El Senyor de Barcelona celebra la molt recent publicació de Carmen de Mairena. Una biografía, obra de Carlota Juncosa amb pròleg de Javier Pérez Andújar i i editada per la sempre interessant Blackie Books , amb qui comparteixo passió i devoció pels personatges barcelonins com els que glossa aquest volum de portades roses, il·lustrat per la mateixa autora i que en si mateix és una necessària i marciana raresa. 

Juncosa ens hi explica les seves trobades amb Carmen de Mairena al llarg de la segona meitat de l’any 2012 i principis de 2013. Com es van conèixer, qui els va presentar, la idea d’escriure un llibre sobre ella, les seves estranyes amistats, els encontres a casa seva i a l’hospital... Coneixem el caràcter de Carmen –nascut Miguel- els seus efímers instants d’esplendor, la seva caiguda en desgràcia, la senectut i el mal viure, les etapes d’obscuritat, la mala salut i les amistats poc recomanables que orbitaven al seu voltant. 

  És un llibre potent, original, extremadament personal i també trist, molt trist, injectat de pessimisme, potser un pèl tètric i amb una prosa a estones no del tot ben matisada –descriure com un “avi d’Auschwitz” o un “pollastre pelat” a una veïna d’hospital de la Carmen no sé si és molt necessari- però sens dubte colpidor. Descriu de manera descarnada la vida d’aquest ésser humà maltractat per la vida, tantes vegades abocat a actuar com a mico de fira a programes de televisió i a xous de tota mena. Ens descriu també de manera molt crua la seva opacitat i la del seu entorn per a obtenir informació rellevant sobre la seva llarga vida i els viaranys tortuosos que ha seguit.

Coneixem Carmen de Mairena de Crónicas marcianas, les entrevistes del Cárdenas, la troupe dels frikis i els deliris diversos que la van fer popular. Però no sabem gran cosa de la Carmen de Barcelona, del barri del Raval, del seu meublé, del pis desguitarrat del carrer de Sant Ramon on l’autora la visita tantes vegades. Perquè en Carmen de Mairena –i aquesta és la gran aportació del llibre- és a la seva manera una història de Barcelona, d’una ciutat que ja no hi és però que encara s’amaga darrere el rostre i l’ànima dels seus personatges peculiars. Històries que val la pena explicar encara que facin mal, encara que capbussar-s’hi impliqui conèixer fragments adolorits d’existències en llum i en penombra.

La Barcelona d’aquest llibre escrit i dibuixat és la Barcelona dels que ens agrada observar-la. Dels que recordem que durant molts anys just davant del teatre Goya s’hi posaven les prostitutes a esperar els seus clients. I hi havia senyors grans que es quedaven palplantats mirant-les, només mirant-les. A vegades jo em quedava palplantat mirant-los a ells. Era “el noi que mirava els homes que miraven les dones”. D’aquestes situacions  és de les que parla Juncosa amb aquest llibre. Hi ha alguns fragments impagables, fabulosos. Com quan li pregunta a Carmen “Què és l’elegància per a tu?” o “En què penses?” i ella respon “En la poesia”. 

Vaig veure Carmen actuar sobre l’escenari del teatre Coliseum en un homenatge al Paral·lel que es va el maig de 2008. Hi eren Sara Montiel, La Maña, Amparo Moreno, Merche Mar, Pirondello, Núria Feliu, Regina do Santos... Va ser una nit memorable, per al record. No recordo la cançó que ella va cantar però si l’ambient que s’hi respirava i s’hi esdevenia un intangible de felicitat. M’expliquen que avui la Carmen viu en una residència d’ancians. Fa uns mesos part de les seves pertinences van aparèixer en un Punt Verd de la Zona Franca. Les vaig veure i les vaig voler guardar però al final no va ser possible. Colpeix llegir el que s’explica al llibre: “Si ella pogués escollir entre la vida i la mort, escolliria la mort”.