A El Codito, Luz Marina sempre jugava a caçar papallones invisibles dins del núvol de pols groga que cobria permanentment l’aglomeració de barracots del barri. Totes aquelles papallones les havia vist molt abans fotografiades en un llibre de l’escola. Li agradaven les de color verd i les de color taronja. També, les groguetes. I li repugnaven, com és ben natural, les que fosquejaven, perquè darrere del seu aleteig pesant quasi sempre hi quedava un rastre de mort que cridava als llamps i embogia els gossos vagabunds fins a tornar-los ferotges com feres.
D’això ja fa alguns anys. Aleshores, encara era una criatura que duia els cabells negres recollits en una llarga trena. Una criatura que somiava que un dia la dugueren a veure el mar allà on Playa Mulatos. Sa mare sempre deia que un dia en aquell indret on la sorra és com un polsim d’or, se li havia aparegut ‘nostre senyor’ mig nu i amb un canastrell penjat del coll amb talls de pinya i de meló d’Alger. El ‘nostre senyor’ es va passar una bona estona platja amunt, platja avall, mentre anunciant a crits la seua refrescant mercaderia fins que, a l’última, va desaparèixer dins d’un bosquet de palmeres.
Van haver de passar molts anys, però, abans que ella veiés el mar i, també, un poc, poquet, del món perquè des de dalt dels avions es fa molta volta per tot arreu però a penes no es veu res.
Ara, però, ja ho ha vist tot i ho sap quasi tot. El món és una repetició infinita de tristors i solituds executades dalt d’un milió d’escenaris diferents. Ara ja sap que tot és igual ací i allà i, fins i tot, sap que tot pot arribar a ser pitjor que en els carrers del seu barri, encimbellats sobre la perillosa llengua de sorra de la muntanya que sovint s’engul les cabanes i els seus habitants com una granota s’engul una mosca.
El cas és que encara conta papallones tot i que ni de lluny n’hi ha tantes on ara viu. De vegades, a l’estiu, en la cruïlla de camins on es guanya el pa, se li acosten un grapat de bruixes, Brintesia circe, i li alegren el dia batent les ales, apropant-se i allunyant-se de seguida entre elles, com en una dansa. Dies durs, dies absurds, en què també ella es converteix en una papallona. Es torna, posem per cas, en una Callicore ines o tal volta en una Rhetus periander, blava com el topazi.
Dies com aquest calorós diumenge de finals d’abril, amb un cel presoner d’uns núvols immensos i botinflats que s’amunteguen sobre els pobles de tota la plana, sobre les muntanyes i els boscos d’alzines i pins, sobre els antics monestirs muts i els castells enrunats.
Avui, Luz Marina s’ha vestit amb uns shorts i una samarreta fúcsia espicossada de lluentons daurats. Quan encara no eren les deu, un taxi l’ha dut fins a la seua cruïlla que ella voldria que fos bella com el Boquemonte o com les ribes de la llacuna de Pedro Palo. Només arribar, ha tret d’un camp abandonat d’oliveres la seua cadira de plàstic i s’ha assegut vora la carretera. De vegades, l’espera es pot fer molt llarga. D’altres, no té temps ni per fer un glop d’aigua. Els clients arriben un darrere de l’altre i ella, llavors, ha de fer tot el ritual: obrir les seues ales llargues, repintar-se els seus llavis, repentinar-se els seus cabells llarguíssims, rentar-se, estufar-se uns rajos d’aquell perfum barat que compra al supermercat del poble.
Quan es cansa d’estar asseguda, s’aixeca un moment i es deixa veure. Camina altiva vora el camí, movent sinuosament el seu cos bonic, menut, mig despullat.
En les hores mortes, fuma compulsivament, cantusseja, s’endormisca, somia... Té temps per a observar a consciència els cotxes que passen sense aturar-se. Dins roden famílies senceres que venen o que van a dinar als restaurants que han obert per tota la comarca en vells molins i cellers de vi. També roden homenets amb més de mil anys que van al tros cridats pel lament de la terra que, al capdavall, és el seu propi lament.
Sola, sota el sol, reina des de la seua talaia, apama el món, grata en la superfície de la vida amb els seus ulls enormes i descobreix solituds. Espera i espera i, finalment, vola fins que el cel es torna tot de color carabassa i la terra comença a gelar-se.
De tant en tant, ja ho sabem, s’atura un cotxe. Llavors es mig capbussa dins del vehicle per la finestra del costat del conductor i canta els preus de posseir una papallona... 25, 50, 100, 150... La negociació sol ser ràpida. L’execució de la venda, també.
Un dia, li ha promès la seua mare en somnis, es convertirà en Anartia amathea i dins de l’estam d’una orquídia salvatge es tornarà polsim d’ales, amor pur.
