David Madí (Barcelona, 1971) és una d'aquelles persones que coneix i domina els ressorts del poder. I, en essència, que el sap practicar. Mà dreta d'Artur Mas fins al 2010, dedicat al sector privat des que va deixar la política activa, durant els anys àlgids del procés era una de les veus a l'ombra més respectades al darrere de les decisions que s'anaven adoptant. Relata la seva experiència al llibre Merèixer la victòria (Columna), on explica el "procés per a adults" des del format d'una novel·la de no-ficció. Una frase que, precisament, va ser el títol de l'entrevista que Nació va publicar amb ell el maig de l'any passat, quan ja s'havia arxivat la causa contra Madí en el marc de l'operació Voloh.
És el moment oportú per explicar el procés per a adults?
Sí. Ara és el moment adequat. Amb l'acord editorial que va formalitzar el llibre, ja pensava que l'escenari actual és el que arribaria i que ara seria l'espai oportú.
El format de novel·la de no-ficció és per protegir-se?
És una idea que li vaig copiar a Javier Cercas, amb el seu magnífic Anatomía de un instante, on reconstrueix el 23-F. Em va semblar un instrument molt útil per una situació que continua sent d'excepcionalitat. Hi ha coses que només es poden explicar des d'una llibertat responsable, encara que ja s'hagi aprovat la llei d'amnistia.
Una de les conclusions del llibre és que la classe dirigent catalana que va dissenyar l'1-O tenia mancances de coneixement sobre el Madrid del poder. Es va pecar d'ingenuïtat o bé, com diuen els més abrandats, tot plegat no era res més que un engany?
Un engany no ho era. Una altra cosa és que hi havia una dosi d'ingenuïtat. Aquest és un llibre que vol explicar una versió per a adults, i que pretén aixecar una bandera contra l'infantilisme del sobiranisme, en un sentit, i l'hiperventilació, per una altra.
"El llibre vol explicar una versió per a adults del procés, i pretén aixecar una bandera contra l'infantilisme del sobiranisme"
Una de les revelacions que inclou el text és que empresaris catalans es van mobilitzar, contacte amb vostè inclòs, per propiciar una reunió entre el rei Felip VI, Carles Puigdemont i Mariano Rajoy. Per què no va fructificar? Era realista?
No vull fer grans espòilers, però és veritat que molta gent va intentar fer política des de molts angles, aquells dies. En aquest cas, no va fructificar perquè la monarquia troba [la tardor del 2017] l'oportunitat de construir un relat èpic quan estava endinsada en una profunda crisi. La reacció del rei aquells dies era absolutament lògica i esperable.
El 4 d'octubre del 2017, en una reunió d'alt nivell, es decideix no tirar endavant la independència al preu que fos. S'aposta per la mediació internacional davant la negativa, també, a una convocatòria electoral amb llista unitària de l'independentisme. Vist en perspectiva, hauria estat millor decidir anar al xoc?
Explico el debat i el que va passar. No faig política-ficció. Aquesta reunió és molt important per entendre la situació posterior. Hi havia dos camins lògics, i es va triar un tercer que era un cul-de-sac.
La independència només es pot fer amb morts al carrer?
No m'agrada dir-ho d'aquesta manera. Però és evident que la via unilateral, sense la hipòtesi d'una revolta pacífica, és molt difícil d'entendre-la. Com també és molt difícil entendre la via sense unitat. Són elements molt clars que intento que s'entenguin i que sembla que costen.
En el llibre queda consignada la mala relació entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Queda clar, però, que en aquesta reunió del 4 d'octubre del 2017 sí que van acordar no tirar endavant amb totes les conseqüències. L'objectiu sempre va ser una negociació bilateral amb l'Estat, quan s'estava promovent el referèndum de l'1-O?
En àmplies esferes de lideratge i direcció [del procés], molts pensaven que això desembocava en una negociació. Una vegada recordo que ho va dir Jordi Sànchez [en aquell moment, president de l'ANC] i ningú va entendre per què ho deia. No parlava per ell, precisament.
Un dels elements del relat és la desconnexió entre l'espai convergent i les elits empresarials del país. És un factor que no es va jugar del tot bé? Es va triar un president, Puigdemont, que venia de Girona i no tenia la connexió feta amb l'establishment.
Hi dedico tot un capítol, explicant l'antecedent del Québec. En el seu moment, això es va negligir, i no és un tema menor. I continua sense ser-ho.
És irreversible el fet que l'espai convergent s'hagi allunyat de les elits?
En absolut. No ho és, ni ho hauria de ser. Hi ha una part on apunto hipòtesis de futur, i parlo de com es podrien resoldre aquests problemes.
Es va negligir l'escenari de fuga massiva d'empreses? Hi ha empresaris i directius que li deien que no marxarien i que, al final, en qüestió de dies, ho van fer.
Era un escenari que era evident que estava en el mapa, perquè havia passat al Québec i a Escòcia. No es va prendre en consideració en el nivell que s'hauria d'haver pres. No era tan difícil portar a la neutralitat econòmica: es necessitava informació, es requeria explicació i confiança. Certament, aquest és un dels caps per lligar del procés.
"En àmplies esferes de lideratge i direcció [del procés], molts pensaven que això desembocava en una negociació"
En un míting de Junts pel Sí a Manresa el 2015, just el dia que la gran banca fa un comunicat dient que en un escenari d'independència unilateral marxarà de Catalunya, es posa de moda la frase "bon vent i banca nova". Estava ben mesurat?
No. En tot aquest capítol, res estava del tot ben mesurat. I no hauria estat gaire difícil. Puc entendre que aquells dies es tingués una valoració de segon nivell, que ja s'arreglaria quan el problema general s'hagués arreglat. Això és el que inspirava no fer un casus belli d'aquell assumpte. Des del meu punt de vista, és una mancança del disseny.
Quan es parla del retorn de les seus socials de les empreses que van marxar, una de les vies que s'han plantejat -com ha fet Junts- és la de les sancions si no ho fan. És la via adequada?
És la pitjor manera de plantejar aquesta situació. Els paràmetres pels quals es regeix el món empresarial són bastant fàcils d'entendre: seguretat jurídica, entorn favorable als negocis, i un mercat que funcioni. I una administració que no estigui tocant la pera en tot moment. Més sancions, més fer la punyeta, no és un camí mai per cap banda. Sí que parlo d'una proposta correctiva del marc estatal de sectors estratègics: és evident que hi ha una part molt important del sector econòmic de l'Estat que està regit des de Madrid, pel BOE i la centralitat. En un estat compost, s'ha de permetre que quedi articulat de manera diferent, però fent un marc més atractiu. Això és un problema general de Catalunya amb el món de l'empresa, sobretot aquesta sobreactuació que hi ha amb aquests temes: hiperegulació, fiscalitat desbordant i intervencionisme per sobrerepresentar les mancances que té el país. Aquest no és el camí. Ni amb independència, ni sense independència.
Un dels pitjors errors comesos en el procés és el pas al costat d'Artur Mas forçat per la CUP i haver enterrat Convergència?
La CUP provoca una alteració del disseny i de la governança. Fins on hagués estat diferent? No sé fer política-ficció, però això no és neutre.
Mas ha de tornar a la política activa?
No soc ningú per parlar en nom seu, però molta gent sap que és un valor en aquest país. Però aquesta és una pregunta per a ell.
És molt dur amb la CUP al llarg de tot el llibre. A l'independentisme li ha sobrat samarreta i li ha faltat corbata?
No, de corbata ja n'hi havia. Sense les classes mitjanes, no hi hauria hagut procés. Aquesta és la causa principal de la destrucció de Convergència. Però aquest infantilisme sectari sobra. Hi ha una cosa que, si a hores d'ara no ho saben, desespero que ho entenguin algun dia: sense unitat no hi ha ni partida. I la unitat només té un ingredient, que és ser capaços de deixar les agendes ideològiques temporalment al marge per un objectius superior. En els pocs moments que això s'ha produït, es va marcar la diferència.
Si en algun moment s'ha de posar en pràctica el lema "ho tornarem a fer", ha de ser amb aquesta unitat?
També si es torna a fer d'una altra manera. En qualsevol cas, la divisió i el caïnitisme en el qual està endinsat el sobiranisme ens portarà a l'opció de no fer res.
Tenint en compte com ha quedat el panorama després del 12-M, l'únic que queda és una repetició electoral amb llista unitària?
La democràcia té moltes possibilitats. En aquests moments estem en una digestió que encara no s'ha fet, perquè aquesta setmana hi ha les eleccions europees. I la setmana que ve aquesta digestió serà encara més pesada. Quan hi hagi digestió ja en parlarem. S'ha d'entendre quin és el mandat electoral i per què s'hi ha arribat.
"El mandat electoral del 12-M és: 'Estem emprenyats i enteneu-vos'. Ho entendran o no ho entendran? Qui es plantegi anar a unes noves eleccions, que primer entengui on està"
Quin és el mandat de les eleccions catalanes?
Que en el món sobiranista hi ha un milió de vots que del 2017 al 2023 han dit: "Estem fins als nassos de vosaltres". És una abstenció de càstig militant, i té causes en el quinquenni caïnita com a element fonamental. En la banda constitucionalista, es reagrupen les forces principalment a partir del vot socialista, però tampoc se li dona una força claríssima que pugui governar en solitari. El mandat electoral és: "Estem emprenyats i enteneu-vos". Ho entendran o no ho entendran? Qui es plantegi anar a unes noves eleccions, que primer entengui on està. Al tanto que les eleccions no siguin molt pitjors per a tothom.
Es pot fer política avui en dia amb els mateixos lideratges que el 2017?
No ho sé. Fa deu anys que el sobiranisme té els mateixos lideratges, i ara han d'entrar en període de reflexió.
Qualsevol fórmula unitària pot ser percebuda com una fórmula esgotada a ulls dels votants independentistes, en la mesura que ERC mai va voler repetir Junts pel Sí i Junts va decidir trencar el Govern la tardor del 2022?
La pregunta és: si en cinc anys hem perdut un milió de vots, l'estratègia d'eixamplar la base és exitosa? I l'estratègia de mantenir la posició és exitosa? La guerra civil entre el sobiranisme és exitosa? No em semblen preguntes difícils de respondre.
Si Puigdemont i Junqueras no es van entendre la tardor del 2017, què fa pensar que ara es puguin entendre?
És una pregunta pertinent, i jo també me la faig.
L'únic camí transitable és esprémer la relació amb el PSOE al Congrés?
Hi ha tres possibles escenaris: no fer res (on som), tornar-ho a fer i fer-ho d'una altra manera. Aquest és el terreny que ha de fer reflexionar totes les bandes.
Si el PP té la temptació d'una moció de censura contra Sánchez, l'independentisme hi ha de jugar com si fos la segona versió del Pacte del Majèstic?
El PP d'avui no està al Majèstic. Aquesta hipòtesi, que teòricament existeix, em sembla de marcians. El PP està atrapat per Vox. S'ha de preguntar quines oportunitats tindrà si és incapaç de parlar amb el centredreta basc i català. Ara no està en aquesta situació.
Quina ha estat la decepció més gran els últims anys?
(Riu). He escrit un llibre per contestar això. Sí que és veritat, i no ho personalitzo, que hi ha molta gent que hem patit conseqüències personals de tot ordre. I ens costa d'assumir el grau de divisió que veiem.
"Em costa veure que ERC es decanti per un tripartit d'esquerres. Ja ho van fer, i va passar el que va passar. No crec que estiguin en aquesta tessitura"
Algun personatge l'ha sorprès en positiu?
Aquest no és un llibre sectari, és capaç de sortir de les etiquetes de confort de tothom. Sé veure virtuts en antagonistes polítics i defectes amb qui està a la mateixa banda. Hi ha experiències molt positives. En política veus el millor i el pitjor.
Vostè que va viure en directe la negociació de dos tripartits, creu que el tercer està en camí?
Em costa de creure, en la situació d'ERC. Ha anat a parar en una casella molt complicada. Em costa veure que es decantin per un tripartit d'esquerres. Ja ho van fer, i va passar el que va passar. No crec que estiguin en aquesta tessitura.
Amb mentalitat de consultor: què li aconselleria a Puigdemont en el retorn? Ha de ser institucional, amb tots els honors, per tornar a Palau?
Ell valora personalment haver mantingut protegida la figura durant tot aquest temps. El seu retorn s'ha de construir sobre la base de la concòrdia i la reconciliació. Em sorprendria que en aquesta situació es pensés d'una altra manera.
Ha valgut la pena haver-se implicat a fons en el procés? Ho tornaria a fer?
(Riu) Tot el que no mata engreixa. La vivència ha estat molt intensa i molt enriquidora. Però formo part de la gent que hauria volgut que tot acabés d'una altra manera. Dit això, em caracteritzo sempre per veure la següent partida. Ara ja hi anem.
Té calculades les feines que ha perdut per haver-se involucrat en això?
Moltes més de les que m'hauria agradat.