La reacció dels dirigents del Partit Popular al País Valencià al desastre electoral que acaben de patir ha estat desbocada. Es queixen, ses infames senyories, que el PSOE està permetent que “el radicalisme” i “el separatisme” governin les institucions valencianes. El “radicalisme” ja hi era. El representen ells mateixos. El “separatisme” no se sap ben bé per on para. Però ells, com la vella guàrdia franquista que va sobreviure la desaparició física del dictador, en veuen pertot. Per al Partit Popular, un “separatista” és qualsevol que consideri que valencià i català són la mateixa llengua. La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, per exemple, n’és plena.

Ahir la candidata derrotada del PP a l’Ajuntament de València es va quedar ben a gust. Rita Barberà va acusar el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, de “permetre que el sobiranisme independentista català arribi fins als límits de Múrcia”. No n’hi ha per a tant. Encara fa curt. Jaume I va tocar les terres d’Almeria. Barberà volia “un pacte d’estat” amb el PSOE i Ciutadans que li permetés mantenir la vara d’alcalde. No se n’ha sortit. L’esquerra valenciana porta quasi un quart de segle suportant l’hegemonia del PP, aquesta sí, fins al límit d’Almeria. Ja n’ha tingut prou. Mai una força política en la història de la democràcia d’aquesta part del món havia humiliat tant els seus rivals polítics. El PP vol entelar la pròpia supèrbia al poder apel·lant al perill català. Debades.

La ira del mal perdedor no té límits. Els brams de Rita Barberà constaten un altre perill. Molt més cert. El Partit Popular, amb la crossa de Podemos, ressuscitarà l’anticatalanisme com a ariet de batalla contra l’esquerra. Com ha fet sempre que li ha convingut. Els valencians sensats ja saben què s’hi juguen. Des de l’any 76 han aguantat la violència de l’extrema dreta, atiada per la dreta més infame del continent. Amb el catalanisme com a excusa, argument i legitimació. Per això tots els partits que fan oposició real no poden badar. Han de pactar bé i governar millor. Perquè no ho tindran gens fàcil.

I per això també s’entén tan poc la brega que enfronta el candidat del PSPV-PSOE, Ximo Puig, i la de Compromís, Mònica Oltra, per la presidència de la Generalitat. Alguns dels arguments que Oltra fa servir poden semblar raonables, perquè és cert que ella suma més diputats, considerant que Pablo Iglesias li ha cedit els de Podemos. Però la raó més poderosa és una altra: la necessitat d’arribar a un pacte sensat que pugui entendre tothom. I això vol dir acceptar que els socialistes han estat el partit de l’oposició més votat.
La mateixa Rita Barberà se’n burlava ahir i encara es veia com a alcaldessa, perquè el pacte entre el PSPV-PSOE, Compromís i Podemos a la capital “està en funció de l’embolic monumental que tenen aquests partits pel suposat acord que poden aconseguir a la Generalitat”. Segons sembla, l’alcaldessa en funcions no té raó. L’acord a la capital és definitiu. Però la seva descripció de la realitat és exacta. El PSPV-PSOE, Compromís i Podemos han perpetrat un “embolic monumental” que afecta la presidència de la Generalitat. I no se’n surten. Potser no és l’“independentisme” català allò que pot arribar a Múrcia. Potser és l’estupidesa humana. Valenciana i d’esquerres, en aquest cas.