Com que l’arquitectura popular no ha arribat a la categoria d’estil que sí tenen, per exemple, altres corrents arquitectòniques com ara el romànic, el gòtic o el modernisme,… doncs senzillament no existeix i podrà ser sempre maltractada i a la fi eliminada.

Resulta que a la construcció civil més important de tot el Ripollès que, a més a més és en un paisatge extraordinari que fa temps hauria de ser protegit com a lloc històric, li han canviat proporcions, textura i color de teulada i s’han quedat ben descansats. El castell de la Sala de Vilallonga de Ter ha passat de ser una casa d’arestes precises a una capsa amb un gros barret a la closca.

Renoi, un Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), -els béns més rellevants del patrimoni cultural català -, que hauria d’haver estat arranjat amb tot el coneixement i delicadesa del món, doncs és un monument històric d’alt nivell, caram caram, ha estat remenat amb dubtosa consideració.

Perquè és esgotador però sempre és el mateix: la millor manera de destruir una construcció històrica magnífica es engrandint-li la proporció de la barbacana que, diuen llavors, farà més patxoca alpina. I ja se sap tot de cop, l’ombra que produeix el ràfec a la façana es triplica de mida i canvia tota la proporció i imatge del volum; però també ja se sap que això és cosa sense cap importància.
 
La barbacana al sortir més farà que l’embigat o hagi pogut ser posat a més alçada, o que la pendent de la teulada sigui susceptible de canviar-se alegrement o que l’alçada dels murs ja no sigui la mateixa.

Si, a més a més, li canviem el material de la teulada tindrem com a resultat tota una altra textura i alhora tot un altre color, i és clar tota una altra construcció, però també ja se sap, són coses sense gaire importància.

Sobretot sense cap importància tractant-se d’un projecte que toca un bé d’Interès Nacional i que, ai làs, deu haver passat abans pel Departament de Cultura de la Generalitat.

Quina por Déu meu tot plegat! Em venen esgarrifances de fred només de pensar que hauria passat si no fos un bé tan nacional i tan nostrat, i no fos en un indret tant extraordinàriament bell i que es veu tant i tant i tant, i de tot arreu.

Però no tot són malvestats per sort. A favor seu té dos encerts: que la fusta ha estat deixada fosca com era abans, i que la pedra llicorella escollida, això sí molt més fina i portada de Ourense per cert, és d’un color tirant a grisós com la que hi havia posada, i no pas el terrible blau negrós típic que es posa arreu i que ha aconseguit destrossar gairebé totes les teulades dels Pirineus.

Avui, ja em perdonaran, no dec estar gaire optimista amb això que se’n diu la protecció de l’arquitectura popular. Perquè si tot es fa en fi de bé no sé pas perquè hom ha de ser tan primmirat…

Tot plegat no res, un altre gran exemple i oportunitat perdudes. Demà serà un altre dia i tot irà bé, però per si de cas que Déu ens agafi ben confessats que això fa basarda.