ho havien de fer possible.
Però això va ser mentre la dreta espanyola vivia acomplexada, és a dir en el darrer quart del segle XX. En el tombant de segle, José María Aznar va aconseguir una majoria absoluta de conseqüències funestes pel país. En el seu ànim d'homogeneïtzar tot Espanya a la castellana faisó, va voler integrar el centredreta català, representat per CiU, dins del seu Partit Popular. Mai va pair el refús de Jordi Pujol. Ho podeu llegir a les seves memòries, molt recomanables -les de Pujol; les altres, no tinc estómac per fullejar-les-.
D'ençà llavors, les dretes s'han anat escorant cap a l'extrem, i ara, la que sembla que estigui acomplexada és l'esquerra: aquella esquerra que quan vivia a la clandestinitat reivindicava l'autodeterminació de tots els pobles de la península Ibèrica, que fa deu anys encara defensava un referèndum per Catalunya, que ha anat pronunciat la paraula "federalisme" cada cop amb la boca més petita i que ara no s'atreveix ni a esmentar la plurinacionalitat d'Espanya.
Així, hem tornat a les dues Espanyes de sempre: la de Cánovas y de Sagasta; la dels monàrquics i dels republicans; la del bipartidisme irreconciliable; la de les bronques ignominioses al Congrés dels Diputats entre la bancada dels uns i la dels altres; i la dels membres del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, també classificats com a conservadors i progressistes, ells que haurien de ser els àrbitres de tot plegat. És com si a l'hora de xiular un clàssic hi hagués un equip arbitral dividit entre barcelonistes i madridistes, i en cada jugada conflictiva es posessin a discutir davant del VAR i bloquegessin el partit.
Ara bé: vist des de la perifèria, però, aquesta confrontació resulta més aviat irrisòria: la fracció majoritària de les esquerres ja no vol ni fer la revolució bolxevic ni cremar convents; ni tan sols demostren gaire sensibilitat ecològica. Mantenen, en canvi, la mateixa voluntat homogeneïtzadora que les dretes, negant qualsevol solució negociada al conflicte territorial entra Espanya i Catalunya. Van repetint que "el procés" s'ha acabat, com si no fes més de tres-cents anys que hi ha una minoria nacional a Catalunya que se sent absolutament aliena al projecte espanyol.
En què quedem, doncs? Potser sí que hi ha dues Espanyes; el que és ben clar és que Catalunya, si no està disposada a renunciar a la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat nacional, no té cabuda en cap de les dues. La prova és que Carles Puigdemont, per qui se senten legítimament representats més de dos milions de catalans, continua essent la peça de caça major més cobejada de les institucions espanyoles, tant si aquestes institucions estan en mans de la dreta com dels que, impúdicament, s'autoanomenen d'esquerres.