Alberto Núñez Feijóo va dir el diumenge, a la cloenda del congrés del PP, que no era partidari d'un "cordó sanitari" a Vox a l'estil de França o Alemanya. L'argument era que, malgrat que sigui l'extrema dreta, no es pot deixar al marge a la tercera força política espanyola. La veritat, prou la sabem, és que les coincidències programàtiques entre el seu partit i el de Santiago Abascal són àmplies, que Vox sorgeix de la base electoral del PP, i que la predisposició a pactar-hi és total. Que, arribat el cas, siguin o no al govern, dependrà de si treuen 30 o 50 escons més que no pas de la fórmula que esculli Feijóo.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

El líder del PP va dir que el seu únic "cordó sanitari" era amb EH Bildu. Els partits espanyols demanaven, quan ETA matava, que l'esquerra abertzale se'n desentengués i que renegués de les vies armades per dedicar-se a fer política institucional acatant les regles del joc que els marcaven. "En democràcia es pot parlar de tot i tots els projectes són possibles", deien. Els fets han demostrat que la frase no era del tot certa en el cas espanyol.

Però és que el pla del PP no és només un cordó sanitari amb l'esquerra abertzale. És canviar la llei electoral, d'acord amb el PSOE com van fer amb la llei de partits, és clar, per evitar la "dictadura" de les minories. No volen que partits com ERC, Junts, el PNB o EH Bildu condicionin governs, ni del PSOE ni del PP. La proposta, encara per concretar però amb una idea clara, no la feia un alcalde de poble o un dirigent de segona fila. Era del secretari general del partit, Miguel Tellado, home de la màxima confiança de Feijóo.

És evident que al PP, per més que intenti temperar el seu discurs i escenificar que busca el vot del "centre", li molesta la pluralitat. No té cap inquietud per gestionar i integrar la diversitat de l'Espanya actual, amb diferents llengües i identitats. Senzillament, la vol esborrar perquè, al final, el seu país no els agrada tant com diuen quan s'emboliquen amb la bandera. Per això vol tancar en una reserva índia al Senat o als seus territoris als independentistes, per això promou mesures centralistes quan governa, i per això persegueix el català al País Valencià o a les Balears i pressiona a la UE perquè no sigui una llengua oficial.

La polarització de la política espanyola, la crispació que ha provocat (avui ho constatarem de nou al Congrés amb la compareixença de Pedro Sánchez per presentar mesures després de la crisi provocada pels casos de corrupció del PSOE) i la irrupció de Vox han radicalitzat al PP. El gran partit de la dreta, on personatges com José María Aznar o Isabel Díaz-Ayuso tenen molta incidència, participa de les guerres culturals que marca l'extrema dreta en temes com el feminisme o la immigració i no ha aprofitat la irrupció dels ultres per ocupar un espai central, com fan altres partits democristians europeus.

El PP, lluny dels pactes que feia Aznar amb Jordi Pujol quan passava del "Pujol enano habla en castellano" al "Pujol, guaperas, habla en lo que quieras", ha optat per jugar en el marc de l'extrema dreta. Intenta així convertir-la en una oferta electoral prescindible. Però no se'n surt i l'efecte de tot plegat és que Vox el condiciona de valent.

Pretendre deixar sense representació els milions de ciutadans que voten partits "perifèrics" (i que, segons ells, són uns espanyols més però pel que sembla sense drets polítics plens) és un pas més en aquesta deriva radical. Si prospera, degradarà encara més la convivència a més d'atemptar contra el parlamentarisme. Ningú podrà dir que no estava avisat.

>> Avui seguirem encara pendents dels incendis dels Ports i del que ahir a la tarda va començar a cremar a l'Anoia i al Bages. Ahir, des de l'Aguaita, la nostra edició de les Terres de l'Ebre, els nostres companys van fer, amb el suport de la redacció de Nació, una feina excel·lent amb cròniques, testimonis, i un directe amb informació al minut que va ser un autèntic servei públic per no perdre's res, combatre la desinformació i fer comunitat, que és una de les principals funcions de la premsa local. Gràcies als lectors que ens vau fer una enorme confiança i molta força als afectats! 

Avui no et perdis

• Crònica: 36 hores per doblegar el foc i la por als Ports; per Sílvia Berbís.
• Dades: Catalunya ja pateix el pitjor estiu d'incendis des del 2012... i només acaba de començar; per Arnau Urgell i Vidal i Ona Sindreu Cladera.
• Crònica: Consternació a Calldetenes per la mort de dos homes i diversos mossos ferits en un tiroteig: «Estem impactats»; per Irene Giménez Vinyet.
• Sánchez es juga la legislatura al Congrés; per Bernat Surroca Albet.
• Terratrèmol i dimissions a la direcció de l'ANC per les reformes de Llach; per Sara Escalera.

El passadís

Cirsa, el gegant del joc fundat per la família Lao de Terrassa i que el 2018 es va vendre al fons Blackstone, surt avui a borsa. Fa mesos que els directius ho preparen i una de les mesures ha estat ampliar el consell d'administració amb cinc directius que, fins ara, formaven part del consell assessor. Una d'elles és una vella coneguda de la política. Es tracta de l'exdirigent del PSC i economista Rocío Martínez Sempere, que va ser-ne diputada entre 2006 i 2015. Va fer costat a Pere Navarro i va demanar grup propi per al PSC a Madrid. El 2014 es va presentar a les primàries per ser alcaldessa de Barcelona, però va quedar derrotada per Jaume Collboni. Martínez Sempere va deixar l'escó el 2015 i es va traslladar a Madrid, on fa de directora de la fundació Felipe González a més de consellera de l'asseguradora catalana Fiatc.   

Vist i llegit

L'exministre d'Afers Exteriors israelià Shlomo Ben-Ami és una veu sempre escoltada i sol aportar mirades heterodoxes sobre la realitat de l'Orient Mitjà. En un llarg article a El País, l'exdirigent laborista -un analista pragmàtic a qui ningú pot qualificar de pacifista ingenu- assegura que l'estratègia de Benjamin Netanyahu envers l'Iran és un gran error i que només la diplomàcia podrà impedir que el país xiïta obtingui la bomba nuclear. Segons Ben-Ami, si encara no la té és perquè el lideratge polític no ho ha decidit ja que el potencial científic del país ho permetria perquè va per davant de Corea del Nord o el Pakistan, que ja la tenen. L'Iran no pretén destruir Israel, assegura, sinó blindar el règim. Sosté que Netanyahu pot passar a la història no com un Churchill sinó com l'home que va fer possible un Iran amb arma nuclear. Aconsella una visió diplomàtica a la regió, que implica donar un horitzó a la "nació palestina" i oblidar-se del somni impossible de Tel-Aviv de posar els fonaments d'una hegemonia sense contrapesos, que considera irreal. 

El nom propi

Avui el nom propi és un indret. I no és només per posar-se les vambes i perquè els barcelonins s'hi passegin com deia ahir amb poca fortuna un periodista. És el massís dels Ports i el seu parc natural a les Terres de l'Ebre, un bocí de país fantàstic que avui reivindica, amb ràbia i amor a parts iguals, a la seva opinió la nostra cap d'Edició, Irene Montagut, que és del Pinell de Brai. Els Ports i les comarques que l'envolten, massa maltractades i separades per fronteres artificials, han de ser un lloc a protegir i contemplar, però també per viure-hi. El nostre país és cada cop menys resilient als efectes de la crisi climàtica. Tots sabem que és un fet, però no tots estem disposats a prendre les mesures, individuals i col·lectives, per frenar-la i assegurar que el sector primari se'n surti promovent un equilibri territorial real. Les Terres de l'Ebre, com altres de l'interior del país, s'han sacrificat acollint infraestructures que ningú volia i han pagat molt cara la crisi del sector primari. Toca una mirada de país.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]