11
de novembre
de
2023, 21:04
Actualitzat:
13
de novembre,
8:05h
La setmana que Carles Puigdemont va fixar en públic les condicions per investir Pedro Sánchez -en una conferència a Brussel·les l'endemà que Yolanda Díaz i els comuns contribuïssin a restablir-lo com a interlocutor-, a la cúpula del PSC es repetia una frase per subratllar les implicacions del retorn dels juntaires al sender de la negociació. "Era important que Junts tornés a fer política a Madrid", raonaven veus de la direcció socialista. Aquesta setmana, dos mesos després d'aquell incipient escenari de canvi, Puigdemont i el PSOE van tancar el pacte que completa el viratge de l'expresident de la Generalitat i el seu espai polític, llargament perseguit pel socialisme català i del qual se'n beneficiarà, en primer terme, Sánchez. "Ens hem de felicitar pel gir copernicà de Junts", constataven a Nació des de l'entorn de Salvador Illa, una reorientació del rumb amb derivades en el capítol d'aliances a la política catalana.
A l'espera de concretar la presentació i registre al Congrés de la llei d'amnistia -molt probablement aquest dilluns-, el candidat del PSOE ja té els vots necessaris per ser escollir president el 16 de novembre. Sánchez exhibirà dijous que ve 179 suports -els de tot l'arc parlamentari menys PP, Vox i UPN- i, al seu costat, hi tindrà un PSC "content" per haver contribuït a la investidura des d'un segon pla. Tant Illa com el partit han practicat el silenci i han actuat amb discreció, també quan Santos Cerdán -secretari d'organització del PSOE i el responsable de la negociació, amb connexió directa amb la Moncloa- va haver de fer paciència per firmar l'acord definitiu. De seguida van entendre que Puigdemont pretenia separar les seves contrapartides de l'entesa firmada per Félix Bolaños amb Oriol Junqueras. La investidura no estava del tot en perill. Només la podien alterar reaccions judicials com la de l'Audiència Nacional amb el cas Tsunami Democràtic.
Al PSC assumeixen la "contorsió" feta pel PSOE en la descripció del conflicte polític -que, en el document firmat per les dues parts, Junts va voler fer retrocedir fins als Decrets de Nova Planta- com un mal menor per assegurar el "sí" de Puigdemont. Tot i que hauria generat més comoditat un altre relat del plet territorial, els socialistes celebren el perímetre d'un pacte circumscrit a la llei d'amnistia. I minimitzen les referències al "lawfare", presents en el document polític però no en l'articulat de la llei, revisada en les darreres hores per les parts implicades per polir arestes jurídiques que la facin "impecable". Els qui en els darrers dies hagin escoltat Illa hauran certificat que el primer secretari del PSC veu l'acord amb Puigdemont com l'inici d'una "nova etapa" que "deixa enrere el procés de manera definitiva". Tot el contrari del que s'esforça a proclamar Junts.
Del canvi de fons a la política catalana n'espera treure rèdit l'actual cap de l'oposició al Parlament. Amb el paraigua socialista de la Moncloa, Illa afronta una cursa de fons fins al febrer de 2025 -horitzó d'eleccions a Catalunya- per discutir la presidència de la Generalitat a Pere Aragonès. Ho farà tenint la formació de Puigdemont orientada en l'equació dels pactes a l'Estat. La relació entre Junts i el PSC ja era fructífera en ajuntaments i també s'havia normalitzat al Parlament -per l'interès conjunt de subratllar la debilitat d'ERC-, però ara s'ampliarà al Congrés, encara que des de Waterloo es repeteixi que hi haurà entesa només si s'avança. Perquè Puigdemont sap que no pot descarrilar en el primer revolt del viratge que, ara sí, ha completat.
Ho saben els socialistes i ho pot aprofitar també Junts. Hi ha aliances per discutir. La primera, la de l'Ajuntament de Barcelona, on Jaume Collboni governa amb minoria i Xavier Trias espera moviments, fins al punt d'haver congelat el seu adeu del consistori, repetidament anunciat i no executat des de l'escrutini del 23 de juliol. I, més endavant, el Govern de la Generalitat, que dependrà d'uns comicis que ara semblen llunyans. De moment, el silenci practicat pel PSC des de l'estiu s'endevina productiu.
A l'espera de concretar la presentació i registre al Congrés de la llei d'amnistia -molt probablement aquest dilluns-, el candidat del PSOE ja té els vots necessaris per ser escollir president el 16 de novembre. Sánchez exhibirà dijous que ve 179 suports -els de tot l'arc parlamentari menys PP, Vox i UPN- i, al seu costat, hi tindrà un PSC "content" per haver contribuït a la investidura des d'un segon pla. Tant Illa com el partit han practicat el silenci i han actuat amb discreció, també quan Santos Cerdán -secretari d'organització del PSOE i el responsable de la negociació, amb connexió directa amb la Moncloa- va haver de fer paciència per firmar l'acord definitiu. De seguida van entendre que Puigdemont pretenia separar les seves contrapartides de l'entesa firmada per Félix Bolaños amb Oriol Junqueras. La investidura no estava del tot en perill. Només la podien alterar reaccions judicials com la de l'Audiència Nacional amb el cas Tsunami Democràtic.
Al PSC assumeixen la "contorsió" feta pel PSOE en la descripció del conflicte polític -que, en el document firmat per les dues parts, Junts va voler fer retrocedir fins als Decrets de Nova Planta- com un mal menor per assegurar el "sí" de Puigdemont. Tot i que hauria generat més comoditat un altre relat del plet territorial, els socialistes celebren el perímetre d'un pacte circumscrit a la llei d'amnistia. I minimitzen les referències al "lawfare", presents en el document polític però no en l'articulat de la llei, revisada en les darreres hores per les parts implicades per polir arestes jurídiques que la facin "impecable". Els qui en els darrers dies hagin escoltat Illa hauran certificat que el primer secretari del PSC veu l'acord amb Puigdemont com l'inici d'una "nova etapa" que "deixa enrere el procés de manera definitiva". Tot el contrari del que s'esforça a proclamar Junts.
Del canvi de fons a la política catalana n'espera treure rèdit l'actual cap de l'oposició al Parlament. Amb el paraigua socialista de la Moncloa, Illa afronta una cursa de fons fins al febrer de 2025 -horitzó d'eleccions a Catalunya- per discutir la presidència de la Generalitat a Pere Aragonès. Ho farà tenint la formació de Puigdemont orientada en l'equació dels pactes a l'Estat. La relació entre Junts i el PSC ja era fructífera en ajuntaments i també s'havia normalitzat al Parlament -per l'interès conjunt de subratllar la debilitat d'ERC-, però ara s'ampliarà al Congrés, encara que des de Waterloo es repeteixi que hi haurà entesa només si s'avança. Perquè Puigdemont sap que no pot descarrilar en el primer revolt del viratge que, ara sí, ha completat.
Ho saben els socialistes i ho pot aprofitar també Junts. Hi ha aliances per discutir. La primera, la de l'Ajuntament de Barcelona, on Jaume Collboni governa amb minoria i Xavier Trias espera moviments, fins al punt d'haver congelat el seu adeu del consistori, repetidament anunciat i no executat des de l'escrutini del 23 de juliol. I, més endavant, el Govern de la Generalitat, que dependrà d'uns comicis que ara semblen llunyans. De moment, el silenci practicat pel PSC des de l'estiu s'endevina productiu.