L’espai socialista de construcció nacional continua existint, faci el que faci el PSC per empetitir-se, i això és el que fa més noble l’actitud dels dissidents: estan defensant una cultura democràtica, nacional i social, la que han defensat sempre, la que es reflecteix en el manifest de suport signat per un centenar de noms de pes, la que han votat desenes de regidors arreu del país. Treiem tot això i què en queda? Queda el PSC metropolità ben representat per aquest Antoni Balmon que voldria els dissidents a la foguera, per cremar-hi els suposats “interessos espuris”. El problema és que l’aparell comptava tres rebels i els n’han sortit a centenars. El PSC metropolità és, en realitat, el PSOE de Catalunya.

Tot aquest drama ve del fet que Pere Navarro va prometre a Rubalcaba, fa quatre dies, que no tornarien a discrepar en el vot a les Corts espanyoles. És el contrari del que havia dit que aconseguiria: un vot propi en temes catalans. El PSOE sencer està contra la consulta. I Rubalcaba va anar al Congrés a instar una comissió que mirés si es reforma la Constitució: ho va fer de manera no acordada –oi, senyor Lucena- i li van dir que no. Així que Pere Navarro, que havia promès abstenir-se en tot allò que afecta el procés, per no entrebancar-lo, ha obeït al PSOE i ha trencat el seu propi compromís. Si hagués hagut abstenció a la cambra catalana, calia una abstenció a les Corts: Rubalcaba hauria posat el crit al cel de la unitat espanyola. Punt final.

Dit això, aquest tràngol distorsiona les primàries barcelonines. El diputat Collboni ja ha rebut: oficial i unionista. Sempere i Bonet ho han fet molt bé: han marcat posició amb tota dignitat, abandonant la direcció de la qual discrepen. Jordi Martí ja se n’ha desmarcat moltes vegades. Els altres candidats, muts. El tema afectarà tothom i serà part del debat. Això és el que encalça al PSC més enllà de l’Àrea Metropolitana: que el tema és el punt central de la política i l’aparell, obedient al PSOE, creu que pot prescindir-ne.