02
de febrer
de
2020, 12:19
Actualitzat:
04
de febrer,
17:58h
Sigui en format de llibre, de compareixença dels presos polítics a la comissió del Parlament sobre el 155, en forma de retrets expressats per dirigents dels partits independentistes o com a declaracions dels testimonis o acusats a l'Audiència Nacional, s'estan fent d'una manera o d'altra anàlisis, crítiques i autocrítiques de la legislatura que va culminar amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i va acabar, no amb l'anunciada desconnexió, sinó amb l'aplicació del 155.
Per a uns va faltar coratge. Altres reconeixen ara que era evident que no hi havia ni la força, ni les eines ni les majories per implementar el resultat o mandat del’1-O. Es culpa els partits per anar dividits. També hi ha qui retreu que es van fer unes comparacions força esbiaixades amb altres processos d'independència, donant per segurs uns suports internacionals que no van existir i imposant una mena de relat que s'ha anomenat "independentisme màgic".
Per veure les possibilitats d'èxit d'un procés d'independència i creació d'un nou estat, cal valorar quatre elements i deixar de banda allò que a cadascú li agradaria. Si l'independentisme no té a favor algun d'aquests quatre elements, necessitarà els altres amb més força.
1. El marc jurídic
El primer element que cal és tenir clar quin és el marc jurídic intern que es vol trencar o que s'ha d'aplicar per separar-se. Espanya, a diferència de la URSS i Iugoslàvia, no és jurídicament una federació de repúbliques agermanades como ho eren aquests dos estats (si més no sobre el paper). Més enllà que a Eslovènia, Croàcia o Bòsnia hi hagués una guerra, i Belgrad no reconegués els nous estats, quan els presidents d'Eslovènia, Croàcia o Bòsnia enviaven al Secretari General de l'ONU una carta informant que, en aplicació de la constitució, havien exercit el seu dret a separar-se, eren reconeguts per l'ONU de manera gairebé automàtica. Agradés o no a Rússia, que era membre del Consell de Seguretat.
Catalunya no és una república federada dins d'una unió d'iguals. La Constitució atribueix la decisió que una part del territori se separi a tota la ciutadania de l'estat espanyol, que hauria de ratificar en referèndum els canvis que afectessin a la unitat d'Espanya. Ens agradi o no.
2. El dret internacional
El segon element és assumir allò que estableix el dret internacional vigent. Digui el que digui l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics sobre l'autodeterminació dels pobles, l'ONU només reconeix aquest dret a 17 territoris colonials, com Nova Caledònia, la Polinèsia francesa, les Malvines, Gibraltar o l'antic Sàhara espanyol.
El dictamen de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosovo -que era província, no república- no diu que executar una declaració d'independència unilateral encaixi amb el dret internacional, com es va afirmar per justificar la declaració d'independència de Catalunya. Com es pot veure en els apartats 51, 82 i 83 d'aquella resolució, el secretari general de l'ONU i l'Assemblea General no van preguntar sobre la legalitat de l'execució de la DUI que va aprovar el parlament kosovar, ni com es va fer, ni si s'havia fet. Només els va preguntar si la declaració votada per 109 dels 120 diputats que proclamava la independència del territori vulnerava el dret internacional.
Així mateix, també remarcava que, a diferència d'altres casos on sí que els havien preguntat per la legalitat d'un fet i les conseqüències d'executar-lo, en el cas de la DUI de Kosovo només es qüestionava al tribunal sobre la legalitat d'haver votat la declaració. No pas sobre si l'havien feta efectiva o com l'havien feta efectiva. L'alt tribunal va resoldre que aprovar aquella declaració d'independència no vulnerava el dret internacional, i va deixar clar que no es pronunciava en cap cas sobre la seva execució. Va ser un dictamen salomònic, i avui Kosovo encara no és un estat reconegut per l'ONU.
3. Suports i adversaris externs
El tercer element a tenir en compte són els suports i adversaris externs. El Sàhara té el dret internacional al seu favor amb desenes de resolucions de l'ONU per fer el referèndum d'autodeterminació, i està reconegut com a estat per una setantena de països. Però té adversaris de pes: ni França, ni Espanya, ni els Estats Units volen crear problemes a Mohamed VI.
Catalunya, com vam veure després de l'1-O, no té suports internacionals, més enllà de les crítiques a la repressió policial i la negativa a concedir extradicions, en no considerar que allò que es va fer l'1-O hagués estat ni rebel·lió ni sedició.
4. Suports i adversaris interns
I el quart element, que si flaquegen els altres com passa amb Catalunya és d'importància cabdal. Consisteix a valorar i ser conscient de quins suports i adversaris interns té el moviment, així com la capacitat repressiva de l'Estat, de cara a forçar una negociació per tal d'aconseguir un referèndum o una ruptura pactada.
Si el suport intern és molt majoritari, el moviment té més legitimitat de cara a aconseguir suports internacionals. Quan Artur Mas va dir l'any 2013, després de viatjar a l'Índia, que l'independentisme faria com Gandhi, Luther King o Mandela, va ser una temeritat. Gandhi, Luther King i Mandela tenien el suport absolutament majoritari de la població índia, afroamericana o sud-africana negra, i no només d'una meitat molt mobilitzada com passa a Catalunya. La comparació també era desafortunada, perquè és qüestionable que algú vulgui que els líders del procés acabin assassinats com Gandhi o Luther King.
En resum, només quan el suport a la independència sigui molt més majoritari del que és ara s'estarà en condicions de tornar a intentar un pols amb l'Estat, aconseguir suports internacionals i poder afrontar amb més força la possible repressió. Per això, fent aquesta anàlisi, de la mateixa manera que es pot estar d'acord a afirmar que els sahrauis ho tenen malament i, segons com juguin les cartes, només aconseguiran anar a pitjor (això no vol dir donar la raó al Marroc), dir que l'independentisme català no podia guanyar la partida a l'Estat l'any 2017 no vol dir posar-se de banda de la repressió. Ni desautoritzar les aspiracions legítimes d'esdevenir una república independents.
Negar l'existència d'allò que s'ha anomenat com independentisme màgic no és defensar o creure tampoc en el federalisme esotèric.
Per a uns va faltar coratge. Altres reconeixen ara que era evident que no hi havia ni la força, ni les eines ni les majories per implementar el resultat o mandat del’1-O. Es culpa els partits per anar dividits. També hi ha qui retreu que es van fer unes comparacions força esbiaixades amb altres processos d'independència, donant per segurs uns suports internacionals que no van existir i imposant una mena de relat que s'ha anomenat "independentisme màgic".
Per veure les possibilitats d'èxit d'un procés d'independència i creació d'un nou estat, cal valorar quatre elements i deixar de banda allò que a cadascú li agradaria. Si l'independentisme no té a favor algun d'aquests quatre elements, necessitarà els altres amb més força.
1. El marc jurídic
El primer element que cal és tenir clar quin és el marc jurídic intern que es vol trencar o que s'ha d'aplicar per separar-se. Espanya, a diferència de la URSS i Iugoslàvia, no és jurídicament una federació de repúbliques agermanades como ho eren aquests dos estats (si més no sobre el paper). Més enllà que a Eslovènia, Croàcia o Bòsnia hi hagués una guerra, i Belgrad no reconegués els nous estats, quan els presidents d'Eslovènia, Croàcia o Bòsnia enviaven al Secretari General de l'ONU una carta informant que, en aplicació de la constitució, havien exercit el seu dret a separar-se, eren reconeguts per l'ONU de manera gairebé automàtica. Agradés o no a Rússia, que era membre del Consell de Seguretat.
Catalunya no és una república federada dins d'una unió d'iguals. La Constitució atribueix la decisió que una part del territori se separi a tota la ciutadania de l'estat espanyol, que hauria de ratificar en referèndum els canvis que afectessin a la unitat d'Espanya. Ens agradi o no.
2. El dret internacional
El segon element és assumir allò que estableix el dret internacional vigent. Digui el que digui l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics sobre l'autodeterminació dels pobles, l'ONU només reconeix aquest dret a 17 territoris colonials, com Nova Caledònia, la Polinèsia francesa, les Malvines, Gibraltar o l'antic Sàhara espanyol.
El dictamen de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosovo -que era província, no república- no diu que executar una declaració d'independència unilateral encaixi amb el dret internacional, com es va afirmar per justificar la declaració d'independència de Catalunya. Com es pot veure en els apartats 51, 82 i 83 d'aquella resolució, el secretari general de l'ONU i l'Assemblea General no van preguntar sobre la legalitat de l'execució de la DUI que va aprovar el parlament kosovar, ni com es va fer, ni si s'havia fet. Només els va preguntar si la declaració votada per 109 dels 120 diputats que proclamava la independència del territori vulnerava el dret internacional.
Així mateix, també remarcava que, a diferència d'altres casos on sí que els havien preguntat per la legalitat d'un fet i les conseqüències d'executar-lo, en el cas de la DUI de Kosovo només es qüestionava al tribunal sobre la legalitat d'haver votat la declaració. No pas sobre si l'havien feta efectiva o com l'havien feta efectiva. L'alt tribunal va resoldre que aprovar aquella declaració d'independència no vulnerava el dret internacional, i va deixar clar que no es pronunciava en cap cas sobre la seva execució. Va ser un dictamen salomònic, i avui Kosovo encara no és un estat reconegut per l'ONU.
3. Suports i adversaris externs
El tercer element a tenir en compte són els suports i adversaris externs. El Sàhara té el dret internacional al seu favor amb desenes de resolucions de l'ONU per fer el referèndum d'autodeterminació, i està reconegut com a estat per una setantena de països. Però té adversaris de pes: ni França, ni Espanya, ni els Estats Units volen crear problemes a Mohamed VI.
Catalunya, com vam veure després de l'1-O, no té suports internacionals, més enllà de les crítiques a la repressió policial i la negativa a concedir extradicions, en no considerar que allò que es va fer l'1-O hagués estat ni rebel·lió ni sedició.
4. Suports i adversaris interns
I el quart element, que si flaquegen els altres com passa amb Catalunya és d'importància cabdal. Consisteix a valorar i ser conscient de quins suports i adversaris interns té el moviment, així com la capacitat repressiva de l'Estat, de cara a forçar una negociació per tal d'aconseguir un referèndum o una ruptura pactada.
Si el suport intern és molt majoritari, el moviment té més legitimitat de cara a aconseguir suports internacionals. Quan Artur Mas va dir l'any 2013, després de viatjar a l'Índia, que l'independentisme faria com Gandhi, Luther King o Mandela, va ser una temeritat. Gandhi, Luther King i Mandela tenien el suport absolutament majoritari de la població índia, afroamericana o sud-africana negra, i no només d'una meitat molt mobilitzada com passa a Catalunya. La comparació també era desafortunada, perquè és qüestionable que algú vulgui que els líders del procés acabin assassinats com Gandhi o Luther King.
En resum, només quan el suport a la independència sigui molt més majoritari del que és ara s'estarà en condicions de tornar a intentar un pols amb l'Estat, aconseguir suports internacionals i poder afrontar amb més força la possible repressió. Per això, fent aquesta anàlisi, de la mateixa manera que es pot estar d'acord a afirmar que els sahrauis ho tenen malament i, segons com juguin les cartes, només aconseguiran anar a pitjor (això no vol dir donar la raó al Marroc), dir que l'independentisme català no podia guanyar la partida a l'Estat l'any 2017 no vol dir posar-se de banda de la repressió. Ni desautoritzar les aspiracions legítimes d'esdevenir una república independents.
Negar l'existència d'allò que s'ha anomenat com independentisme màgic no és defensar o creure tampoc en el federalisme esotèric.