Vivim a un món cada dia més virtual i menys real. Internet i tot el seu món 2.0 (xarxes socials incloses) segresten cada dia més vides, fins al punt de que allò que no està a Internet no existeix o està directament caducat. Com no podia ser d'una altra manera, la política no és aliena a aquesta monomania tecnològica. Lògicament, doncs, la precampanya sabadellenca per a les eleccions municipals hi transcorre amb força intensitat. Avui farem un repàs de com ho porten tot això d'Internet les diferents candidatures locals. Tanmateix, no oblideu una cosa: el món ni comença ni s'acaba a Internet i a les xarxes socials. Hi ha molta realitat més enllà, a carrers, places, bars, cases, entitats, etc. Potser cal fer campanya a Internet, però hi ha molts més llocs on fer acció política, i possiblement amb millors resultats. Però, és clar, picar des d'un mòbil o un ordinador demana menys esforç que parlar a diari amb molta gent, durant molts dies, setmanes, mesos i inclús anys.
 
Quan imparteixo cursos de comunicació 2.0 acostumo a establir categories per ordre de major facilitat de consulta. Tothom qui té accés a Internet pot accedir a webs i blocs. No cal tenir Facebook ni Twitter per consultar webs. Però per consultar Facebook (no sempre), Twitter o Instagram ens cal tenir-hi un compte obert, i això no ho té pas tothom. També hi ha YouTube, però és sempre una pallissa haver de mirar vídeos que, sovint, són de candidats i candidates explicant coses. I com que els vídeos no es veuen d'un cop d'ull com un paràgraf escrit, doncs sovint passem de mirar-lo sencer llevat de que ens enganxi. I això de que un vídeo polític a nivell de Sabadell ens enganxi és més difícil que algú obtingui la majoria absoluta en aquestes eleccions municipals. També hi ha Flickr o Pinterest, que són llocs per penjar-hi fotos. Tampoc ho mira massa gent, però serveixen per penjar-hi àlbums de fotos, amb totes aquelles que es fan i que no s'acaben enviant als mitjans de comunicació o penjant al web. Finalment, queda Google +, xarxa social de la que corren anècdotes tan divertides com aquella que diu “la millora manera de que ningú sàpiga què fas, què dius o què penses, és obrir-te un compte de Google + i anar-hi penjant coses com si fossis al Facebook”. El Google + serveix només per a una cosa molt interessant, però no l'explicaré perquè aquí no serveix de res.
 
Si comencem pels webs de les diferents candidatures, ens trobarem que són de tres tipus: la pròpia del partit o candidatura, la del cap de llista, o l'específica per a les eleccions. Tot i així, passen coses molt divertides. El candidat del PSC, Josep Ayuso, i el de CiU, Carles Rossinyol, tenen webs pròpies amb el seu nom com a domini (josepayuso.cat i carlesrossinyol.cat). Tots dos són candidats de partits (o coalició, com CiU), consolidats, i no munten coalicions especials per a aquestes eleccions municipals, a diferència d'altres. Doncs bé, el web del partit sembla que el tinguin una mica deixat. El web del PSC local no s'actualitza des del 27 d'abril, i el de CiU està inactiu des del 10 d'abril. Per contra, els webs dels caps de llista sí que s'actualitzen a diari amb noves notícies. Tot i així, a mi em fa l'efecte que l'ego hi pinta força, vist que donen prioritat al seu nom abans que al del partit. Tenint en compte que els seus nivells de coneixement entre la població sabadellenca són molt baixos (i això que l'Ayuso i el Rossinyol són els més coneguts), no li acabo de trobar sentit això de potenciar el nom en lloc del partit.
 
El PP i Ciutadans tenen web local, però no tenen web del cap de llista ni tampoc específica per a les eleccions. El web de Ciutadans penja més notícies, mentre que el PP s'ho pren amb més calma. De fet, no hi pengen totes les notes de premsa ni rodes de premsa que fan. A tots dos llocs no hi ha informació sobre el conjunt de la candidatura, a diferència d'altres partits o coalicions on és molt més senzill conèixer qui són les seves candidates i els seus candidats. Val a dir que ni CiU ni PP han penjat el programa electoral, i al web del PSC costa la tira trobar la candidatura i el programa electoral: cal força paciència. Potser és que no els interessa que s'ho miri massa gent.
 
Un cas curiós és el d'ERC, que té un web específic però sense el nom del cap de llista. El web és www.nousabadell.com, i possiblement és el millor gràficament i en utilització de forma intuïtiva. És de disseny propi dels de Sabadell, amb una plantilla de Wordpress prou ben “tunejada”. Per cert, que el web local d'ERC ha desaparegut. Si el piquem, ràpidament se'ns redirecciona al web de campanya. També van actualitzant les notícies amb força regularitat.
 
Si anem a les coalicions, la cosa canvia, perquè totes tenen noms nous (Unitat pel Canvi, Crida per Sabadell, Guanyem Sabadell – Sí se puede). Sense entrar en temes de record de noms (les marques polítiques conegudes o consolidades a Sabadell no consten al nom de les coalicions: ICV, EUiA, Entesa per Sabadell, CUP i Podemos) , això de donar a conèixer un nom nou no és fàcil. Aleshores, l'àmbit d'Internet pot tenir una importància relativa per tal de difondre aquests nous noms.
 
La gent d'Unitat pel Canvi ha fet un web d'aquells muntats de pressa i corrents, una plantilla senzilla de Wordpress i para de comptar. El més curiós és que no hi pengen notícies. La darrera és del 2 d'abril! Si anem als web dels partits, la cosa encara és més divertida. Des del 31 de març no han penjat res nou al web d'ICV. I a la plana principal surt una fotografia d'una notícia de desembre de 2014 amb Joan Berlanga, el seu cap de llista, amb Marisol Martínez, la cap de llista de Guanyem Sabadell – Sí se puede. És com si després d'un divorci d'aquells amb baralles a punta pala tenim al nostre Facebook la tira de fotos amb l'ex. El web d'EUiA és ja d'aquells aturat al temps: la darrera notícia és de maig de l'any passat. A Podemos de Sabadell, també tenen el web aturat des de principis de febrer de 2015. I amb el pollastre intern que hi ha muntat, sembla com si se n'haguessin desentès del tot. De fet, si algú de fora de Sabadell busca al web de Podemos de Sabadell quina és la seva aposta per a les municipals, no hi trobarà res de res. I el muntatge previ que van fer ICV i un sector d'EUiA, que es deia “Assemblea Oberta de Sabadell”, ha desaparegut completament de la xarxa: el web està desactivat,
 
La Crida per Sabadell té un web dels més fàcils de mirar i llegir. Juntament amb Ciutadans, és on és més fàcil trobar el programa electoral. El web de l'Entesa per Sabadell continua viu, però dedicat a l'activitat del seu grup municipal, deixant de banda la Crida per Sabadell, llevat d'un “banner” al web. La CUP s'ho prèn amb més calma, on l'última notícia és de principis d'abril. Per contra, Guanyem Sabadell – Sí se puede porta el web encara pitjor que els seus “cosins” d'Unitat pel Canvi. No hi ha candidatura ni programa penjats, només algunes notícies. El sidral que tenen muntat amb la direcció nacional d'EUiA i amb una part de la pròpia organització local els consumeix l'espai comunicatiu, tot i que no en diuen res al seu web.
 
A Facebook la cosa és força diferent. Una curiositat de Facebook és que tenir grans nombres “d'amics” o “seguidors” reclama molt temps, i no es fa en un parell de mesos. El rànquing local l'encapçala Carles Rossinyol, seguit a 200 amics de distància per Josep Ayuso i Juli Fernández, que estan gairebé empatats. Molt a prop són seguits per Joan Garcia i Marisol Martínez, mentre que Esteban Gesa té menys de la meitat que aquests dos darrers caps de llista, quedant a la cua Joan Berlanga, molt lluny dels primers. Del Maties Serracant no he assolit saber el nombre de seguidors que té, així que no ho puc dir. Però una cosa és tenir molts seguidors i una de molt diferent és ser actiu a Facebook. Els més actius són -en pla d'igualtat- Ayuso, Juli Fernández, Joan Garcia, Joan Berlanga i Maties Serracant. Marisol Martínez s'ho pren amb molta més calma, mentre que Rossinyol i Gesa són els qui menys s'ho curren a Facebook. Tot i així, tots són molt lluny en nombre de seguidors de l'alcalde de Castellar del Vallès, tot un model en la gestió de Facebook feta per un polític que és càrrec públic. Té 5.000 seguidors i Facebook és l'eina més fàcil per comunicar-se amb ell. I funciona, pel que diuen. Per cert, que a nivell de polítics locals, possiblement el més interessant i actiu sigui el de l'alcalde Joan Carles Sánchez, molt més seguit que qualsevol dels caps de llista que es presenten a aquestes eleccions.
 
Els partits i coalicions ho porten d'una altra manera. Tots tenen una gran activitat als Facebook bé del partit als qui es presenten amb la marca de sempre, bé a les noves coalicions. Pel que fa als partits que composen les coalicions, EUiA i ICV tenen els seus Facebooks aturats. ICV des de l'any 2012! I el cas de Podemos és molt particular: ni una sola paraula per parlar d'Unitat pel Canvi ni tampoc de realitat política electoral sabadellenca. Van penjant coses de Podemos Catalunya o Espanya, i algunes mogudes locals (sanitat pública, primer de maig, etc.). Per contra l'Entesa per Sabadell i la CUP van tirant endavant com el Facebook de la Crida per Sabadell. Sorprenen els casos de PP i CiU, on el Facebook del partit és molt actiu, a diferència dels seus respectius caps de llista.
 
A Twitter el major nombre de seguidors el té Ciutadans, seguit de lluny per la Crida per Sabadell, força per davant de CiU, PSC i ERC, que gairebé empaten. És tot un senyal de la composició sociològica dels votants d'uns i d'altres. Molt per darrere, estan molt junts en nombre de seguidors Unitat pel Canvi, PP i Guanyem Sabadell – Sí se puede. Això sí, tothom està molt actiu en plena precampanya. A nivell de “retweets”, la cosa està més igualada malgrat que tots els partits i coalicions estan molt lluny de triomfar en aquest àmbit. Els partits de coalicions són molt més actius que als seus comptes de Facebook. Tant ICV, com EUiA (twitter controlat pel sector de Marisol Martínez), Entesa per Sabadell i CUP no paren de moure la precampanya de les seves respectives coalicions. En canvi, Podemos està pràcticament desaparegut a Twitter, més encara que al seu Facebook.
 
Els caps de llista són liderats en nombre de seguidors per Joan Garcia, seguit de Juli Fernández. Rossinyol i Serracant empaten, però a força distància dels anteriors. Els segueix de prop Marisol Martínez, seguida també a força distància per Esteban Gesa i Josep Ayuso. A la cua va Joan Berlanga. Però els caps de llista, més enllà del nombre de seguidors, no paren de fer anar el seus comptes de Twitter. 
 
L'ús de YouTube també és prou particular. El PSC usa un canal propi del cap de llista, Josep Ayuso, mentre que CiU té canal propi, però el cap de llista no. ERC i la Crida per Sabadell també tenen canal propi, de partit o coalició. I Guanyem Sabadell – Sí se puede acaba d'obrir canal propi. El PP i  Unitat pel Canvi no tenen res aquí, mentre que de Ciutadans Sabadell tiren del canal general de Ciutadans, on hi ha algun vídeo. Tot i així, cal dir que el nombre de visualitzacions de tothom és mínim per no dir ridícul. Es nota que això no funciona massa, ni tant sols per als propis militants de partits i coalicions.
 
I ja fent conya marinera, a Google + qui més s'ho curra és CiU. Després una mica l'Ayuso, i para de comptar. Però conyes a part, a mitjà i llarg termini un compte actiu a Google + té els seus avantatges. Ara, però, a poc més de dues setmanes de les eleccions, no té pas massa sentit fer-se un compte nou o activar el que s'hi tingui.
 
En fi, que això d'Internet més o menys funciona de cara a les properes eleccions municipals. Tot i així, a Sabadell estem molt lluny d'altres llocs, d'altres candidats i candidatures. No cal anar-se'n al nivell de les campanyes d'Obama, però sí que encara hi ha feina per fer. Potser el que s'hi penja no està tan malament, però el nombre de persones que hi accedeixen encara és baix. De fet, la seva incidència encara és poca a la ciutat. Val a dir, també, que es nota moltíssim quan hi ha professionals de la comunicació al darrere d'un partit o coalició: la qualitat comunicativa és prou interessant. Mentre que qui no té gent del ram de la comunicació, pateix de forma important en tota la seva estratègia de comunicació, també i especialment a Internet.
 
Però com confirmen diversos estudis sobre comunicació 2.0 i ús d'Internet, actualment a Catalunya i a Espanya la incidència de les campanyes i precampanyes polítiques a Internet no arriba al 20%. Majoritàriament encara els mitjans de comunicació tradicionals (diaris, ràdios, televisions) són la principal font d'informació de la ciutadania en les campanyes i precampanyes electorals.