El cas Rubiales ha suposat un nou avenç en la conscienciació sobre la violència masclista i ha generat un fort impacte social. Es tracta d'un episodi puntual o serà l'inici d'un canvi real en actituds i sensibilitat? Alba Alfageme, psicòloga experta en violències masclistes, professora de la Universitat de Girona i activista social, assessora del Departament d'Interior en peérspectiva de gènere, analitza la transcendència del fet i explica el moment que viu el combat feminista.

Alfageme porta més de vint anys treballant en l'acompanyament de dones que han patit violència. Ha escrit el llibre Quan cridem els nostres noms (Univers), on plasma moltes de les experiències que ha conegut de primera ma en una trajectòria que va començar, just acabada la carrera, treballant en un projecte internacional a la república del Salvador.

El cas Rubiales serà una inflexió en la causa de la igualtat?

Crec que sí que pot marcar un punt d'inflexió perquè hi convergeixen diferents factors. Socialment, hi ha una presa de consciència sobre què significa viure en una cultura patriarcal que s'expressa en accions que havien estat normalitzades i banalitzades durant un munt de temps, i que ara troben un rebuig no només per part de les dones sinó també per molts homes. El cas de Jenni Hermoso té la capacitat de ser un element de transformació social perquè es produeix en un moment en què la societat pren més consciència, passa en un àmbit en què han entrat les dones i, fins ara, havia estat un terreny exclusivament controlat i dirigit pels homes, i a més, ha tingut un altaveu internacional. Això fa que la gent s'adoni que aquest no és un tema local, sinó internacional i estructural. I ha estat un exemple de sororitat, de fer una cosa col·lectiva en un món d'homes com és el del futbol. 

 
Tindrà impacte més enllà de l'àmbit estricte en què s'ha produït?

Crec que sí. S'ha amplificat. Això ens ha permès començar a parlar d'assetjament sexual a la feina, per exemple, en aquestes relacions de desigualtat. Fa que moltes dones prenguin consciència que aquella invitació insistent del teu cap, aquella abraçada o tocament del teu cap que no volies no és normal. També s'ha aconseguit que, a banda del focus en l'àmbit penal, i que Jenni Hermoso pot decidir posar una denúncia, el més important és que socialment hi ha un rebuig contra aquest tipus d'actituds. Que tingui recorregut penal o no ja és una altra història.       

[blockquote]"Qui ha de prendre consciència del que és el patriarcat són els homes, això va d'ells"[/blockquote]
El fet que la violència de gènere estigui en el centre del debat públic de fa temps està incidint realment en la realitat de les xifres? Es percep un retrocés de les situacions de violència masclista?

Estem en un moment de xoc social perquè estem prenent consciència del que són les violències masclistes. Això ens ha ajudat a posar nom al que hem viscut i que utilitzem la semàntica per construir realitat. Perquè si a tu et passen coses però no els hi poses nom, tampoc són quantificables ni explicables. Cosa que ajuda a visualitzar una xifra negra que ha estat oculta durant molt de temps. Ara tot això està aflorant i ens dona la sensació que estan passant moltes coses, però el que passa és que estem prenent consciència del problema. 

És assessora del Govern, que ha creat el Departament d'Igualtat i Feminismes. La nova conselleria està empeltant realment les polítiques d'igualtat en tota l'administració?

La creació del Departament, com del Ministeri d'Igualtat, com tot allò que es concreti en un espai amb mirada transversal i capacitat d'incidència, són decisions imprescindibles. S'han de crear estructures perquè la transformació social es produeixi. L'interessant seria que cada departament s'empeltés d'aquesta realitat.

I això es produeix?

No és gens senzill perquè la majoria de departaments o ministeris han estat sempre dirigits per homes o per una forma de fer política molt masculina, en què l'important és allò productiu, quan el feminisme parla de la importància de la cura, que no s'ha considerat productiva perquè no genera un resultat econòmic a l'ús. Per exemple, a Interior, tenir cura dels nostres professionals a nivell de salut mental és essencial. Sempre dic que el feminisme a mi m'ha salvat la vida, perquè m'ha ajudat a entendre qui soc i m'ha donat una guia per entendre que les coses es poden fer d'una altra manera.  Li ha donat un full de ruta.

Totalment. Però, per mi, qui ha de prendre consciència del que és el patriarcat són els homes, són els qui han de prendre consciència que això va d'ells. Les dones en patim les conseqüències en forma de desigualtat i violència, i de dir-nos com hem de ser, però als homes també us han dit com heu de ser i quin tipus de masculinitat triomfarà i quina no. Si ens fixem en el cas de Jenni Hermoso, si mirem els jugadors que han sortit a dir que deixen la selecció veiem que han estat quatre. Poquíssims. 

Assessora el Departament d'Interior en seguretat i perspectiva de gènere. Parlàvem de com el feminisme s'ha de plasmar en totes les àrees d'una acció de govern. Com es plasma en un àmbit com el d'Interior?

El de la seguretat ha estat un àmbit monopolitzat pels homes i que ha tingut en compte sobretot el que els passava als homes pel que fa a l'autoria de delictes. La majoria dels qui cometen delictes són homes. Incorporar la perspectiva de gènere vol dir recordar que la meitat de la població queda fora d'aquesta realitat. Perquè la principal causa d'inseguretat en les dones és la violència masclista. La primera causa mortal de les dones és el feminicidi. 

[blockquote]"Molts joves que no tenen educació afectivo-sexual van a la pornografia per trobar el manual d'instruccions per al sexe, i vuit de cada deu vídeos pornogràfics són de violència sexual"[/blockquote]
És la primera causa?

En morts violentes, sí. Si sumem els feminicidis, les violències sexuals, la discriminació en l'entorn laboral configuren una victimització que té a veure amb una realitat molt diferent a la dels homes. Incorporar la perspectiva de gènere vol dir començar a mirar aquesta meitat de la població. Però també vol dir què posem al centre. Són importants els delictes contra el patrimoni, la major part dels que pateixen els homes, però dels que pateixen les dones són delictes de violència de gènere. Quins àmbits prestigiem? A qui li donem les medalles? Quines tasques valorem més? L'atenció a les víctimes és essencial. És important també veure, per exemple, com feminitzem el cos de bombers. Només hi ha un 2% de dones.

És interessant això. No pot tenir relació amb les principals tasques que fa el cos?

Per l'aspecte físic, oi? Però, per exemple, la conducció de camions també la pot fer una dona. Veiem dones conduint autobusos. En qualsevol organització, quan hi aportes diversitat, millora moltíssim els resultats. El problema en el cas dels bombers no era tant que les dones no superessin les proves sinó que no s'hi presentaven. En l'imaginari col·lectiu apareixia com una feina d'homes. Hem fet una campanya sobre això i ha augmentat el nombre de dones. És una feina molt complexa que va més enllà de la feina física. Pensem en els casos d'atrapaments, després d'un accident de tràfic. O davant una persona que es vol suïcidar.

Es produeixen resistències a les polítiques d'igualtat. Ho hem vist amb els acords entre el PP i Vox en algunes comunitats i municipis, amb l'eliminació de les regidories d'Igualtat o la introducció del concepte de violència intrafamiliar. Es tracta d'episodis puntuals o poden assenyalar un retrocés més de fons? 

És l'evidència que ens queda molt per fer. L'extrema dreta té molt clar que un dels principals enemics que té és el feminisme. Aquests acords són preocupants i veiem com el discurs de l'extrema dreta contra el feminisme està penetrant entre gent jove. Per exemple, utilitzant el tema del negacionisme respecte a la violència masclista. L'extrema dreta ha tingut la capacitat de ser molt estratègica en les xarxes socials i els seus missatges estan circulant molt i connecten amb una socialització patriarcal en què ens han educat. És allò de dir: aquesta dona diu que l'han violat, a veure si és veritat. Han anat construint una base social i el cas Rubiales també ho ha constatat. Després sí, tothom s'apunta a la condemna. Però qui és el valent que aixeca la veu abans? Per això hem de posar en valor el Sant Andreu.
 
El club?

Sí, va ser el primer club en l'àmbit del futbol a condemnar Rubiales abans que hi hagués tota la condemna social, abans que el Barça i l'Espanyol. Hem de posar el Sant Andreu com a exemple de coratge. L'actitud del Barça i altres clubs ha estat una vergonya. Fins que han vist que aquell home era defenestrat no es van atrevir a pronunciar-se. I Vox juga molt amb la por: a tu també et poden denunciar per agressió sexual. I la veritat és que estan connectant amb gent jove. El nivell del negacionisme sobre la violència masclista entre gent jove està augmentant moltíssim i és extremadament preocupant.     

[blockquote]"He après de la fortalesa de les dones que han patit tot tipus de violència i les tenim relegades a l'extraradi de la nostra societat quan haurien de ser les grans referents"[/blockquote]
Ens trobem a les portes de l'inici del curs escolar. Es fa prou a les aules per formar en igualtat i fer pedagogia enfront la violència de gènere?

Això no acabarà si no anem a la prevenció. Hi ha molta feina a fer amb les famílies i les escoles. Encara hem d'incorporar més la coeducació, l'educació en igualtat, com una forma d'ensenyar. I hauríem de començar a infantil perquè a  l'adolescència els rols de gènere ja estan molt marcats. S'ha d'estendre l'educació afectivo-sexual, que encara és un tabú i el professorat hi ha d'estar format. Els nivells de violència que detectem envers les noies encara són molt preocupants. Sobretot pel que fa al control i les gelosies. Cal anar a les arrels i treballar amb les famílies. Com que molts joves no tenen aquesta educació afectivo-sexual, van a la pornografia i hi busquen el manual d'instruccions per al sexe, i troben una pornografia molt violenta, amb molta càrrega de dominació. Vuit de cada deu vídeos pornogràfics són de violència sexual i hi ha joves que consideren que això és el normal.
 
Permeti'm que faci d'advocat del diable. Hem assistit al debat entorn la llei del només sí és sí. El feminisme defensa sempre prou bé la seva causa? Ha de fer alguna autocrítica?

Hem de parlar més de feminismes que de feminisme, perquè té moltes ànimes. La societat té també un punt d'exigència amb el feminisme que no té amb altres moviments. Per això ens pregunten com pot ser que no ens posem d'acord sobre el tema de la prostitució o la llei del només sí és sí. És que en tot moviment de transformació hi ha diversitat. Com deia en Fuster, les nostres contradiccions són les nostres esperances. El feminisme és ara el moviment més revolucionari que hi ha. Sí que crec que a vegades hi ha uns tons carregats de virulència entre nosaltres que fan que no m'hi senti còmoda. Faria autocrítica pel que fa a la virulència en determinades posicions dins del moviment. Però la defensa que hem fet davant de casos com Rubiales són un exemple. 

Com a psicòloga ha treballat acompanyant víctimes de violència de gènere. Quants anys porta fent aquesta tasca?

Vaig acabar la carrera amb 21 anys, vaig marxar al Salvador, vaig estar també a Guatemala, l'Índia, Tailàndia i Cambodja, en projectes internacionals. Al Salvador no feia tant que havia acabat la guerra civil. Treballava amb dones que havien patit violència sexual a la guerra. Ara en tinc 43, així que fa més de vint anys.

Això segur que l'ha canviada. O l'ha construïda. Quins apriorismes ha canviat després de tants anys fent aquesta feina?

Deia abans que el feminisme m'havia salvat la vida. M'ha ajudat a explicar-me qui soc i entendre que és una forma de transformar la societat, que es produeix pels petits granets de sorra que podem aportar. Ha donat sentit a la meva vida. He après de la capacitat i fortalesa d'aquestes dones que han patit tot tipus de violència i les tenim relegades a l'extraradi de la nostra societat quan haurien de ser les grans referents. Són la imatge personificada de la resiliència. Dones que han patit el tràfic d'éssers humans (vaig fer la tesi sobre l'impacte psicològic del tràfic de persones), quan les coneixes i com se sobreposen, t'adones que són un valor essencial per a la nostra societat. Al patriarcat li agrada de dir que una víctima de violència és una dona que ja no es pot reintegrar al sistema. Per això soc tan partidària del dret a la recuperació. I un altre tema és el paper dels homes en aquesta lluita.

[blockquote]"Davant la desesperança, aferrar-se al feminisme és veure que hi ha una alternativa, una forma diferent de fer les coses"[/blockquote]
A veure.

Hi ha molts estudis que assenyalen com afecta el patriarcat en els homes. Per exemple, en la seva salut mental. 
 
Desenvolupi-ho una mica això.

Durant molt de temps no tenia clar el paper que havien d'ocupar els homes en aquesta lluita. De fet, el nivell de suïcidis en els homes és més elevat. En moltes ocasions, quan es rasca en la història d'aquestes vides t'adones que molts dels que han decidit acabar amb les seves vides és perquè han fallat a aquesta imatge ideal que el patriarcat espera d'ells: un home d'èxit que tira endavant la família. Per què se'ls ha negat tant als homes tota la part emocional? Això acaba generant problemes de salut mental. I una altra cosa que he après és que el feminisme ajuda a posar en el centre de la vida aspectes com l'empatia i la cura. A vegades a la nostra societat s'imposa la idea que no tenim res a fer, que ens anem pel pedregar. L'OMS diu que el 2030 la principal afectació a la salut serà la depressió. Davant la desesperança, aferrar-se al feminisme és veure que hi ha una alternativa. Hi ha una forma diferent de fer les coses.