La mare de Cody sempre li havia dit que un qualsevol dia veuria en el cel de Déu, el senyal. Seria com una bombolla de sabó gegant rebotant suaument contra els núvols o com el raig de l’arma d’un superheroi caient violentament sobre la terra o, potser, com una esquerda enmig del blau infinit per la qual es desprendrien milions de pètals de rosa que, en tocar terra, es convertirien tots d’una en flocs de neu roja.

Quan això passara, tots dos es mudarien i anirien al Poppins del 52 East a fer un bon àpat per a celebrar que, d’ara en endavant, tot anava a canviar. El menut Cody se l’escoltava amb un somrís d’orella a orella mentre es rellepava els llavis i al cap de poc se n’oblidava.

La mare de vegades també li deia posant cara de circumstàncies que tal volta, però, mai no hi hauria cap senyal i que la vida continuaria, si fa no fa, igual que fins aleshores. Amb tot i això —li advertia severament— mai no s'havia de perdre l’esperança. El menut Cody no sabia què era l’esperança, però se la imaginava com un ocell blanc tot i que a Surrey Road només havia vist corbs negres com un tió. O bé, l’imaginava com una milotxa en forma de peix de colors verds i taronja. Li hauria agradat tenir-ne una i envolar-la en la praderia de Loxford Park.

En realitat, Cody mai no va saber què volia dir exactament sa mare amb allò del senyal ni tampoc que és tot allò que havia de canviar a les seues vides. Fet i fet, va passar anys i panys esperant, cal dir que sense massa interès, el dia dels pètals de neu, del Poppins i dels superherois sobrevolant les teulades de Barking.

El que sí que va passar és que un dia, uns anys després, la senyora Florence S. va morir aclofada a la seua butaca de vellut blau mentre sopava pollastre arrebossat mirant un episodi de Crimewatch. Just en aquell moment, es va escoltar el lament d’un tren esquinçant el vel de la nit ben bé com si passara pel mig del menjador de la casa.

A la senyora Cody se la van endur els de la funerària després d’un breu servei religiós a l’església de l’Axe Street d’on era molt assídua i d’on es deia que Jesucrist mateix passava dijous sí, dijous no, a repartir esperança. Es veu que la mare mai no hi va coincidir.

Vet ací que el jove Cody es va quedar sol, sense casa i sense un clau però amb la idea de l’esperança, difusa, boirosa, a penes comprensible, permanentment rondant-li pel cap com una moscarda enganxifosa que sobrevola un enorme excrement acabat de fer.

De seguida, els dies es van tornar llargs i absurds, més llargs i absurds que abans, una cursa esgotadora per a sobreviure mentre esperava que l’esperança li baixara del cap es convertirà en un ànec, en un àngel o en Déu per explicar-li el perquè de tot plegat.

Un dia de tedi, com tots els de la seua vida, un jamaicà li va presentar M. en la cantonada de Wakering road amb Longbridge road. La senyoreta M. era molt menudiua, rosada, fina, divertida. Cody se la va empassar amb un bon glop de vodka i, de colp i volta, el cel se li va obrir fins a les mateixes entranyes. Seria aquella la senyal?

Des d’aleshores, ell i M. s’han tornat inseparables. No poden viure l’un sense l’altre. Cody li pregunta que serà de la seua vida i ella li respon amb castells de foc o amb música de campanes... No has de patir de res, li xiuxiueja. La vida va, no es detura i qualsevol dia passarà alguna cosa bona..., li repeteix mentre li acarona entre les cames i li ajuda a empinar-se l’ampolla.