24
de juliol
de
2021, 20:20
Actualitzat:
26
de juliol,
14:06h
Aquests dies, Josep Ramoneda és un home satisfet. El president del Grup 62 va presentar fa uns dies unes xifres que assenyalen que la pandèmia ha incrementat les vendes de llibres del grup en un 9% respecte el primer semestre del 2019. Una bona notícia impensable fa uns mesos. Però en altres àmbits, els efectes de la pandèmia li generen un menor optimisme.
Filòsof i referent d'una esquerra crítica, càustic en alguns moments, editor d'un mitjà que s'ha de seguir, La Maleta de Portbou, Ramoneda passa revista en aquesta conversa al panorama que deixa la crisi sanitària. Adverteix que l'onada del populisme reaccionari encara no ha passat i posa també la mirada en l'escena política més propera, que observa amb interès.
- Fa poc va presentar, com a president del Grup 62, les novetats editorials de la tardor i va fer balanç del primer semestre. Les dades són molt positives.
- Pel grup, les xifres són excel·lents. Un de cada tres llibres venuts en el primer semestre d'any és d'un segell d'Edicions 62. El creixement mitjà del sector ha estat d'un 4% respecte del mateix semestre del 2019, el nostre ha estat d'un 9%. Però més enllà d'això, el que em sembla més interessant són les qüestions que planteja. Ara fa un any, totes les empreses del sector van preparar un pressupost de catàstrofe. Si ens haguessin dit que en aquest any s'obririen llibreries noves, que s'han venut més llibres que el 2019, que va ser un bon any, no ens ho haguéssim cregut. La pandèmia ha tingut un efecte positiu en el sector del llibre.
- Quines causes expliquen aquest fet?
- Hi ha un seguit d'interrogants oberts en moltes direccions. Una pregunta que requereix una reflexió és com s'explica que estan tancats a casa, el llibre digital ha pujat tan poc, d'un 5% a un 6,5%. La gent preferia trucar a Amazon o a alguna d'aquestes companyies perquè els duguessin el llibre a casa. És un fenomen que és bastant general. Als Estats Units, el llibre digital va tenir una pujada important en l'inici de la pandèmia, però després va quedar aturat. L'objecte llibre és més imbatible del que ens pensàvem. Segon factor: el que sí que creix és l'e-commerce, el portar a casa el producte. Això beneficia el llibre, però no ajuda els llibreters. La tercera reflexió és si aquest èxit del llibre és un fenomen conjuntural. Per què la gent va preferir un llibre en paper? Va ser un refugi espiritual, per dir-ho així? Això tindrà continuïtat? Són preguntes sense resposta.
- En una entrevista que li vam fer l'any passat, es va mostrar prudent sobre la possibilitat que la pandèmia canviés moltes coses i alumbrés un món nou. Què en pensa ara?
- Tenim la sensació ara que la sortida de la pandèmia s'allarga molt, però els experts diuen que la mitjana de duració d'una pandèmia és d'uns tres anys. Per mi, la pandèmia és un advertiment seriós que ens obliga a reflexionar. En primer lloc, sobre una cosa que ja havíem de saber, que és la precarietat de la nostra condició. Pel que és la dimensió de l'univers, vivim unes dècimes de segon. Fa mal recordar-ho, perquè els grans mals venen quan es perd el sentit tràgic de l'experiència. Segon, som naturalesa i, evidentment, els fenòmens de la naturalesa ens afecten, del canvi climàtic als virus, i que hi ha factors del nostre comportament que provoquen acceleracions.
- Canviaran les coses?
- Crec que potser canviaran menys del que haurien de canviar. La pandèmia no ha introduït cap factor nou en les dinàmiques que ja estaven en curs. S'ha dit que va parar tothom. No és veritat. Va parar tothom menys els grans poders globals. Amazon ha fet més diners que mai, com Google. La nostra vida es lligava amb la dels altres a través seu. I els que tampoc han parat han estat els que educadament hem anomenat els serveis essencials, que en realitat són els serveis superexplotats. Per exemple, els nois que han fet de repartidors amb bicicleta. Aquests no han parat. Em sembla que això és un bon retrat del que ha passat. La pandèmia no ha canviat la societat. Les bases són les mateixes. Els que manen, manen més, i els que estaven en una situació de precarietat, l'han exhibit més. No ens fem més fantasies del compte. El discurs del retorn a la normalitat és poc sòlid. No tornarem a la tardor del 2019. Les coses que han passat ens introduiran en una fase més d'aquesta crisi que viu el món quan el projecte neoliberal s'estavella en la crisi del 2008. Això coincideix en un moment en què la Xina se sent l'estadi superior del capitalisme i vol servir com a model.
- Un model?
- Sí. Després potser no ha estat tan així, però a l'inici de la pandèmia feia angoixa escoltar com la gent deia que la Xina havia resolt la crisi sanitària. Si ho havien resolt o no, no ho sabem. Però si ho havien resolt, ja sabem com. Hem descobert també, ja ho havia advertit Étienne de la Boetie el segle XVI a La servitud voluntària, que no hi ha un mecanisme més eficaç per assegurar la servitud voluntària que l'amenaça a la vida. Si aquesta amenaça és doble, és a dir, aplega la por a morir amb el sentiment de culpa, que aquí vol dir el temor a contagiar els propers, ja es pot fer fer a la gent el que es vulgui. Per tant, la sensació, fins ara, no és que la pandèmia contribueixi a modificar les relacions bàsiques ni en la situació geopolítica. Més aviat accelera el retorn a una situació de confrontació i a una nova guerra freda. L'actitud de la Xina és cada cop més radical i inamovible.
- És un bon observador del que es mou en l'escenari internacional. Coneix França, que celebra eleccions l'any vinent. Sembla que Marine Le Pen ha perdut impuls. Donald Trump és ara expresident. Observa algun reflux en l'ona de la dreta extrema?
- Tinc els meus dubtes. La derrota de Trump és una bona notícia. I ho és també que el final fos com va ser perquè demostra com entre la dreta radicalitzada i el cop d'estat hi ha només un pas. No deixa de ser preocupant com el Partit Republicà no s'atreveix a trencar amb ell. Crec que encara no hi ha elements per pensar que el cicle de dretanització estigui de baixa. Les eleccions de França seran un bon indici. Hi ha un element bàsic necessari perquè es pugui donar el tomb, i és que la socialdemocràcia recuperi el seu discurs i trobi la seva posició en el món en què estem. L'extrema dreta creix perquè l'esquerra, en general, i l'àmbit socialdemòcrata en particular, ha perdut la capacitat per fer que les classes populars s'hi vegin representades. La base dels partits socialdemòcrates cada cop està més formada per sectors professionals. Les classes populars, quan se senten en perill, es posen en mans de la dreta.
- Joe Biden sembla haver reprès la bandera rooseveltiana més filosocialdemòcrata.
- Biden ha anat més enllà del que s'esperava. Veurem fins a on. Té un avantatge, que és l'edat. No té futur i això és bo. Això li dona una llibertat i se la pot jugar.
- França serà clau?
- Les eleccions franceses seran simptomàtiques. Es veurà si continua una cosa que no té precedents: que romangui al poder algú com Macron que no té partit ni implantació territorial. Després de cinc anys, havent-se cremat bastant, veurem. Ara, la incògnita principal serà veure si hi haurà algú que pugui aplegar tota l'esquerra.
- L'alcaldessa de París, Anne Hidalgo?
- Per mi, seria l'única candidata possible. El que no estic segur és que trobi voluntat d'anar junts en els altres grups de l'esquerra. Costa de veure que l'esquerra sigui capaç de fer-ho. I cal seguir si Marine Le Pen pren volada després de l'ensopegada a les eleccions regionals. Ella ho ha atribuït al fet que una part del seu electorat no s'ha mobilitzat. Darrerament, ella ha fet alguns girs, enterrant la idea d'una sortida de la UE. L'avantatge a França és que en la segona volta, encara que passi Le Pen, funcionarà la disciplina republicana.
- Mirem un moment a la política propera. Els indults són un miratge o anuncien un gir?
- Els indults eren una mesura que convenia. Crec que qualsevol govern amb un mínim sentit comú hagués actuat igual. Sempre he pensat que en un conflicte així, és més responsable qui té més poder. Aquí, sigui per frivolitat o per voluntat estratègica, el responsable principal del que ha passat ha estat el govern de Mariano Rajoy i el PP. Durant cinc anys no va fer res. I ara ja no sabem on comença la justícia i on acaba la política. La incompetència de Rajoy va ajudar l'independentisme i va convertir l'1-O en una cosa molt més important.
- Quins errors de perspectiva ha comès el sobiranisme?
- El que és evident és que ja en la tardor del 2017 era evident que la relació de forces no permetien convertir allò en una ruptura. S'ha repetit moltes vegades. No hi havia capacitat insurreccional. Qui es pensi que es declararà un Maidan -les protestes que van desemsbocar en un canvi de govern a Ucraïna-, s'equivoca. Aquest país no té instruments de coerció per imposar una nova legalitat. Els Mossos ja han deixat clar la seva posició. No disposa del suport dels poders econòmics. Ni tampoc de suports internacionals. Calia acumular capital i en el context de la tardor del 2017, això volia dir convocar eleccions. Em deia sobre els indults. El problema és quan aquestes coses es fan sense tenir un projecte polític. Pedro Sánchez ja ho ha demostrat. És molt hàbil jugant amb les cartes tàctiques. Veu oportunitats on els altres no les veuen. Guanya unes primàries contra Susana Díaz perquè intueix la fragilitat de la vella guàrdia del PSOE. Veu el mateix amb la moció de censura. Té un cert sentit tàctic.
- La taula de diàleg pot ser un escenari merament tàctic?
- Ara podria haver-hi un escenari relativament raonable si el sobiranisme es posa al cap que l'autodeterminació i l'amnistia són dos objectius digníssims però que no estan en l'ordre del dia. L'amnistia podria arribar en algun moment, com un nou pas de reconciliació, si les coses s'encarrilessin. Per assolir l'autodeterminació hi hauria d'haver una majoria amplíssima al Parlament de Catalunya. A la taula de diàleg, tothom hi posa la seva llista de màxims i després es tracta d'arribar a punts de trobada. I encara ho fa tot més difícil la competència ridícula i permanent entre Junts per Catalunya i ERC. Jo segueixo pensant que Junts és un espai amb massa ingredients dins com perquè pugui anar més enllà de la via purament reivindicativa. Quins interessos comuns hi ha?
- Li veu poca cohesió?
- A Junts hi ha gent que voldria que Catalunya fos un paradís fiscal, hi ha liberals, socialcristians, pujolistes, gent d'esquerres. La figura de Carles Puigdemont segueix tenint un rol emblemàtic, però li veig un recorregut limitat. Aquesta és una altra cosa: s'hauria de consolidar el relleu generacional.
- A l'independentisme li caldria un canvi de lideratges?
- Tinc la sensació que això ERC ho té mig fet. Pere Aragonès ja és president de la Generalitat i pot quedar sempre l'autoritat moral d'Oriol Junqueras, que la té. Això pot funcionar. Ara, qui prendrà el relleu de Puigdemont? No és evident, perquè hi ha massa grups diferents allí dins. Això durarà mentre duri el mite d'Europa. Però aquests relleus el més lògic és que segueixin la seva dinàmica i no s'hagin de forçar. Crec que és bastant natural que els qui van protagonitzar el moment de la confrontació vagin deixant el lloc als altres.
- Què vol dir?
- Que Europa segurament ens donarà algunes satisfaccions. Segurament, el Tribunal d'Estrasburg corregirà la sentència, però corregirà algunes coses. Hi haurà alguns èxits en aquest terreny. Però qui es pensi que Europa donarà suport a la causa catalana oblida una cosa fonamental. Europa no és una entitat supranacional. És un contracte entre estats. Si no són capaços de ni posar ferm Víktor Orban...
- Ha vist una deriva populista en sectors de l'independentisme?
- És evident. Tots els espais reprodueixen els mateixos esquemes. En l'independentisme també hi ha segments que juguen a posicions reaccionàries, com a tots els sectors.
- Com valora la nova llei de Memòria Democràtica?
- En línies generals, em sembla bé. En aquests temes, sóc més partidari del reconeixement i de la reconstrucció de la història que de prohibicions. Encara que siguin coses que a mi em repugnin. Perquè se sap quan es comença a prohibir però no quan s'acaba. Jo m'ho pensaria una mica abans de tancar alguna fundació. Ara, em sembla bé tot el que sigui reconèixer les víctimes i condemnar el franquisme, com també sortir al pas del discurs de Pablo Casado i la seva concòrdia. La concòrdia amb els feixistes és feixisme. El que em sembla greu és que aquesta llei generi aquesta repulsa a la dreta espanyola. Una dreta que fa alò que deia un personatge de García Berlanga: "Esto es de juzgado de guardia". I la justícia juga descaradament la carta política sense cap escrúpol. Això d'Encarna Roca ja és monumental.
- Venia d'una línia més aviat progressista.
- Sí, jo l'havia coneguda i semblava raonable. La frase que va emprar per justificar el seu vot contra l'estat d'alarma és terrible. Va dir que deixar-ho passar era situar-se en la vigília de l'incendi del Reichstag . Vaig dir en un article que ens digués qui serien els incendiaris.
- Algunes enquestes assenyalen un reforçament del bloc de dretes a Espanya. Veu factible una majoria PP-Vox en la societat espanyola?
- En tot cas, impossible no és. Diria que la pandèmia en si no ha perjudicat massa els diversos governs. La prova de la veritat de la pandèmia ve ara. La gent ja s'ha fet a la idea que estem sortint. Si la recuperació no funciona o es fa el repartiment dels fons d'una manera molt obscena, aleshores perjudicarà a qui governi. En canvi, si hi ha recuperació i la gestió dels fons funciona raonablement, els qui governin es consolidaran. Estem a l'expectativa.
- Col·labora amb mitjans estatals com la cadena SER i El País. Ha percebut un canvi de mirada sobre Catalunya en alguns mitjans?
- Sí, hi ha hagut un canvi a El País i la SER, han evolucionat cap a posicions menys radicalitzades cap al costat de l'espanyolisme. Però això és fruit dels canvis interns en la propietat. Els actuals propietaris d'El País tenen clar que la deriva dretana del diari en un univers mediàtic madrileny, tan dominat per la dreta, no els convenia. Es nota la tendència a sortir d'aquest espai i recuperar un perfil propi.
- Ha estat membre de la junta del Cercle d'Economia. En les Jornades, es va veure una escena inhabitual: un xoc frontal, ni que fos embolcallat de correcció, entre unes elits catalanes que defensaven l'indult i un líder de la dreta espanyola molt inflexible. Observa algun canvi interessant en la nostra burgesia?
- Crec que Foment està fent un treball interessant per fer que la burgesia catalana surti de la seva discreció i jugui les cartes que li toquen. Pel que fa al Cercle, el que em va semblar interessant va ser la intervenció de Jordi Gual en presentar Casado. Va posar sobre la taula el tema, demanant que no es posessin obstacles en els gestos de reconciliació. Tot el que vagi en la direcció que la burgesia catalana recuperi veu és interessant.
Filòsof i referent d'una esquerra crítica, càustic en alguns moments, editor d'un mitjà que s'ha de seguir, La Maleta de Portbou, Ramoneda passa revista en aquesta conversa al panorama que deixa la crisi sanitària. Adverteix que l'onada del populisme reaccionari encara no ha passat i posa també la mirada en l'escena política més propera, que observa amb interès.
- Fa poc va presentar, com a president del Grup 62, les novetats editorials de la tardor i va fer balanç del primer semestre. Les dades són molt positives.
- Pel grup, les xifres són excel·lents. Un de cada tres llibres venuts en el primer semestre d'any és d'un segell d'Edicions 62. El creixement mitjà del sector ha estat d'un 4% respecte del mateix semestre del 2019, el nostre ha estat d'un 9%. Però més enllà d'això, el que em sembla més interessant són les qüestions que planteja. Ara fa un any, totes les empreses del sector van preparar un pressupost de catàstrofe. Si ens haguessin dit que en aquest any s'obririen llibreries noves, que s'han venut més llibres que el 2019, que va ser un bon any, no ens ho haguéssim cregut. La pandèmia ha tingut un efecte positiu en el sector del llibre.
- Quines causes expliquen aquest fet?
- Hi ha un seguit d'interrogants oberts en moltes direccions. Una pregunta que requereix una reflexió és com s'explica que estan tancats a casa, el llibre digital ha pujat tan poc, d'un 5% a un 6,5%. La gent preferia trucar a Amazon o a alguna d'aquestes companyies perquè els duguessin el llibre a casa. És un fenomen que és bastant general. Als Estats Units, el llibre digital va tenir una pujada important en l'inici de la pandèmia, però després va quedar aturat. L'objecte llibre és més imbatible del que ens pensàvem. Segon factor: el que sí que creix és l'e-commerce, el portar a casa el producte. Això beneficia el llibre, però no ajuda els llibreters. La tercera reflexió és si aquest èxit del llibre és un fenomen conjuntural. Per què la gent va preferir un llibre en paper? Va ser un refugi espiritual, per dir-ho així? Això tindrà continuïtat? Són preguntes sense resposta.
"La pandèmia ha tingut un efecte positiu en el sector del llibre, el que no sabem és si és un factor conjuntural"
- En una entrevista que li vam fer l'any passat, es va mostrar prudent sobre la possibilitat que la pandèmia canviés moltes coses i alumbrés un món nou. Què en pensa ara?
- Tenim la sensació ara que la sortida de la pandèmia s'allarga molt, però els experts diuen que la mitjana de duració d'una pandèmia és d'uns tres anys. Per mi, la pandèmia és un advertiment seriós que ens obliga a reflexionar. En primer lloc, sobre una cosa que ja havíem de saber, que és la precarietat de la nostra condició. Pel que és la dimensió de l'univers, vivim unes dècimes de segon. Fa mal recordar-ho, perquè els grans mals venen quan es perd el sentit tràgic de l'experiència. Segon, som naturalesa i, evidentment, els fenòmens de la naturalesa ens afecten, del canvi climàtic als virus, i que hi ha factors del nostre comportament que provoquen acceleracions.
- Canviaran les coses?
- Crec que potser canviaran menys del que haurien de canviar. La pandèmia no ha introduït cap factor nou en les dinàmiques que ja estaven en curs. S'ha dit que va parar tothom. No és veritat. Va parar tothom menys els grans poders globals. Amazon ha fet més diners que mai, com Google. La nostra vida es lligava amb la dels altres a través seu. I els que tampoc han parat han estat els que educadament hem anomenat els serveis essencials, que en realitat són els serveis superexplotats. Per exemple, els nois que han fet de repartidors amb bicicleta. Aquests no han parat. Em sembla que això és un bon retrat del que ha passat. La pandèmia no ha canviat la societat. Les bases són les mateixes. Els que manen, manen més, i els que estaven en una situació de precarietat, l'han exhibit més. No ens fem més fantasies del compte. El discurs del retorn a la normalitat és poc sòlid. No tornarem a la tardor del 2019. Les coses que han passat ens introduiran en una fase més d'aquesta crisi que viu el món quan el projecte neoliberal s'estavella en la crisi del 2008. Això coincideix en un moment en què la Xina se sent l'estadi superior del capitalisme i vol servir com a model.
Josep Ramoneda, aquesta setmana. Foto: Adrià Costa
- Un model?
- Sí. Després potser no ha estat tan així, però a l'inici de la pandèmia feia angoixa escoltar com la gent deia que la Xina havia resolt la crisi sanitària. Si ho havien resolt o no, no ho sabem. Però si ho havien resolt, ja sabem com. Hem descobert també, ja ho havia advertit Étienne de la Boetie el segle XVI a La servitud voluntària, que no hi ha un mecanisme més eficaç per assegurar la servitud voluntària que l'amenaça a la vida. Si aquesta amenaça és doble, és a dir, aplega la por a morir amb el sentiment de culpa, que aquí vol dir el temor a contagiar els propers, ja es pot fer fer a la gent el que es vulgui. Per tant, la sensació, fins ara, no és que la pandèmia contribueixi a modificar les relacions bàsiques ni en la situació geopolítica. Més aviat accelera el retorn a una situació de confrontació i a una nova guerra freda. L'actitud de la Xina és cada cop més radical i inamovible.
"La pandèmia no ha introduït cap factor nou en les dinàmiques que ja estaven en curs, els que manen, manen més, i els sectors precaris han exhibit la seva precarietat"
- És un bon observador del que es mou en l'escenari internacional. Coneix França, que celebra eleccions l'any vinent. Sembla que Marine Le Pen ha perdut impuls. Donald Trump és ara expresident. Observa algun reflux en l'ona de la dreta extrema?
- Tinc els meus dubtes. La derrota de Trump és una bona notícia. I ho és també que el final fos com va ser perquè demostra com entre la dreta radicalitzada i el cop d'estat hi ha només un pas. No deixa de ser preocupant com el Partit Republicà no s'atreveix a trencar amb ell. Crec que encara no hi ha elements per pensar que el cicle de dretanització estigui de baixa. Les eleccions de França seran un bon indici. Hi ha un element bàsic necessari perquè es pugui donar el tomb, i és que la socialdemocràcia recuperi el seu discurs i trobi la seva posició en el món en què estem. L'extrema dreta creix perquè l'esquerra, en general, i l'àmbit socialdemòcrata en particular, ha perdut la capacitat per fer que les classes populars s'hi vegin representades. La base dels partits socialdemòcrates cada cop està més formada per sectors professionals. Les classes populars, quan se senten en perill, es posen en mans de la dreta.
- Joe Biden sembla haver reprès la bandera rooseveltiana més filosocialdemòcrata.
- Biden ha anat més enllà del que s'esperava. Veurem fins a on. Té un avantatge, que és l'edat. No té futur i això és bo. Això li dona una llibertat i se la pot jugar.
- França serà clau?
- Les eleccions franceses seran simptomàtiques. Es veurà si continua una cosa que no té precedents: que romangui al poder algú com Macron que no té partit ni implantació territorial. Després de cinc anys, havent-se cremat bastant, veurem. Ara, la incògnita principal serà veure si hi haurà algú que pugui aplegar tota l'esquerra.
Josep Ramoneda, envoltat de llibres al seu estudi de Barcelona. Foto: Adrià Costa
- L'alcaldessa de París, Anne Hidalgo?
- Per mi, seria l'única candidata possible. El que no estic segur és que trobi voluntat d'anar junts en els altres grups de l'esquerra. Costa de veure que l'esquerra sigui capaç de fer-ho. I cal seguir si Marine Le Pen pren volada després de l'ensopegada a les eleccions regionals. Ella ho ha atribuït al fet que una part del seu electorat no s'ha mobilitzat. Darrerament, ella ha fet alguns girs, enterrant la idea d'una sortida de la UE. L'avantatge a França és que en la segona volta, encara que passi Le Pen, funcionarà la disciplina republicana.
- Mirem un moment a la política propera. Els indults són un miratge o anuncien un gir?
- Els indults eren una mesura que convenia. Crec que qualsevol govern amb un mínim sentit comú hagués actuat igual. Sempre he pensat que en un conflicte així, és més responsable qui té més poder. Aquí, sigui per frivolitat o per voluntat estratègica, el responsable principal del que ha passat ha estat el govern de Mariano Rajoy i el PP. Durant cinc anys no va fer res. I ara ja no sabem on comença la justícia i on acaba la política. La incompetència de Rajoy va ajudar l'independentisme i va convertir l'1-O en una cosa molt més important.
"Catalunya no té instruments de coerció per imposar una nova legalitat"
- Quins errors de perspectiva ha comès el sobiranisme?
- El que és evident és que ja en la tardor del 2017 era evident que la relació de forces no permetien convertir allò en una ruptura. S'ha repetit moltes vegades. No hi havia capacitat insurreccional. Qui es pensi que es declararà un Maidan -les protestes que van desemsbocar en un canvi de govern a Ucraïna-, s'equivoca. Aquest país no té instruments de coerció per imposar una nova legalitat. Els Mossos ja han deixat clar la seva posició. No disposa del suport dels poders econòmics. Ni tampoc de suports internacionals. Calia acumular capital i en el context de la tardor del 2017, això volia dir convocar eleccions. Em deia sobre els indults. El problema és quan aquestes coses es fan sense tenir un projecte polític. Pedro Sánchez ja ho ha demostrat. És molt hàbil jugant amb les cartes tàctiques. Veu oportunitats on els altres no les veuen. Guanya unes primàries contra Susana Díaz perquè intueix la fragilitat de la vella guàrdia del PSOE. Veu el mateix amb la moció de censura. Té un cert sentit tàctic.
- La taula de diàleg pot ser un escenari merament tàctic?
- Ara podria haver-hi un escenari relativament raonable si el sobiranisme es posa al cap que l'autodeterminació i l'amnistia són dos objectius digníssims però que no estan en l'ordre del dia. L'amnistia podria arribar en algun moment, com un nou pas de reconciliació, si les coses s'encarrilessin. Per assolir l'autodeterminació hi hauria d'haver una majoria amplíssima al Parlament de Catalunya. A la taula de diàleg, tothom hi posa la seva llista de màxims i després es tracta d'arribar a punts de trobada. I encara ho fa tot més difícil la competència ridícula i permanent entre Junts per Catalunya i ERC. Jo segueixo pensant que Junts és un espai amb massa ingredients dins com perquè pugui anar més enllà de la via purament reivindicativa. Quins interessos comuns hi ha?
Josep Ramoneda: "La justícia juga la carta política sense cap escrúpol". Foto: Adrià Costa
- Li veu poca cohesió?
- A Junts hi ha gent que voldria que Catalunya fos un paradís fiscal, hi ha liberals, socialcristians, pujolistes, gent d'esquerres. La figura de Carles Puigdemont segueix tenint un rol emblemàtic, però li veig un recorregut limitat. Aquesta és una altra cosa: s'hauria de consolidar el relleu generacional.
"Junts és un espai amb massa ingredients dins com perquè pugui anar més enllà de la via purament reivindicativa"
- A l'independentisme li caldria un canvi de lideratges?
- Tinc la sensació que això ERC ho té mig fet. Pere Aragonès ja és president de la Generalitat i pot quedar sempre l'autoritat moral d'Oriol Junqueras, que la té. Això pot funcionar. Ara, qui prendrà el relleu de Puigdemont? No és evident, perquè hi ha massa grups diferents allí dins. Això durarà mentre duri el mite d'Europa. Però aquests relleus el més lògic és que segueixin la seva dinàmica i no s'hagin de forçar. Crec que és bastant natural que els qui van protagonitzar el moment de la confrontació vagin deixant el lloc als altres.
- Què vol dir?
- Que Europa segurament ens donarà algunes satisfaccions. Segurament, el Tribunal d'Estrasburg corregirà la sentència, però corregirà algunes coses. Hi haurà alguns èxits en aquest terreny. Però qui es pensi que Europa donarà suport a la causa catalana oblida una cosa fonamental. Europa no és una entitat supranacional. És un contracte entre estats. Si no són capaços de ni posar ferm Víktor Orban...
- Ha vist una deriva populista en sectors de l'independentisme?
- És evident. Tots els espais reprodueixen els mateixos esquemes. En l'independentisme també hi ha segments que juguen a posicions reaccionàries, com a tots els sectors.
- Com valora la nova llei de Memòria Democràtica?
- En línies generals, em sembla bé. En aquests temes, sóc més partidari del reconeixement i de la reconstrucció de la història que de prohibicions. Encara que siguin coses que a mi em repugnin. Perquè se sap quan es comença a prohibir però no quan s'acaba. Jo m'ho pensaria una mica abans de tancar alguna fundació. Ara, em sembla bé tot el que sigui reconèixer les víctimes i condemnar el franquisme, com també sortir al pas del discurs de Pablo Casado i la seva concòrdia. La concòrdia amb els feixistes és feixisme. El que em sembla greu és que aquesta llei generi aquesta repulsa a la dreta espanyola. Una dreta que fa alò que deia un personatge de García Berlanga: "Esto es de juzgado de guardia". I la justícia juga descaradament la carta política sense cap escrúpol. Això d'Encarna Roca ja és monumental.
Josep Ramoneda: "La prova de la veritat de la pandèmia ve ara". Foto: Adrià Costa
- Venia d'una línia més aviat progressista.
- Sí, jo l'havia coneguda i semblava raonable. La frase que va emprar per justificar el seu vot contra l'estat d'alarma és terrible. Va dir que deixar-ho passar era situar-se en la vigília de l'incendi del Reichstag . Vaig dir en un article que ens digués qui serien els incendiaris.
- Algunes enquestes assenyalen un reforçament del bloc de dretes a Espanya. Veu factible una majoria PP-Vox en la societat espanyola?
- En tot cas, impossible no és. Diria que la pandèmia en si no ha perjudicat massa els diversos governs. La prova de la veritat de la pandèmia ve ara. La gent ja s'ha fet a la idea que estem sortint. Si la recuperació no funciona o es fa el repartiment dels fons d'una manera molt obscena, aleshores perjudicarà a qui governi. En canvi, si hi ha recuperació i la gestió dels fons funciona raonablement, els qui governin es consolidaran. Estem a l'expectativa.
- Col·labora amb mitjans estatals com la cadena SER i El País. Ha percebut un canvi de mirada sobre Catalunya en alguns mitjans?
- Sí, hi ha hagut un canvi a El País i la SER, han evolucionat cap a posicions menys radicalitzades cap al costat de l'espanyolisme. Però això és fruit dels canvis interns en la propietat. Els actuals propietaris d'El País tenen clar que la deriva dretana del diari en un univers mediàtic madrileny, tan dominat per la dreta, no els convenia. Es nota la tendència a sortir d'aquest espai i recuperar un perfil propi.
- Ha estat membre de la junta del Cercle d'Economia. En les Jornades, es va veure una escena inhabitual: un xoc frontal, ni que fos embolcallat de correcció, entre unes elits catalanes que defensaven l'indult i un líder de la dreta espanyola molt inflexible. Observa algun canvi interessant en la nostra burgesia?
- Crec que Foment està fent un treball interessant per fer que la burgesia catalana surti de la seva discreció i jugui les cartes que li toquen. Pel que fa al Cercle, el que em va semblar interessant va ser la intervenció de Jordi Gual en presentar Casado. Va posar sobre la taula el tema, demanant que no es posessin obstacles en els gestos de reconciliació. Tot el que vagi en la direcció que la burgesia catalana recuperi veu és interessant.