Finalment, i per sorpresa d'algú, l’auditoria externa que va encarregar el Consell de la República ha derivat en unes conclusions prou clares: les despeses personals de 15.000 euros relacionades amb Toni Comín, aquelles que van aparèixer fa unes setmanes i que ningú veia massa netes, no estarien justificades. Tot i les coartades que ha presentat l'eurodiputat, sembla que el puzle no encaixa per enlloc. Una gestió matussera que alguns dels seus col·laboradors ja havien apuntat recentment a les xarxes socials, i que avui els observadors imparcials avalen amb el seu escrutini professional.
Notareu, però, que aquest presumpte escàndol no és un gran tema enlloc. Pot haver-hi hagut una mà llarga en una entitat independentista finançada per centenars de bones voluntats, aquesta mà llarga pot haver-se posat el guant de seda de la repressió per justificar d'alguna manera el robatori, i tot plegat pot haver-se produït per pagar despeses tan republicanes com multes de trànsit, retirades d'efectiu o el pagament d'impostos. Però ni amb aquesta barreja de factors tan explosiva la notícia ha aconseguit centrar l'atenció de mitjans i companyia.
Aquest silenci pot deure's a motius diversos. Una actualitat frenètica, per exemple. La successió de temes importants potser ha acabat sepultant el cas de Toni Comín sota notícies molt més rellevants i urgents, i per això cap dels episodis de la sèrie ha acabat fent forat a l'agenda dels nostres principals referents periodístics.
També podria ser que Comín tingués una quantitat d'amics, coneguts i saludats massa imponent a les redaccions (i als despatxos) de la nostra catalana esfera mediàtica. No seria d'estranyar. I que aquest vincle estret amb el personal que ha de parlar d'aquestes coses hagi fet refredar una notícia que tenia números per ser rellevant. Podria molt ben ser.
Però diria que la causa real de tot aquest silenci col·lectiu és una altra. Sí, molt probablement és la raó més tristeta de totes: el Consell de la República és una entitat irrellevant, inexistent, no detectable en l'univers independentista, i ja no diguem en la ment dels catalans que tenen com a objectiu polític el poder de la Generalitat (check) i no pas l'emancipació nacional. La capacitat d'influència i l'acció política d'aquesta rebuscada associació d'amics han acabat sent tan invisibles que a ningú li ha semblat adient destacar les irregularitats que hagin pogut ocórrer-hi. Ja s'ho faran, deu pensar més o menys tothom. Si és que en algun moment la ciutadania arriba a poder pensar això, és clar, puig que ben poca gent arriba a situar el Consell al mapa.
Fins a aquest punt de deshonor ha arribat l'estrany organisme sorgit de l'exili. No és que hagi estat una eina inservible per fer cap república, sinó que ni tan sols ha estat una eina útil als rivals per desprestigiar el moviment independentista. No ha servit ni d'ase dels cops. Desgraciadament, la mort política del Consell ja estava anunciada el mateix dia que aquest es va crear, però el desinterès pel projecte fallit ha estat tan gran que, ara que el decés podia anunciar-se amb tranquil·litat, l'esfera mediàtica no ha tingut esma per posar-s'hi. Seria bo que no triguin massa a fer-ho, però: mentre el cos encara bellugui, podran continuar piratejant-ne el correu.