Aquests darrers dies estem sentint notícies sobre les diferents troballes que estan apareixent als trams en obres per la reforma de la Rambla de Barcelona. Fa uns dies que se sent parlar de l’aparició de les ruïnes dels antics “Estudis Generals” que estaven a dalt de tot de l’avinguda. Aquest passat dimecres vaig poder passar-m’hi un moment i l’arqueòloga que hi treballava em va confirmar que allò eren les restes de la primera universitat de Barcelona, perquè les estructures coincidien exactament amb les planimetries que s’havien fet un cop fou clausurada i utilitzada com a caserna.
Més enllà de fer una anàlisi patrimonial del que representa aquesta troballa, i el desconeixement de l’existència d’aquest edifici per la majoria de la població, m’agradaria centrar-me en la part més humana. Sabem com van viure aquells estudiants de fa segles la seva etapa universitària?
Hi ha qui diu que l’etapa universitària és la millor de la vida. Un es troba en plena joventut, envoltat de gent de la mateixa edat plena de somnis i energia, sense càrregues familiars i sovint, els més afortunats, sense ni tan sols càrregues laborals. Tot això són factors que afavoreixen les condicions òptimes de la sedimentació d’una bona carrera acadèmica, però, per altra banda, també són factors de risc per estimular l’esverament generalitzat i això no només passa al segle XXI, sinó que des de l’edat mitjana era un component important a considerar.
Ja des de l’edat mitjana, a Barcelona s’havien impartit diversos estudis i en diferents temps, els reis Joan I i Martí l’Humà, havien intentat establir una universitat a la ciutat de Barcelona. Als nostres ulls aquesta podria semblar una iniciativa positiva per a la ciutat, però els contemporanis d’aquests monarques no opinaven el mateix. Els governants de la ciutat creien que la disbauxa dels estudiants podria portar massa maldecaps i, d'alguna manera, no anaven pas errats. Malgrat tot, però, finalment el 18 d’octubre de 1536, un dia de Sant Lluc, es col·locà la primera pedra del nou edifici dels Estudis Generals.
Joan Amades ens ha transmès diverses anècdotes sobre la vida dels estudiants barcelonins. Explica que tenien diversos patrons, però Sant Lluc era el que els despertava més devoció. La representació d’aquest sant presidia la façana de l’antic edifici de la Rambla d’Estudis i va arribar a ser un motiu d’orgull i un símbol d’identitat defensat amb fervor.
Segons Amades, a principis del segle XVIII, una de les malifetes més comunes dels estudiants era anar a robar taronges als horts de fora muralles que envoltaven la ciutat i acumular-les com a munició. Tot seguit es desplaçaven davant els Estudis i demanaven a tot aquell que passés per davant que saludés el seu Sant Patró. Els que s’hi negaven eren lapidats a cops de taronja.
Segons sembla, els va agafar fort per la violència tarongil i aquesta fal·lera els va dur a organitzar cada dos per tres combats de projectils cítrics a la part alta de la Rambla. Això alterava fins extrems insuportables el tragí quotidià de gents, vehicles i mercaderies que havien de circular per aquella zona d’accés a la ciutat fins al punt que el rector dels Estudis Generals decidí amonestar els culpables. Finalment, els amonestats van dirigir-se a la casa del rector i van calar-hi foc.
Com veiem, si fa poc la gent ja s’alarmava amb els estudiants antibolonya, en aquests temps els universitaris eren molt més contundents encara.
De vegades els estudiants protagonitzaven espectacles dignes d’admirar vora els Estudis Generals. En sortir de classe solien tenir diferents punts de vista sobre la lliçó i els discutien. El qui defensava una de les teories pujava dalt d’un arbre de la rambla mentre el seu contrincant s’enfilava en un altre i des de les alçades deixaven anar els seus discursos. La resta d’estudiants presents s’agrupaven sota un arbre o l'altre recolzant una de les teories. Els barcelonins, sovint, s’acostaven a contemplar l’escena i davant això, impulsats per la vanitat, es posaven a discutir en llatí. En realitat, però, parlaven una llengua coneguda popularment amb el nom de “llatí d’apotecari”, que no era més que català acabat en les terminacions –i o –um.
Els divertiments dels nois dels Estudis Generals van finalitzar bruscament durant la guerra de Successió del 1714, on els estudiants van enquadrar-se en batallons propis dins el cos de la Coronela que van defensar la ciutat. Després de la derrota, Felip V va castigar la ciutat tancant els Estudis Generals i construint una universitat a Cervera, ciutat que havia restat fidel a la causa borbònica. Barcelona només va conservar els estudis de Medicina i Gramàtica, que eren impartits pels jesuïtes. L’edifici de la part alta de la Rambla va passar a convertir-se en caserna militar.
Amb el pas del temps la Universitat de Cervera va entrar en decadència mentre a Barcelona es fundaren estudis de prestigi com la Junta de Comerç, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona i l’Acadèmia Reial i Militar de Matemàtiques de Barcelona. Més tard, alguns dels estudis van passar a impartir-se en el que fins als incendis de 1835 havia estat el Convent del Carme, situat a la cantonada dels carrers Carme i Àngels fins al 1871, any en què l’ensenyament universitari es feia ja al nou edifici de la Universitat de Barcelona.
Durant el segle XIX hi havia estudiants adinerats, però aquests no eren, ni de bon tros, la majoria. En aquest aspecte, la vida dels antics universitaris i la dels actuals presenta algunes similituds. De la mateixa manera que en l’actualitat, alguns venien de pobles llunyans i havien de sobreviure com podien. Els qui aconseguien feina acostumaven a fer-ho de barbers o bé de sabaters. A aquests últims se’ls estigmatitzava dient-los que feien pudor de cola de sabater i eren molts els que se’n reien d’ells dient que la inhalació dels components volàtils afectava en alguns casos el rendiment en els seus estudis.
Els que no treballaven ni venien de bona família encara ho tenien més magre i alguns barcelonins, en veure passar els estudiants, els oferien escurar l’olla per fer-los passar la gana. Era molt fàcil distingir-los de la resta de la població per la seva vestimenta -molt similar a la dels actuals tunos castellans- que es pot apreciar en nombrosos romanços vuitcentistes que es feien ressò de les seves malifetes i les aventures que protagonitzaven per posar-se alguna cosa a la boca. Anaven de negre i duien capa i barret del mateix color.
Per la ciutat hi havia diverses cases d’estudiants que per mig sou donaven dret a les tres elles: “llit”, per a dormir, “llum” per a estudiar i “llar” per escalfar-se, o bé a les tres ces: “catre”, “candela” i “caliu”. En els casos més extrems, els estudiants havien de recórrer a la caritat del convent dels franciscans o al Palau Bisbal.