Ell era un home de trepitjar moqueta. D'envoltar-se de parets de marbre amb vitralls i sostres coronats per làmpades d'aranya. Ara, el rep la fredor de l'asfalt de la Ciutat de la Justícia i les seves parets de pladur. Fèlix Millet entra per la porta del darrere fiscalitzat pels ulls de bou de l'edifici i pels focus de les càmeres dels mitjans de comunicació. Ho fa a l'hora justa, quan alguns començaven a xiuxiuejar que potser no es presentaria. Mirada fixa i perduda.

Ja fa anys, tants com quasi vuit, que es van acabar les reverències. "Som 400 i sempre som els mateixos", deia sobre la seva època daurada l'ex-president del Palau. Ara, el que veu, són rostres desconeguts escudrinyant-lo. No, ara no són els mateixos. L'únic recital que escoltarà avui és el del reguitzell de delictes que se li atribueixen. 

Se li fa llarg i feixuc el breu passeig fins a l'entrada mentre els flaixos no donen treva. No diu res mentre avança ni intercanvia cap paraula amb la persona que empeny la seva cadira de rodes. Ni riu ni fa cap gest. Rostre impassible. Fins a 34 milions d'euros de saqueig. Quantitats ingents de diners que omplien, presumptament, les seves butxaques. Ara, a l'americana només porta la citació judicial, que acarona una bufanda que en la seva etapa de prohom hagués estat una corbata.

Qui va ser la seva mà dreta, Jordi Montull, també ha entrat per la porta del darrere amb la seva filla Gemma, ex-directora financera del Palau, a qui intenta estalviar-li la presó. Tots dos li han servit d'escut a l'ex-tresorer de CDC Daniel Osàcar, hàbil en l'art dels desviaments segons la Fiscalia, per escapolir-se i driblar periodistes i fotògrafs. 

L'acusació popular, per la porta principal

Per la porta del davant arriba, per una banda, l'implacable fiscal Emilio Sánchez Ulled, que a principis de febrer el vèiem al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya al judici del 9-N. Per l'altra, l'acusació popular encapçalada per la Federació d'Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona. Entren formant un bloc compacte i un mig somriure. La veu ciutadana, més acostumada a seure al galliner de la majestuosa sala de concerts de la institució musical després de pagar religiosament la seva entrada, fa aquella entrada per la porta principal que fa anys que exigien amb l'objectiu que es faci justícia. Ho fa escudada per l'ex-diputat de la CUP David Fernàndez i el seu leitmotiv "llum i taquígrafs", i el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens, entre d'altres.

Tard arriba el judici, tard arrenca el judici. La magistrada Montserrat Comas el dona per inaugurat flanquejada pels volums, de color blau, amb els 60.784 folis que documenten el cas. Millet i Montull se'ls miren des del banc dels acusats. Són davant del mirall, de la seva història judicial del seu pas pel Palau. De quan aquells 400, sempre els mateixos, trepitjaven moqueta mentre bitllets de 500 sortien per les clavegueres del Palau.