Bombes contra alumnes a Barcelona

El Raval, Barcelona, 17 de març de 1938. Tal dia com ahir de fa 80 anys en plena Guerra Civil, un munt d’alumnes eren aquell matí a l’escola Milà i Fontanals. Aquells dies convulsos sabien que les normes de seguretat eren clares: en cas d’alarma, allunyar-se dels vidres, anar als passadissos i estirar-se a terra. En cas que fos possible, utilitzar una taula com a refugi. El llapis es podia posar a la boca i mossegar per evitar que el so potent de les explosions rebentés els timpans.

Eren les 10:30 i les alarmes no havien sonat. Els atacs aeris eren tan continus que els encarregats de la defensa passiva van decidir que era millor no fer alarmes continuades per a que la gent no confongués les alarmes d’inici i final de perill de bombardeig. Des de feia hores, seguint les ordres directes de Mussolini, Barcelona era bombardejada amb una cadència constant.

Des de feia hores, seguint les ordres directes de Mussolini, Barcelona era bombardejada amb una cadència constant

Es van sentir els motors i el xiular dels obusos. Molts no van tenir temps ni de posar en pràctica aquelles normes bàsiques de seguretat quan el soroll aterridor de l’explosió d’una bomba davant l’escola va venir acompanyat dels crits dels infants aterrits. Aviat es va fer el silenci. Un silenci acompanyat de pols, vidres trencats i petits cossos destruïts per l’ona expansiva.
 

La bomba havia caigut a la cruïlla dels carrers del Carme i el d’Egipcíaques. Tots els qui eren en aquell moment al forn de la cantonada van quedar destrossats per la metralla. Davant la tragèdia es van posar en marxa els serveis d’assistència als ferits. Alguns van tenir sort i van salvar la vida però els cossos inerts d’alguns alumnes i docents van ser apilats en un camió. Alguns pares van anar a corre-cuita a l’escola en saber la notícia però no tots van poder abraçar els seus fills. L’historiador Joan Vilarroya va recollir en el seu llibre “Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil” el testimoni de Josep Miracle, un home que va presenciar una mare desesperada en veure el cadàver del seu fill al camió.
Uns mesos enrere ningú hagués imaginat un atac tan despietat i covard contra infants o escoles a la ciutat però després de la massacre del Liceu Escolar de Lleida, el bombardeig de l’Escola del Mar o el de Sant Felip Neri tothom s’anava fent la idea que la crueltat no tenia límits en aquella guerra.

El bombardeig aeri indiscriminat contra població civil amb l’objectiu de desmoralitzar havia estat provat amb èxit a les ciutats basques de Durango i Gernika per l’aviació alemanya i havia passat a ser copiat per l’Aviació Legionària Italiana, que aprofitava les seves bases a Mallorca per atacar diverses ciutats catalanes constantment.
 

Aquells dies de març de 1938 foren especialment sagnants per la ciutat de Barcelona. Tant, que als carrers que menaven cap a les sortides de la ciutat es podien presenciar autèntiques fileres de persones que marxaven a corrua feta cap a altres poblacions o simplement s’amagaven a la muntanya.

Aquells dies de març de 1938 foren especialment sagnants per la ciutat de Barcelona

Enguany la ciutat commemora el record d’aquells fets. Benvinguts siguin els homenatges a  aquesta màrtir escola modèlica que va dirigir la mestra de mestres Rosa Sensat amb principis pedagògics que avui dia encara semblen del futur.

L’indret on va caure la bomba ara és la plaça Joan Amades, dedicada a un vailet pobre i mig cec que a l’escalf de l’Ateneu Enciclopèdic Popular va acabar sent un dels autors més prolífics en llengua catalana i va recollir els costums del poble senzill i les històries del barri, la ciutat i el país.

A la mateixa plaça encara es pot veure una font, que originalment es trobava a la banda esquerra en sentit paral·lel al carrer dels Àngels que un cop restaurada va ser recol·locada en sentit paral·lel al carrer del Carme. Es tracta de la “font del Carme”, construïda al mateix temps que l’escola on encara es poden veure els forats ocasionats per la metralla. Una placa al seu costat recorda ja fa uns anys aquell dia tràgic.

En el nostre tragí diari potser no ens adonem dels forats de metralla, ni recordem el patiment causat per aquella guerra

A la cantonada entre el carrer de les Egipcíaques i el del Carme, arran de terra, també es poden apreciar avui els forats profunds sobre la pedra ocasionats pel bombardeig.
En el nostre tragí diari potser no ens adonem dels forats de metralla, ni recordem el patiment causat per aquella guerra, i potser ja hem oblidat o directament ignorem que els aviadors que van perpetrar aquell crim han rebut una pensió vitalícia concedida per Franco que hem estat pagant amb els nostres diners fins que han mort fa no gaire...Desgraciadament, avui mateix, a Síria o al Iemen segueixen havent-hi alumnes aterrits desitjant que la seva escola no voli pels aires en un bombardeig...

I també, malgrat tot, avui mateix encara hi ha gent que com Sensat o Amades, ajuden a construir persones i cultura en comptes de fer-la volar pels aires.