Posant Aida Torres al Google, el seu nom apareix molt relacionat amb París 2024. Però la relació entre l’escaladora de 22 anys de Torelló i els Jocs Olímpics d’aquest any es va trencar el juny del 2023 quan va patir una lesió a l’espatlla que l’ha deixat fora de la competició un any. El passat gener es va operar i a l’abril va tornar a escalar. Amb pocs mesos ha tornat a competir i ha tornat a guanyar, el Campionat de Catalunya el passat setembre.

Amb només deu anys, Torres va passar d’escalar per primera vegada la xemeneia de Vic durant la Fira de Muntanya a quedar subcampiona d’Europa. La seva trajectòria l’ha emmarcat com una jove promesa de l’esport que entrena tres hores al dia, sis dies a la setmana. Viu de l’escalada sense deixar els estudis de màrqueting esportiu que ha començat aquest any. L’acompanyen marques publicitàries i una pressió que ha après a gestionar gràcies a la psicologia, el qual creu que és l’aspecte més important a l’hora d’enfrontar-se a una paret.  

El seu inici ens trasllada a Vic. A la Xemeneia del Sucre. Què va passar?
Va ser sense esperar-m’ho. Era la Fira de Muntanya. Va resultar que vam passar per allà amb els meus pares i em va cridar l’atenció i ho vaig voler provar. Hi havia la versió curta, que arribava fins a la meitat de la xemeneia, i la llarga, que anava fins a dalt. Vaig voler provar la gran i no em van deixar perquè tenia deu anys i em van dir que si no havia escalat mai era millor que comencés per la petita. Vaig fer-la sense cap problema i després em van deixar provar la gran. Quan vaig acabar em van preguntar si havia practicat mai l’escalada, ja que havia pujat molt sòlida. Era la primera vegada que em posava uns peus de gat. Em van dir que si volia ho podia provar com a extraescolar i vaig dir “perquè no?”. Allà vaig començar a escalar.

Per casa no s'enfilava per enlloc ni els seus pares havien fet mai escalada?
La meva família eren molt d’esports de muntanya, però l’escalada mai. Havia passat per molts esports: gimnàstica artística, atletisme, esquí... però no en trobava cap en el qual em sentís còmode fins que vaig trobar l’escalada.

Com continua el seu inici? Com es passa d'escalar per primera vegada a començar a competir?
Quan comences l’esport no penses on pots arribar. Quan ets petita ho vius com un joc. Després vas veient que cada vegada pots tirar més i et notes que respons bé. Al principi no em plantejava la competició, m’agradava apretar perquè tenia una rivalitat positiva per superar els companys que se’n sortien. Vam començar a passar caps de setmana a esdeveniments populars amb tots els que entrenàvem durant la setmana. Al final, vaig trobant un ambient agradable, on em sentia còmode. Em van proposar plantejar-me fer alguna competició, però jo em preguntava per què ho havia de fer, ja que em feia molt respecte. Em comparava molt amb els altres. Al final, força persones que competien em van donar l’empenta i em van dir que, realment, podia tenir el nivell. Això i el suport de la meva família va ser l’impuls que necessitava.

Com van ser les primeres competicions?
Quedava última. Començava a pensar “què hi faig aquí?”. Després vaig veure que podia anar pujant de mica en mica i vaig començar a plantejar si podia anar a escala nacional, però després començava el mateix procés personal: “perquè hi he d’anar si no conec a ningú?”. Al final t’hi acabes sentint còmode i et coles a una final. Quan vam entrar a la primera final a nivell nacional va ser a la segona prova que anava, va ser una sorpresa. Era la segona vegada que anava a la competició i ja estava a una final.

Era més l’altra gent que no pas vostè mateixa que l'animaven a competir?
Sí. Anava a gaudir de l’esport en una competició amb molta gent i lluny de casa. Era el fet de passar el dia escalant, no pas d’anar allà a intentar guanyar. Es tractava de gaudir d’aquest esport.

És conscient del moment en què deixa l’Aida nena que vol passar-ho bé a convertir-se en l’Aida competitiva? O aquest moment no ha arribat?
La meva prioritat a l’escalada sempre és passar-m’ho bé. En el moment en què ja no gaudeixi competint o la pressió em superi, crec que hauria de fer una parada per rebobinar. Quan veus que realment arriba un punt en què ho professionalitzes molt més i vas, per exemple, amb la selecció, ja dius que no és el mateix que estava fent fins llavors i veus que s’ha evolucionat cap a una millora que no esperaves.

Quin diria que és el seu primer èxit?
N’hi ha hagut que m’han marcat. Per exemple, la primera vegada que em vaig classificar per a una final d’Espanya o la primera final que vaig obtenir en la primera prova europea que participava. Són coses que no t’esperes. La que més m’ha marcat i que sempre recordaré va ser el 2021 quan vaig quedar subcampiona d’Europa a Moscou. Si competeixo és per aquestes sensacions. Va ser la primera vegada que em va impressionar. Aquí vaig veure perquè valia la pena tota la pressió de la competició i els companys.

"La meva prioritat a l’escalada sempre és passar-m’ho bé"

Aquell any també guanya el Campionat d’Espanya absolut.
Era el moment en què podies competir a les dues categories juvenil i absolut. Va ser un any de molt aprenentatge. Recordo que venia de quedar subcampiona d’Europa, però va ser mentalment dur, ja que em vaig posar aquest llindar i a la següent prova de nivell europeu no vaig entrar ni a la final. Pensava que seria fàcil. La confiança em va fer quedar fora d’un lloc on podia haver estat. Va ser un any que em va servir per tenir clar que qualsevol petit error físic o psicològic, pot deixar-te fora.

En un mateix any va tocar el seu  sostre i va tornar a tocar terra.
Encara que arribis al teu màxim, no vol dir que siguis millor que els altres. Pots tenir temporades molt bones, però cada competició és diferent i has de fer un reset.

Quan comença a veure que ha de renunciar a coses del seu dia a dia per dedicar-se a l’escalada?
Els estudis no els he arribat a renunciar mai perquè a l’esport hi ha molts factors com una lesió. Crec que tenir uns bons estudis és fonamental. La meva prioritat és entrenar i competir i sí, he hagut de reduir la càrrega d’estudis partint-me el curs o agafant menys assignatures, però sí que quan dediquem tantes hores de competició la vida social es veu reduïda. Els teus amics surten de festa, les teves prioritats canvien i renuncies a sortir amb ells. Has d’intentar-ho gestionar perquè moltes coses no les pots realitzar. No pots fer tot el que fa una persona amb 17 anys o en plena adolescència. Tampoc m’ha agradat molt sortir de festa i això no em suposa tant de sacrifici. Sí que els entrenaments m’han marcat més la vida social i és una vida força dinàmica i l’has de saber gestionar. He tingut sort perquè la gent més propera ho ha acceptat.

Ha trobat algú que no entengués per què renuncia a tantes coses per a l’escalada?
Sí. Hi ha gent de tot. Hi ha gent que no pot arribar a entendre com puc estar tancada entrenant tantes hores. Al final, són filosofies de vida. Hi ha gent que et donarà suport i altra que et dirà que li sap greu i té altres prioritats. Això també ho entenc, perquè és un esport que necessita moltes hores de dedicació i moltes vegades no es valora.

"No tinc remordiments per no haver començat molt més abans a escalar"

Tot plegat l'ha tocat en plena adolescència i ha hagut de gestionar una pressió. Com gestiona això una noia jove?
No he estat una de les persones que ha començat més jove en el món de l’escalda. Els principals escaladors comencen a través de les seves famílies i des de petits ja han anat a escalar amb els seus pares a la muntanya des dels quatre anys. Jo he començat molt més tard i això ha suposat que no hagi fet tota la trajectòria de juvenil. Al final, però, arriba un punt en què la competició és un aspecte psicològic. Hi ha molta gent que comença a competir amb vuit anys i fa coses admirables, però després quan arriben a una edat adolescent deixen l’esport. Majoritàriament, això passa per la pressió externa o la pressió que es posa un mateix. En aquest aspecte compto amb un psicòleg per gestionar la pressió que et poses tu mateix i la gent externa que opina. Gestionar això és la part més difícil de la competició.

Per tant, creu que va descobrir l’escalada en una bona edat?
No tinc remordiments per no haver començat molt més abans a escalar. Sí que és veritat que hagués pogut competir més anys a nivell juvenil i els hagués gaudit. Però no tinc el remordiment. Crec que he fet en cada moment el que havia de fer i he estat gaudint de l’esport. No hi ha hagut any que estigués cansada de competir.

El 2021 guanya el campionat espanyol i queda segona a l’europeu juvenil.  A partir d’aquí es posa París 2024 al cap?
Quan estàs competint sempre tens els objectius de somiar i pensar que podria estar a uns Jocs Olímpics. Són objectius que com tot esportista són somnis. Però també, sent realista, els teus objectius estan a uns graons per sota: si vull aconseguir-ho, primer hauré d’obtenir un resultat a nivell nacional o tenir bones sensacions entrenant. Finalment, però, em vaig lesionar. Això em va fer veure que no arribava als objectius i a tot allò per a què estava lluitant. No entrenava ni competia al 100%. Estàs escalant i pensant si el següent moviment em pot fer mal. Al final, tot això és una cosa que mai havia hagut de gestionar. Com a molt, havia patit lesions que m’havien deixat dues setmanes fora. Ara ja sé el que implica passar per quiròfan i realment és un procés dur. Veus que no arribes a tots els objectius que t’havies plantejat per aquella temporada i has de reestructurar-ho tot i focalitzar-te a nivell mental.

Segurament és més difícil la renúncia personal que l’eliminació esportiva d’una prova.
És el fet d’acceptar que estàs lesionat i no podràs. No volia passar per quiròfan. Vaig intentar cremar totes les bales per intentar no passar-hi. Passar per quiròfan volia dir perdre tot un any, que per a mi era moltíssim. Això et costa acceptar-ho. Són molts alts i baixos i un procés força dur en el qual sort que he tingut l’ajuda d’un psicòleg.

Li passa pel cap deixar-ho?
Arribar a deixar l’esport no ho he pensat perquè és una cosa que m’omple molt. Però el fet de perdre un any et fa pensar moltes coses. Si no puc tornar a arribar al nivell que estava abans i he de competir en nivell inferior? Quan torni la gent pensarà que ja no tornaré a ser la mateixa? S’oblidaran de mi? Moltes coses segurament són pensaments teus i hi vas donant voltes i és el pitjor que pots fer.

Primer és saber gestionar la seva pròpia pressió, però després també hi ha la pressió externa.
Jocs Olímpics ven molt, però sempre he estat molt conscient d’on era a cada moment. Sempre he deixat clar que arribar a obtenir una plaça per als Jocs és un treball molt difícil. Sempre he deixat clar que és un objectiu que tinc. Pot ser Tòquio, París, Los Angeles o potser no arriba mai, però les ganes per intentar ser-hi sempre hi són.

Anar a unes Olimpíades seria un sostre per a vosté?
Seria un somni fet realitat. És una cosa que sempre he tingut ganes.

Guanyar un europeu, un mundial o un espanyol també són somnis?
L’objectiu principal són Jocs Olímpics perquè té el nom, però hi ha campionats que no deixen de ser menys importants. Ara vinc d’un any sense fer res i li dono molta importància, per exemple, als campionats catalans. Depenen d’on et trobis en la teva trajectòria esportiva, li dones més o menys importància a un campionat.

Com és la tornada de la lesió?
És una tornada dura, però també reconfortant perquè sé com estava al gener quan em van operar, em costava aixecar-me del llit. Ara em miro i veig que puc tornar a córrer i escalar. Puc tornar a fer moltes coses que mesos abans no podia. Comparo com estava abans i veig que he avançat moltíssim. Depèn del dia pensaré que estic molt millor que fa uns mesos o molt pitjor que fa un any.

Recorda el moment de lesió?
Sí. Va ser el juny del 2023. Vaig fer un pas dinàmic d’espatlla i vaig notar un mal gest. Vaig dir: “merda, l’he liat”. En aquell moment no era conscient del que venia. A vegades tens sobrecàrregues i no li dones importància, però quan anava a competicions i necessitava pensar diferent que la resta per poder fer un pas d’espatlla, realment, vaig veure que no podia donar el 100%. A l’última competició vaig acabar plorant del dolor que em feia. No estava gaudint.

Quan decideix operar-se?
Va ser a l’última competició el novembre, al Campionat d’Espanya. Vaig lesionar-me al juny i vaig intentar aguantar tota la temporada. Vaig veure que no podia continuar així. Si no podia donar el 100%, no valia la pena competir perquè realment en competicions d’alt nivell o dones el màxim o no et serveix. Vaig veure que l’única opció que em quedava era passar per quiròfan i estar un any parada. Va ser una bona hòstia.

Ha pogut tornar.
He tornat a baixa escala. He fet el campionat de Catalunya, cosa que no m’esperava perquè m’ho vaig agafar per intentar recuperar sensacions i tornar a competir. Per exemple, el novembre hi havia el campionat d’Espanya, però com que no em trobava del tot preparada vaig decidir de no anar-hi. Vaig voler esperar-me per a la temporada següent.

Què n'espera del 2025?
Tornar a gaudir de la competició, poder competir al màxim possible sense dolor a l’espatlla. Pel que fa a objectius, és un any per continuar. No em preparo objectius perquè com que he estat un any parada no sé com reaccionaré ni com estan els rivals. Des que vaig començar a competir, cada any he estat activa. Ara prefereixo agafar-m’ho amb calma i poder agafar sensacions i anar avançant.

Té moltes marques comercials que l'acompanyen. Ha notat pressió per part seva durant la lesió?
He tingut molta sort en aquest aspecte perquè quan els vaig dir que estaria un any fora de la competició, m’ho van acceptar plenament. És una cosa que també t’ajuda perquè si estàs lesionat, però et diuen que com que no competeixes ja no compten amb tu... En el meu cas, ho admiro molt i veig que no només em veuen com un resultat d’una competició, sinó que em valoren com a persona.

"El factor més important a l'escalada és el psicològic"

Què és per a vostè l’escalada?
És un estil de vida. És una manera per alliberar la ment, poder donar el màxim de mi mateixa. Això no ho he trobat en altres esports. Poder estar entrenant per una competició amb una rivalitat positiva amb els companys és una cosa que es veu en molt pocs esports. També crec que és un esport que si d’aquí a uns anys el deixo, em queda tot un món que és l’escalada a roca, on et pots plantejar molts altres objectius. Saber que tot i que estigui fora la competició, puc continuar gaudint de l’esport és una cosa que admiro.

Què es necessita per ser escalador?
Principalment, ganes. Si no en tens, no t’aixecaràs de terra. També és un esport molt psicològic perquè estàs alçat i pateixes caigudes. Són moltes caigudes. Tens por de caure i un repte intern de tornar a intentar-ho per arribar més lluny.

L’escalada és força?
Són tres factors. La força ajuda molt, però diria que la tècnica és més important. Veus moltes persones amb molta força, però si després no saben col·locar-se, no els servirà. Però l’altre factor encara més important és el psicològic. Si tu dius que no pots, no podràs. Si penses a intentar-ho, llavors et quedaràs més a prop d’allà on volies.

Què ha après de l’escalada per al seu dia a dia?
Disciplina. Tot i que hi ha dies que no estic tan motivada, sé que la suma de tots els petits dies d’entrenament és el que em fa arribar als meus objectius. Com a persona, l’escalada també m’ha ensenyat a donar valor a les coses importants i a gaudir d’allò que tinc en aquest moment perquè no sé si ho tornaré a tenir.

Com viu el fet que l’escalada és un esport individual?
És veritat que això fa que tot només depengui de tu. Això t’ajuda perquè res dependrà del que ha pogut fer un teu company. Però sí que també hi ha la comparació: “Si ho ha fet el meu company, jo també hi he de fer”. És complicat.

Com veu el seu futur? Es planteja una trajectòria llarga?
Soc partidària d’anar veient cada any quines sensacions tinc. El fet de tenir una carrera esportiva també pot fer que hi hagi moments en què tu vols continuar i físicament ja no ho puguis fer. La possibilitat de continuar escalant fora de la competició em permetrà estar connectada a aquest esport fins que pugui. L’objectiu, però, són força anys de competició.

Què li diria a una nena que volgués començar a escalar?
Que gaudeixi de l’esport, que no calli perquè li diuen els seus companys o perquè sent la pressió. I si vol competir, que gaudeixi de la competició. Que, simplement, s’ho passi bé.

I què li diria a una altra nena: a l’Aida de deu anys que va pujar a la xemeneia del Sucre?
Que pot estar molt orgullosa d’on ha arribat i de tot el que li queda per fer. Li diria que tornés a pujar la xemeneia.