Pedro J. Ramírez porta 45 anys com a director d’un mitjà de comunicació. El primer va ser Diario 16, un dels rotatius més incisius de la Transició, des d’on va sortir foragitat per pressions del govern de Felipe González quan el periodista furgava contra el GAL. Després va dirigir El Mundo, un dels diaris més representatius de l’ecosistema conservador madrileny, però on la investigació sobre el cas Gürtel el va fer topar amb el PP de Mariano Rajoy. Ara dirigeix El Español.

Ramírez publica Por decir la verdad (Planeta), les seves memòries des del 2006 i que conclou amb la seva destitució d’El Mundo enmig de fortes pressions polítiques i empresarials. Conversem amb ell a Barcelona, en una entrevista on es fa fort en les seves opinions més controvertides i opina sobre la crisi del periodisme en temps de la intel·ligència artificial.   

Por decir la verdad pot semblar un títol pretensiós.
És la veritat. En 45 anys no he tingut mai cap problema per publicar alguna cosa que després s’hagués desmentit o que els esdeveniments haguessin matisat. El periodisme treballa amb l’actualitat en marxa i a vegades, un dilluns les coses són d’una manera i el divendres són d’una altra. Has d’anar informant els lectors de com evolucionen les coses i a vegades t’equivoques. Els problemes venen quan el que publiques és veritat. 

Els GAL eren veritat. La corrupció interna en temps de Felipe González era veritat. El finançament il·legal del PP amb Mariano Rajoy era veritat. Els sms de "Luis, sé fuerte" des de la Moncloa eren veritat. Igual que són veritat els missatges de l’assessora de Begoña Gómez a les empreses a les quals demanaven diners. I totes aquestes coses, que són incòmodes d’explicar, als periodistes ens creen problemes. Però quan tu tens una notícia que és veritat i és important, estàs obligat, encadenat a ella. Informar no és un dret, és un deure.     

En l’inici del llibre aprofundeix en els atemptats de l’11-M i la seva investigació. No té res a penedir-se del que va publicar El Mundo sobre l’11-M?
No. De l’únic que em penedeixo és de no haver posat més mitjans, més reporters i més capacitat d’investigació per haver esbrinat el que va passar. L’11-M ja no és un tema de debat polític, cap polític actual hi ha tingut la menor presència. És un assumpte que ha entrat en la història. Serà un dels grans moments de la història del segle XXI i quan no hi siguem nosaltres seran els historiadors els qui ho tractaran. I crec que qualsevol que llegeixi el meu llibre s’adonarà que, intel·lectualment, l’11-M continua sent un cas obert.

Un cas obert?
Sí, perquè els qui eren els suposats cervells van ser absolts, tots tres, perquè la sentència reconeix que no se sap molt bé quin explosiu va esclatar als trens. Perquè l’únic condemnat com a autor material ho va ser perquè durant el procés no es coneixia que un dels dos testimonis de càrrec que, segons la sentència, van determinar la seva condemna havia estat rebutjat pel tribunal mèdic d’Interior perquè no estava acreditat que estigués en els trens. Se’l va convertir en víctima, se li va donar la ciutadania espanyola i una quantitat important de diners quan un any després va dir que reconeixia Jamal Zougam en els trens. 

Bé, tot això és part de la veritat periodística que, com va dir una sentència de l’Audiència de Madrid que es recull en el llibre, no té perquè coincidir amb la veritat judicial. De la mateixa manera que la veritat judicial no té perquè coincidir amb la veritat material dels fets. Sense cap afany de polèmica, durant quatre o cinc anys vam publicar coses de l’11-M i és segur que vam publicar-ne alguna que no era certa. Ja explico el que va passar amb l’Orquestra Mondragón. Però, en el que és substancial, la meva frustració és no haver aconseguit aclarir la veritat. I a mesura que això ja no serà una cosa del PSOE i el PP, la societat s’anirà adonant que no sabem el que va passar.   

En el llibre diu en diverses ocasions que no sosté una versió alternativa. Però va trencar el que era un consens molt clar sobre l’autoria.
Sempre publico trencant consensos.

"El Mundo va ser l’únic dels grans mitjans que en la seva edició especial de la tarda de l’11-M no va incloure en el seu titular l’autoria d’ETA"

No té algun remordiment? No va afirmar que fos ETA, però va generar prou dubtes per alimentar tota mena de teories conspiranoiques. Ja hi havia crispació en la política espanyola, però a partir de l’11-M es pot dir que la crispació va donar un salt qualitatiu. No se’n considera en part responsable?
En absolut! La premissa està basada en la idea que els que generem la crispació i nodrim la polarització som els mitjans. Crec que nosaltres tenim una obligació, que és tractar de saber el que va passar. Porto 45 anys de director i si a mi em van fer fora els del PSOE de Diario16 i els del PP d’El Mundo deu ser perquè mai he tingut un altre propòsit. Ni conquerir el poder, ni una rellevància social ni diners. Mai he tingut altre propòsit, que no és petit, que aportar als ciutadans, des del periodisme, els elements de judici per buscar la veritat de les coses. 

Ningú discuteix la nostra professionalitat en el treball sobre el GAL. Per què? Perquè vam descobrir la veritat. Ningú discuteix la nostra informació sobre la caixa B del PP. Per què? Perquè vam esbrinar la veritat. Es qüestiona la professionalitat i el propòsit de la nostra investigació sobre l’11-M perquè no hem assolit el que cap dels poders de l’Estat ha aconseguit descobrir? Doncs jo em rebel·lo contra això. Sobretot quan El Mundo va ser l’únic dels grans mitjans que en la seva edició especial de la tarda de l’11-M no va incloure en el seu titular l’autoria d’ETA. No ho vam fer, a diferència d’El País perquè vam veure que Aznar creia que havia estat ETA, però no tenia proves consistents.

També han sorgit moltes teories conspiranoiques sobre els atemptats del 17-A a les Rambles i la possibilitat que fossin una acció de falsa bandera. 
Jo no he aprofundit en aquest atemptat com amb els de l’11-M i, per tant, no tinc un criteri sobre el tema. El que dic és que l’obligació dels mitjans és no refiar-nos de les aparences perquè moltes vegades les coses no són el que semblen. Rebutjo que es parli tant de conspiranoies. Seria conspiranoia dir que des del govern de la nació es munta un grup terrorista que mata una vintena de persones i acaben segrestant un viatjant de comerç, i fan volar pels aires un objector de consciència? 

Seria conspiranoia que el tresorer del partit en el poder envia diners en caixes de tabac? O que el germà d’un president estava a Moscou i explicava que obtindria una plaça de coordinador d’escoles musicals, o que la dona del president es dedica a recaptar fons des de la Moncloa? Totes aquestes coses en què la realitat supera la ficció ens duria a no emprar el terme conspiranoia. Jo crec que no hi ha conspiranoies, el que hi ha són conspiracions, que és la concertació de més d’una persona per cometre un delicte.    

"No hagués publicat el compte de Xavier Trias si no ho hagués tingut comprovat" 

El Mundo també va publicar moltes coses sobre polítics independentistes, vinculat a l’Operació Catalunya. En el cas del suposat compte a Suïssa de Xavier Trias, es va acabar demostrant que responia a un informe fals. 
Jo no era el director del diari.

És veritat, des de feia uns pocs mesos. Però era el seu equip.
La lliçó més important que em va donar Ben Bradlee, director del The Washington Post, en una llarga conversa: "Tu has de saber matar una història". Ho has de fer quan no tens proves que el que vols publicar sigui cert. No som éssers totpoderosos. Jo no hagués publicat el compte de Xavier Trias si no ho haguéssim tingut comprovat. No critico a qui ho va fer perquè no conec quins elements va tenir sobre la taula.

Explica que un dia li va dir a Rodríguez Zapatero: "No te confundas, José Luis, yo no soy un nacionalista español". 
És que és veritat. 

Però la seva línia editorial sempre ha estat molt bel·ligerant amb la la identitat catalana, especialment en la llengua. 
És que si no soc un nacionalista espanyol, encara menys seré un nacionalista català. Malgrat que la meva mare era de Barcelona i el meu avi era un catalanista de soca-rel. Potser és que soc un botifler. Jo crec que la llengua, com tots els elements que formen la identitat de les comunitats polítics i dels estats nació, són accidentals que s’han d’entendre com a instruments perquè la gent aconsegueixi el progrés i la felicitat. Acabo de tenir una llarga entrevista en què l’entrevistador s’expressava en català i jo en castellà. Perquè tinc la fortuna d’entendre el català. No m’atreveixo a parlar-lo per no fer el ridícul.

"Lamento veure gent que dedica la seva vida a defensar identitats minvants" 

No el faria pas.
Era la llengua que es parlava a casa de la meva mare. Crec que en poc temps podria ser un catalanoparlant. Però no ho necessito. Dic que no soc un nacionalista espanyol en el sentit que si Espanya no existís, no seria dels que diuen que s’hauria d’inventar. La història ens ha dut a una situació en què em sembla una pèrdua de temps discutir sobre identitats quan el que ens hem de plantejar és com afrontem la governança de la globalització. 

Lamento molt veure gent que aboca la seva vida a defensar identitats minvants. Quina necessitat té la UE que el català, el gallec o l’euskera siguin llengua oficial? Jo el que faria seria reduir-les. 

Però creu que pot haver una Espanya cohesionada sense un reconeixement ple de les altres llengües?
Bé, això té molt a veure amb com va la història. Creu que Darwin o Déu es van comportar d’una manera diferent en un lloc i altre dels Pirineus? A França existeix una cohesió nacional molt genuïna i la diversitat lingüística és gairebé marginal, el que és fruit d’uns esdeveniments històrics. I tan catalans són els de la Catalunya Nord com la del sud. Al sud tenen moltes institucions d’autogovern i la resta estan fotuts.

Queden incògnites sobre l’abdicació de Joan Carles I? 
No, crec que ell era conscient del que li venia a sobre i va dimitir, no abdicar, com si fos un alcalde de poble a qui l’haguessin trobat posant la mà a la caixa.

"Felip VI és molt regenerador, amb sentit del deure i molt útil per la vida de la nació"

I com valora el paper de Felip VI?
El considero molt regenerador, d’una gran integritat i d’un gran sentit del deure i de molta utilitat per la vida de la nació des del punt de vista representatiu. 

En el llibre recull totes les seves topades amb Mariano Rajoy. Com veu el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo? 
Em sembla una cosa secundària. El que ens ha de preocupar és el lideratge de Sánchez. Si algú li diu 12-1, què diria?

Vaig escoltar-lo l’altre dia: de tretze eleccions des del 1977, només en una un president en exercici ha perdut les eleccions.
Quan un president es vol perpetuar en el poder, hi ha una distorsió en les regles del joc. 

Però tampoc és una tragèdia democràtica que un dirigent guanyi diverses eleccions. Mitterrand va estar-hi catorze anys.
Podem esperar que Sánchez continuï i vagi creixent alguna de les seves filles i establim la dinastia dels Sánchez.

Com veu el personatge Sánchez?
És un home molt audaç. A mi, que he estudiat molt la Revolució Francesa, em recorda molt a Danton. L’audàcia i la corrupció, totes dues coses barrejades. Desitjo sincerament que no el guillotinin.   

Abans parlava de conspiracions. En el llibre dona molts detalls sobre la seva destitució a El Mundo. Allò va ser una conspiració, amb curiosos protagonistes, com el Consell Empresarial per a la Competitivitat.
Bé, és una història que està publicada en diversos llibres. Aquesta institució, el Consell Empresarial per a la Competitivitat, va ser nefasta perquè no van aconseguir millorar la competitivitat de l’economia espanyola i, en canvi, van tocar molt els nassos intentant convertir-se en un poder fàctic, i ho va ser. En combinació amb Joan Carles I i amb Mariano Rajoy. Això ja està superat. L’home que ho va impulsar va ser César Alierta. 

Un altre editor m’ha explicat que, abans de morir, Alierta li va explicar que tres grans empresaris de l’Ibex van posar 3 milions d’euros cadascú per pagar els italians accionistes d’El Mundo perquè em destituïssin. Jo m’ho crec. Per què diantres em van pagar 11 milions i més d’euros si haguessin pogut esperar dos anys més i m’haguessin pogut fer fora gratis? Doncs perquè el poder polític i els qui estaven entorn Joan Carles tenien molta pressa perquè deixéssim de parlar de Corinna o del finançament il·legal de Gürtel. 

Es poden saber els noms d’aquests empresaris?
A mi me’ls van donar però és un testimoni indirecte i prefereixo que no. Però ja dic que el principal és Alierta. Només cal veure qui estava al seu costat en aquell moment.    

"El periodisme de carril s'ha acabat. Qui no aporti continguts diferents està perdut"   

Ha viscut totes les etapes del negoci periodístic. Ha vist la crisi del paper i ara és testimoni del nou temps digital. També El Español deu patir la crisi de lectors. Com se’n sortirà el periodisme? 
El problema és que, quan havíem aconseguit estabilitzar-nos, ara entrem en una nova disrupció, que és la IA. El Español, afortunadament, és el líder en audiència a tot Espanya i una empresa pròspera que després d’uns anys ja aconsegueix remunerar els seus accionistes i crear llocs de treball. Crec que ara som uns 250, 300 si sumem algunes capçaleres relacionades. Però venen corbes altra vegada perquè la IA substituirà moltes funcions del periodisme. El periodisme de carril is over. S’ha acabat. Qui no aporti continguts diferents, preguntes amb mala llet, reportatges amb grapa o investigacions, està perdut. La IA pot ser un instrument que ens ajudi o la llosa que ens sepulti. Ens haurem de reinventar una vegada més.    

És un gran coneixedor de la Revolució Francesa. Quin és el seu personatge favorit?
Camille Desmoulins. A Unidad Editorial teníem una revista que es titulava La Aventura de la Historia, de la qual vaig ser president durant deu mesos quan vam arribar a un pacte de no competència quan em van destituir com a director. Hi havia una secció que era El teu heroi preferit. Jo vaig posar Camille Desmoulins. Per la seva extraordinària brillantor com a periodista que combinava l’erudició històrica, la brillantor literària i el combat polític. I perquè va ser un tipus que es va adonar que s’havia equivocat i va ser capaç de rectificar. Era un jacobí que es van confessar culpable del que els havia passat als girondins, que foren guillotinats, com ell.