José Antonio Martín Pallín (La Corunya, 1936) continua sent un referent del pensament jurídic espanyol. Doctor per les universitats de Deusto i Valladolid, ha estat fiscal i magistrat del Tribunal Suprem. Ha presidit l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya, ha estat president de la Unió Progressista de Fiscals i portaveu de Jutges per a la Democràcia.

Martín Pallín ha estat una veu heterodoxa dins de la magistratura espanyola sobre l’actuació del poder judicial a Catalunya. Ara que fa un any de l’aprovació de la llei d’amnistia, el seu criteri és molt interessant d’escoltar i no dubta de qualificar com a “inaudita” l’actuació d’un sector dels jutges. Perfila també la personalitat de Manuel Marchena, a qui coneix bé.  

Fa un any de l’aprovació de la llei d’amnistia. Quin primer balanç faria?
El primer que crida l’atenció és que una part del poder judicial s’hagi declarat insubmís davant una llei aprovada per un Parlament democràtic, que és on s’encarna la sobirania popular. Això és inaudit en una democràcia. Qualsevol jutge pot tenir la seva opinió sobre la procedència o improcedència de la llei d’amnistia, però en cap cas pot traslladar aquestes conviccions a una resolució judicial, declarant-se insubmís. 

Hi ha mecanismes per contrarestar això?
En principi, si s’utilitzen instruments legals al seu abast com és plantejar qüestions prejudicials o d’inconstitucionalitat, això no és pot dir que és improcedent. Però al tractar-se d’una llei que afavoreix persones condemnades i que abans de l’indult estaven a la presó, s’ha de tramitar amb tota celeritat. En la qüestió d’inconstitucionalitat, però, hi ha una frase que és inacceptable i que hauria de ser objecte d’una inspecció sancionadora.

Dir que l'amnistia s'aprova pels 7 vots de Junts -com es fa a la qüestió d'inconstitucionalitat- no ho pot afirmar cap tribunal que es respecti a ell mateix

Què diu exactament?
Que la llei es va fer per aconseguir els 7 vots de Junts. Això no ho pot dir cap tribunal de justícia que es respecti a ell mateix. És una intromissió en el legislatiu que està prevista fins i tot amb una sanció disciplinària greu.    

La situació de Carles Puigdemont és el més surrealista del que està passant entorn l’amnistia?
Trobo que està molt ben definida amb el terme surrealista. És que aquest senyor ha estat per tot Europa. Hem de ser precisos en el llenguatge. Aquest senyor mai ha estat un fugat. Sempre ha estat dins de l’espai de llibertat, seguretat i justícia de la Unió Europea, sotmès a una decisió marc que autoritza ordres de detenció i lliurament que es van posar en marxa. A Alemanya va ser detingut. És un pròfug molt estrany. Fins ara, els pròfugs dels qui tenia notícia se n’anaven al Carib o al Brasil, però aquest senyor ha arribat fins a 20 metres de la frontera espanyola.  

S’ha mostrat molt crític amb la interpretació que el Tribunal Suprem fa del delicte de malversació. 
És que és una malversació del delicte de malversació. Miri, jo he hagut d’aplicar els codis del 1944, del 1973 i del 1995. Però si ens remuntem al del 1848, la malversació originàriament es referia al funcionari infidel, el que posava la mà a la caixa. I després hi havia la modalitat d’utilitzar partides pressupostàries per a finalitats diferents a les indicades. Doctrinalment, molts sosteníem que en una democràcia era un delicte que podia crear conflictes. A Madrid veiem com es destinen algunes partides a subvencionar els toros. A mi no m’agraden però no se m’acudiria dir que és delictiu. 

En el tema de la malversació, el Suprem fa una pura manipulació del dret

Però el que ja entra en el surrealisme és que els referèndums s’han de pagar des de la butxaca de particulars. Això podria ser objecte d’El club de la comèdia o d’algun monologuista perquè un referèndum podrà ser legal o il·legal, el que es va fer afirmo que era inconstitucional. Però que s’hagués de pagar des de la butxaca de particulars és incongruent. I difícil perquè desconec que cap entitat d’esdeveniments es dediqui a organitzar referèndums. El Trribunal Suprem el que està fent amb aquesta interpretació és una pura manipulació del dret. 

Creu que aquesta situació és reversible? Com es pot resoldre aquesta situació?
És difícil. En el món del poder judicial, del Tribunal Constitucional i de la política, el factor humà és molt important. Els jutges haurien d’assumir el seu paper de garants i ser respectuosos de les competències d’altres poders de l’Estat. Sense que sigui el que a mi m’agradaria, la modificació que s’ha fet ara per a l’accés a la carrera judicial és bastant més racional. He pogut compartir reunions amb magistrats de la UE i recordo ara com magistrats del Regne Unit em deien: però a Espanya un noi llicenciat en dret amb una mica de sort en l’estudi dels temes pot ser jutge?

Al Regne Unit calien deu anys d’experiència com a advocat per ser jutge. En altres països també. Hi ha una partida de jutges reaccionaris que diuen que això és un atac a la independència judicial, però a mi em sembla racional que un cirurgià o un pilot aeri passi per un període de pràctiques. Dic reaccionaris perquè a mi la paraula conservador em sembla molt respectable. Soc un admirador dels conservadors anglesos. 

Tot comença a partir del 2015 i el sorprenent auge electoral de Podem. Contra Colau es van presentar 16 querelles!

Alhora, s’acumulen els suposats casos judicials en l’entorn de Pedro Sánchez, del cas Koldo a Begoña Gómez. 
Crec que s’ha de retrocedir en el temps. Tot comença a partir del 15-M i el sorprenent -tant que els va sorprendre a ells mateixos- auge electoral de Podem, que va arribar a tenir 71 diputats. La famosa policia patriòtica va començar a investigar contra dirigents de Podem com Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Irene Montero, Isa Serra… Que no van dur a cap condemna, però que van generar gran atenció mediàtica. Contra Ada Colau es van presentar 16 querelles!, la majoria d’elles per part d’Agbar, que es veu que és Aigües de Barcelona. Un queda estupefacte perquè si les aigües han de ser municipalitzades o privatitzades és un debat molt actual, però convertir això en una querella és per retirar les llicències a qui la redacta i a qui l’accepta. Però van fer el seu efecte. 

O sigui, que tot això ve de temps enrere. i cal reconèixer que el PSOE no va estar molt bel·ligerant. Malgrat que eren autèntics atropellaments a la justícia. I després ja ve una segona fase, que té un moment cronològic, el 23 de juliol del 2023. Quan l’actual govern revalida la seva majoria al Congrés, gràcies a la generositat del senyor Feijóo, que no va voler governar, segons diu ell. Ells creien que recuperarien el poder, la jugada els va sortir malament i aleshores ja van utilitzar a fons els tribunals en la lluita política. I s’entra de forma indecorosa contra l’àmbit personal del president del govern. 

Begoña Gómez i la seva càtedra.  
Es dona una circumstància curiosa sobre aquesta càtedra. És cert que Begoña Gómez només tenia el grau de batxiller però tenia molta experiència del que ara acumula molta gent en màsters i cursos. El rector, segons els estatuts de la Complutense, és qui pot concedir aquestes càtedres extraordinàries de les quals pot ser director fins i tot un funcionari del rectorat. Si no és professor universitari, es nomena un codirector. Això es fa el 2020. I, oh, sorpresa!, a partir del juliol del 2023 ve la querella d’aquesta acadèmia de legislació i jurisprudència que es coneix com a Manos Limpias.    

El jutge Peinado està proporcionant veritables espectacles de comèdia bufa 

Si no fos tan greu i depriment, el jutge Peinado està proporcionant veritables espectacles dignes d’una comèdia bufa. El darrer el de la tarima que va exigir per interrogar el ministre Félix Bolaños a la Moncloa. Un advocat present va dir, amb sentit de l’humor, que potser es podria buscar un tamboret a la cafeteria perquè el jutge estigués més alt. Però aquesta aportació no va ser ben acollida. Finalment, va venir la tarima. Jo crec que haurien de mantenir la tarima al lloc perquè aquest senyor hi tornarà. Això ho fa Berlanga i s’emporta la Palma d’Or de Cannes.

El cas Koldo sí que sembla tenir més cos.
Sí, però abans voldria parlar del cas del germà de Sánchez. El concurs es convoca el 2016, quan Sánchez encara no és ni secretari general del PSOE. Per la plaça concorren onze candidats i és normal que algú dels concursants que se sent postergat vagi al contenciós administratiu, mai a penal, perquè es revisi el procés. Tenim milers de sentències i a vegades s’anul·la el concurs. Però resulta que a Badajoz fins al 2024 ningú sabia que aquest senyor, David Sánchez, estigués cometent delictes greus. Viu a Elvas, que és com si algú de Puigcerdà resideix a Andorra. 

El que afecta el fiscal general de l’Estat és d’una gravetat institucional extrema, que un instructor del Suprem ordeni l’entrada a la fiscalia general com si fos una cova de lladres. No saben el mal institucional que han fet. Sobre el cas Koldo no entro. El jutge dilucidarà. Sí que voldria dir que si és cert que tot va començar per unes mascaretes, que el tractin igual que el nòvio de la senyora Ayuso i que al germà de la senyora Ayuso. 

És un dels juristes que han presentat una querella contra el rei emèrit. Segons vostès, hi ha delictes fiscals, comesos entre el 2014 i el 2018, que no han prescrit. El Tribunal Suprem va rebutjar la querella.
Bé, encara que això sigui més per a iniciats, voldria precisar. El Suprem, normalment, inadmet les querelles contra aforats. En el nostre cas, però, la va admetre a tràmit i la va passar al fiscal. La va desestimar per considerar que existeix frau fiscal però que es va regularitzar. La gent ha de saber que només poden regularitzar els defraudadors fiscals abans que l’Agència Tributària o el ministeri fiscal hagin obert una investigació. Per exemple, en el cas del nòvio de la senyora Ayuso, ja no pot regularitzar perquè ja ha intervingut l’Agència Tributària. El que pot fer és demanar una conformitat.

Jo recomanaria a la gent que llegís l’informe del fiscal sobre el rei honorífic -que és com l’anomena el decret-, tot i que sé que no és lectura molt atractiva. Nosaltres hem prescindit de tots els casos de possible blanqueig o fraus anteriors a l'abdicació. Hem posat un recurs de súplica i estem pendents que ens contestin i ens diguin que aquest senyor va regularitzar per inspiració divina abans de saber que l’investigarien. Si el Suprem diu que va fer-ho lliurement i espontània i que es van recuperar més de 5 milions per a l’erari públic, doncs ja haurem complert amb un deure ciutadà.    

El ponent d’aquest cas ha estat el jutge Manuel Marchena.
Sí. Els camins del Senyor són inescrutables. 

Acaba de publicar un llibre titulat La justícia amenaçada. 
Efectivament, té tota la raó.

Quina reflexió li genera el personatge Marchena?
Home, jo soc una de les persones que hi ha estat més proper. Jo vaig estar en el tribunal de fiscals que li va donar el número 1. I quan es va fer la llei de protecció de dades, vam tenir una relació molt fluida perquè semblàvem una quadrilla taurina predicant el que representava la nova llei. És un bon jurista. Però les seves idees i visions personals ja són una altra cosa. 

Fa molt que no conversen?
No. Vam coincidir fa un temps, separats per un passadís, i ens vam saludar amb cortesia. Jurídicament és una persona molt solvent, sobretot sap utilitzar molt bé la fusteria jurídica. Però també es pot tenir un biaix polític. Està gravat el seu comportament en el judici del procés. Els qui han reclamat protecció al Tribunal Europeu de Drets Humans han posat de relleu el comportament diferent amb els testimonis de l’acusació i els de la defensa. És un comportament totalment diferent, tolerant per un costat i totalment intolerant per l’altre.    

El que és evident és que hi ha una mirada diferent des de sectors de la justícia segons es tracti de Joan Carles de Borbó o Carles Puigdemont. 
Per motivacions diferents. En el cas de Puigdemont, en la resta d’Espanya que es vulgui segregar una part del territori nacional no té predicament. Jo tampoc soc independentista, que consti! Jo intento modestament defensar l’estat de dret. El cas del rei honorífic és diferent. Però repeteixo que molta gent no ha llegit aquest informe de la fiscalia sobre el cas. És molt interessant.

L'informe de la fiscalia sobre la nostra querella al rei honorífic diu que va ser el millor ambaixador d'Espanya. Ho dubto d'algú a qui The New York Times i Forbes atribueixen una fortuna de més de 2.000 milions 

L'informe diu que va ser ell qui va dur la democràcia a Espanya, que va avortar el 23-F i ha estat el millor ambaixador d’Espanya. Jo poso en dubte que a l’estranger tingui reconeixement un senyor a qui el The New York Times, que no sembla un diari subversiu, li atribueix una fortuna de 2.300 milions de dòlars, que no ha estat desmentida. O a qui la revista Forbes, que d’això hi entén, el col·loca a un alt rànquing. I el Financial Times també hi insisteix. Es diu que va portar la democràcia, però la democràcia la va dur molta gent, alguna de la qual hi van deixar la vida.

La justícia està molt polaritzada. Vostè abans diferenciava entre conservadors i reaccionaris. Coneix vostè jutges conservadors que comparteixin les seves reflexions?
Per suposat i, afortunadament, he conviscut amb ells. Quan jo vaig arribar a la Sala Segona del Tribunal Suprem, un dels magistrats havia estat a la Divisió Blava i un altre havia estat director general de Premsa amb Fraga. Però era gent que, per damunt de les seves conviccions, intentaven aplicar la llei i no eren tan bel·ligerants com aquests jutges d’ara, i el tracte personal va ser impecable. Hi ha jutges així en altres àmbits i altres asumptes. Pensem que hi ha més de 5.000 jutges i milers d’assumptes. Hi ha algun cas ben recent.

Per exemple?
En el cas de la jove Noèlia a qui el seu pare s’oposa a l’eutanàsia. La sentència em sembla magnífica, molt profunda, sensible i reconfortant. I com jutges així n’hi ha molts més. El valor també és un element important. És el que deia Lord Lyndhurst, canceller del Regne Unit en l’Anglaterra victoriana, sobre com havia de ser un jutge: “En primer lloc ha de ser honest. Ha de tenir una raonable dosi d’habilitat. A això s’ha d’afegir valor i ser un cavaller (aleshores les dames no ho podien ser). I si, a més, té alguna noció de dret, li serà molt útil”.

Sí, s’ha de tenir valor. Esperem a veure què li caurà a la jutgessa de Catarroja que ha investigat la resposta a la dana. I ara a la jutgessa de Madrid que ha admès la querella per delicte de discriminació a les residències contra alts càrrecs del govern d’Ayuso. Cal estar preparats. La frase de Lord Lyndhurst sempre m’ha inspirat.