L'altre dia Ximo Puig, qui fou president del País Valencià abans del tsunami reaccionari, afirmava que el que s'està vivint a l'Estat amb això de l'Operació Catalunya és "el més greu en les últimes dècades". Declaracions contundents, sens dubte; però que siguin contundents no vol dir que siguin sinceres. Com tots podem intuir, Puig no pensa això de veritat. De fet, les cometes de les seves declaracions contenen ni més ni menys que set paraules, una pista clau que ens condueix directament a cadascun dels vots que els socialistes necessiten (també) de Junts per sobreviure en el noble art de la governança.

[noticiadiari]2/267684[/noticiadiari]
Però independentment del grau de convenciment amb què el valencià hagi dit aquestes paraules, el contingut d'aquestes és molt probable que sigui cert. L'Operació Catalunya és un dels atemptats més fastigosos i desesperançadors que es poden perpetrar contra la idea de democràcia. Una voladura controlada d'aquesta idea. I a Espanya va executar-se contra un segment molt concret de la població, un sector molt específic de la democràcia catalana: l'independentisme. Ho remarco perquè a vegades es vol vendre l'operació com un atac pensat per perjudicar tot el conjunt de catalans, Catalunya en majúscules, i, tot i que si n'analitzes les conseqüències es pot concloure que ha acabat sent així, les intencions reals anaven dirigides a una ideologia ben delimitada: l'independentisme.

La diferència entre avui i fa uns mesos és que ara se'n saben tots els detalls. Es tenen les proves, els documents. La policia política va enviar al govern de Rajoy fins a 34 investigacions en només un any i mig. Allò que tots ens ensumàvem que era cert, però que només estava validat per la nostra fe en la incorregibilitat de l'Estat, ha acabat confirmant-se en un seguit d'exclusives periodístiques memorables. Fantàstic, que bé. Teníem raó, i segur que en tenim encara més de la que ens han donat aquestes proves.

Malauradament, però, els catalans mai podem tenir una alegria completa, i en aquest cas el factor que emboira aquest descobriment sense precedents és el context polític i social actual. Dit de la manera més rasa i curta possible: a la gent se li'n fot l'Operació Catalunya. A grans trets, la societat catalana -independentista i no independentista- ha passat pàgina de tot allò. I quan dic tot allò em refereixo al procés, però també a totes les conseqüències que n'han derivat, per més humiliants que siguin. La ment del català mitjà ja no té activats com abans els receptors d'escàndols espanyols, ja no registra amb la intensitat de sis o set anys enrere els greuges d'un Estat ple de clavegueres, ja no sent l'impuls de compartir la indignació en un grup de WhatsApp, en un tuit o en una story, ja no se sent empès a moure's per canviar les coses de manera imminent. Tot això s'ha acabat.

I s'ha acabat, en bona part, perquè des de la política s'ha facilitat aquest final. Primer Esquerra, amb una fràgil política autonomista, i després Junts, amb un peix al cove farcit d'amnistia, han segellat la fi que tanta gent suplicava de manera passiva o activa. Se suplicava per motius diversos: esgotament, decepció, por, enuig. Una olla barrejada de sentiments que els partits -un més d'hora, l'altre més tard- han acabat assumint, acomodant-se així a l'estat d'ànim que una part substancial del país transmetia (noti's que la CUP està desapareguda d'aquesta anàlisi, en homenatge a la seva desaparició política).

Ara bé, la conseqüència de comprendre el món real i la de tenir un país desactivat és que ara, quan tens a la mà la prova que confirma la més alta marranada espanyola, la gent està esquiant o de calçotada. Quan tot esclata, no només no tens ningú al voltant, sinó que els seients de darrere també van buits. Hi ha tan poca gent arreu, la reclusió independentista és tan evident, que Puig es pot permetre el luxe de dir amb tota la tranquil·litat del món que això de l'Operació Catalunya és el més greu que ha passat a Espanya els últims anys. Ho diu perquè sap que nosaltres, els que ho hauríem de cridar als quatre vents, ja no som al carrer aixecant pancartes i cartells. L'únic cartellet que lluïm, a la porta del compromís polític, és el de "Tornem de seguida". Poca cosa més.

L'Estat ens ha donat l'amnistia i nosaltres ens hem donat unes vacances sense data de tornada. I, en aquest context, les proves de l'Operació Catalunya ens agafen amb el pas canviat. Per sort, encara que ara estiguem distrets fent Tiktoks o passejant per Calafell, en alguna petita part del nostre cervell ens haurà quedat emmagatzemada aquesta trucada perduda que ara no podem ni volem atendre. Perquè és una trucada importantíssima, l'Operació Catalunya explica bona part de les nostres aspiracions. I tard o d'hora haurem d'atendre-la per denunciar-la, per combatre-la i per posar així les bases de la nova Operació Catalunya que ha de venir.