07
de desembre
de
2015, 17:54
Actualitzat:
09
de desembre,
8:21h
L’Onze de Setembre de 2012, Josep Antoni Duran i Lleida va anar a la manifestació de la Diada. Les setmanes anteriors, hi havia hagut una viva polèmica entorn el lema (“Catalunya, nou Estat d’Europa”) i a Unió Democràtica no tenien clar si afegir-s’hi. Finalment, la crida feta pel president de la Generalitat, Artur Mas, a una assistència massiva, va decidir Duran a ser present en la marxa. Aquell dia, el líder democristià tenia seriosos problemes de mobilitat per una lesió al genoll i va entrar a la manifestació amb crosses. Per Duran i Lleida, no va ser una tarda agradable. Escridassades, algun insult i monedes llançades al terra van oferir la imatge d’un desencontre. Duran no ha oblidat aquella seqüència, que va considerar humiliant per ell.
En aquell setembre del 2012, el país es decantava cap al sobiranisme com a única sortida possible a l’atzucac de Catalunya. Però eren els darrers esgarips dels qui encara somiaven en un pacte fiscal, si no com una gran avinguda per l’acord, com a mínim com un remei per apaivagar el xoc entre Catalunya i l’Estat. Aquella tarda, enmig de la gernació, Duran es va sentir molt aliè.
El president del comitè de govern d’UDC afronta, ara sí, la batalla més arriscada de la seva llarga trajectòria política. Nascut el 1952 a Alcampell, a la Franja de Ponent, Duran és home de fronteres. Sempre s’ha mogut amb gran habilitat per espais estrets, en els quals ha excel·lit com a polític que és de la vella escola. Bon orador, intel·ligent, amb una cura exigent de la seva imatge, amb una habilitat apresa per moure’s pels salons, Duran és un democristià chic. Líder d’un partit petit en una coalició que ha governat Catalunya durant dècades, ha donat contingut a un rol imprescindible, el d’ala negociadora d’una CiU que anava a Madrid a pactar. Però Duran ha executat un dels papers reservats a CiU. Més d’un cop, li ha tocat rebre només a ell el que era responsabilitat ben compartida pel gruix de la dirigència convergent.
Trenta anys de mandat
El seu regnat a UDC ha durat trenta anys. De moment. Va entrar a militar en les històriques sigles de Carrasco i Formiguera el 1974. Va fer el cursus honorum dins de la formació, i es va foguejar com a regidor a la paeria de Lleida. Poc a poc va saber pujar els esglaons d’un partit sotmès a la història i al llegat deixat per Carrasco davant d’un piquet d’afusellament a Burgos i conreat després a l’exili i a la clandestinitat. Va saber esperar mentre passaven figures com Coll i Alentorn, Maurici Serrahima o Joaquim Xicoy. Ha sabut administrar els temps, i mentre establia una fèrria estructura de poder intern, compartia espai amb dirigents com Agustí Bassols, Núria de Gispert i Joan Rigol, forts en l’organització d’UDC a Barcelona.
El pragmatisme de Duran no encaixa fàcilment en un moment que exigeix èpica i paraules heroiques. En el seu favor, cal reconèixer la gran capacitat –gens negligible- per bastir una xarxa poderosa de relacions internacionals. Un tret que caldria saber aprofitar des d’una perspectiva de país, fins i tot des del sobiranisme. En la part negativa, tants anys de fer política acaben passant factura i la imatge de “lobbysme” és inevitable. La seva gestió de la crisi interna patida per UDC, on la direcció no va ser capaç de teixir una via de diàleg intern, seran també aspectes que els seus crítics assenyalaran.
El futur de Duran no està escrit, malgrat alguns obituaris que, quan es tracta de polítics en actiu, sempre són prematurs. Més enllà de la sort d’UDC, quedarà pendent el futur d’un centre dreta català que més aviat que tard s’acabarà formulant. Si no es vol deixar massa espai a Ciutadans.
És possible que Duran no acabi d’assumir el que està succeint. És possible que la seva actitud davant el procés s’expliqui perquè, en el seu interior, creu que en el procés res no és el que sembla. Duran no s’acaba de creure els papers que interpreten alguns dels actors principals de l’obra.
Peca ara del demèrit d’haver exercit durant massa anys. El que en circumstàncies convencionals aporta solidesa, a vegades esdevé inconvenient per al que tot animal polític ansia per damunt de tot: la conservació. La societat reclama la novetat i la renovació, dues coses que no són el mateix però que són molt diferents de les marques clàssiques. Acostumat a contemplar totes les variacions de la política italiana que tan bé coneix, és possible que la seva capacitat d’adaptació hagi mostrat ara, per les raons que sigui, un límit, i que no hagi estat disposat a acceptar la penúltima transformació.
En aquell setembre del 2012, el país es decantava cap al sobiranisme com a única sortida possible a l’atzucac de Catalunya. Però eren els darrers esgarips dels qui encara somiaven en un pacte fiscal, si no com una gran avinguda per l’acord, com a mínim com un remei per apaivagar el xoc entre Catalunya i l’Estat. Aquella tarda, enmig de la gernació, Duran es va sentir molt aliè.
El president del comitè de govern d’UDC afronta, ara sí, la batalla més arriscada de la seva llarga trajectòria política. Nascut el 1952 a Alcampell, a la Franja de Ponent, Duran és home de fronteres. Sempre s’ha mogut amb gran habilitat per espais estrets, en els quals ha excel·lit com a polític que és de la vella escola. Bon orador, intel·ligent, amb una cura exigent de la seva imatge, amb una habilitat apresa per moure’s pels salons, Duran és un democristià chic. Líder d’un partit petit en una coalició que ha governat Catalunya durant dècades, ha donat contingut a un rol imprescindible, el d’ala negociadora d’una CiU que anava a Madrid a pactar. Però Duran ha executat un dels papers reservats a CiU. Més d’un cop, li ha tocat rebre només a ell el que era responsabilitat ben compartida pel gruix de la dirigència convergent.
Duran, abatut a la nit electoral del 27-S. Foto: Sergi Cámara
Trenta anys de mandat
El seu regnat a UDC ha durat trenta anys. De moment. Va entrar a militar en les històriques sigles de Carrasco i Formiguera el 1974. Va fer el cursus honorum dins de la formació, i es va foguejar com a regidor a la paeria de Lleida. Poc a poc va saber pujar els esglaons d’un partit sotmès a la història i al llegat deixat per Carrasco davant d’un piquet d’afusellament a Burgos i conreat després a l’exili i a la clandestinitat. Va saber esperar mentre passaven figures com Coll i Alentorn, Maurici Serrahima o Joaquim Xicoy. Ha sabut administrar els temps, i mentre establia una fèrria estructura de poder intern, compartia espai amb dirigents com Agustí Bassols, Núria de Gispert i Joan Rigol, forts en l’organització d’UDC a Barcelona.
El pragmatisme de Duran no encaixa fàcilment en un moment que exigeix èpica i paraules heroiques. En el seu favor, cal reconèixer la gran capacitat –gens negligible- per bastir una xarxa poderosa de relacions internacionals. Un tret que caldria saber aprofitar des d’una perspectiva de país, fins i tot des del sobiranisme. En la part negativa, tants anys de fer política acaben passant factura i la imatge de “lobbysme” és inevitable. La seva gestió de la crisi interna patida per UDC, on la direcció no va ser capaç de teixir una via de diàleg intern, seran també aspectes que els seus crítics assenyalaran.
El futur de Duran no està escrit, malgrat alguns obituaris que, quan es tracta de polítics en actiu, sempre són prematurs. Més enllà de la sort d’UDC, quedarà pendent el futur d’un centre dreta català que més aviat que tard s’acabarà formulant. Si no es vol deixar massa espai a Ciutadans.
És possible que Duran no acabi d’assumir el que està succeint. És possible que la seva actitud davant el procés s’expliqui perquè, en el seu interior, creu que en el procés res no és el que sembla. Duran no s’acaba de creure els papers que interpreten alguns dels actors principals de l’obra.
Peca ara del demèrit d’haver exercit durant massa anys. El que en circumstàncies convencionals aporta solidesa, a vegades esdevé inconvenient per al que tot animal polític ansia per damunt de tot: la conservació. La societat reclama la novetat i la renovació, dues coses que no són el mateix però que són molt diferents de les marques clàssiques. Acostumat a contemplar totes les variacions de la política italiana que tan bé coneix, és possible que la seva capacitat d’adaptació hagi mostrat ara, per les raons que sigui, un límit, i que no hagi estat disposat a acceptar la penúltima transformació.
Josep Antoni Duran i Lleida en una imatge d'arxiu. Foto: Adrià Costa