Els comicis de mig mandat previstos pel primer dimarts de novembre de 2026 als Estats Units es perfilen com una prova de foc decisiva per a les dues grans forces polítiques nord-americanes, i en especial per a Donald Trump. El context actual no podria ser més tens i podria passar factura -o no- a l’actual majoria que els congressistes i senadors republicans tenen a les dues cambres, i que li està permetent a l'actual inquilí de la Casa Blanca governar com si tingués una majoria absolutíssima: una guerra comercial oberta amb el món, i en especial amb la Xina, Europa, el Canadà i Mèxic, ha accentuat la incertesa econòmica. Aquest escenari situarà, novament, l’economia al centre del debat electoral, com ja va sintetitzar un assessor de Bill Clinton l’any 1992 amb la cèlebre frase: "És l'economia, estúpid".

Amb Trump de nou a la Casa Blanca des del vint de gener d’aquest any, la pressió se centra ara en la seva capacitat per complir una de les seves promeses estrella de campanya: controlar la inflació i reduir el dèficit comercial. El seu retorn al poder va estar directament vinculat a la percepció negativa de la gestió econòmica durant l’etapa Biden, especialment pel que fa a l’encariment del cost de la vida. Però el repte actual és molt més complex: mantenir l’estabilitat en un escenari marcat per tensions globals -moltes d’elles provocades pel mateix Trump-, costos a l’alça i un sistema productiu i financer exposat i amb la credibilitat tocada.

El conflicte comercial, concebut com una estratègia per protegir la indústria i l’ocupació domèstiques, corre el risc d’acabar perjudicant tant productors com consumidors. Això afecta de ple els legisladors republicans que es presenten com a fidels executors del projecte de Trump, però que, alhora, hauran de respondre a un electorat que podria estar potencialment castigat per aquestes polítiques. A més, la impossibilitat de Trump de tornar a presentar-se el 2028 -tot i que ell hagi amagat amb un tercer mandat- obre escletxes dins del seu bloc, amb possibles desercions i lluites de lideratge emergents.

Què passa amb els demòcrates?

En el bàndol demòcrata, la situació no és més clara. Malgrat que intentaran capitalitzar qualsevol signe de desgast del govern, arrosseguen la imatge d’una etapa associada a la inflació i a la incertesa. Si tornen a centrar l’agenda en qüestions identitàries o socials, com ja han fet en cicles anteriors, corren el risc de tornar a quedar desconnectats del votant mitjà, que situa l’economia com a prioritat absoluta. La fractura interna entre l’ala pragmàtica i els sectors més ideologitzats —com els liderats per Bernie Sanders o Alexandria Ocasio-Cortez— pot esdevenir un obstacle majúscul per articular una proposta sòlida i atractiva.

Al llarg del 2025, i sobretot el 2026, començarem a veure les pretensions d’algunes de les cares més conegudes del partit de Kennedy o Obama, anunciant la seva candidatura a les presidencials del 2028. Quins noms podrien anunciar la seva candidatura? Els actuals governadors Gavin Newsom (Califòrnia), Josh Shapiro (Pennsilvània), Gretchen Whitmer o el senador d’Arizona Mark Kelly podrien ser, avui per avui, alguns dels noms més destacats, sense oblidar el secretari de Transport de Biden, Pete Buttigieg, o la seva vicepresidenta Kamala Harris, que podria voler-ho tornar a intentar. És gairebé impossible fer prediccions a tres anys vista de qui podria ser el candidat demòcrata a les eleccions del 2028, però el que sí que és segur és que aquests noms, si volen ser els candidats, hauran de començar a alçar la veu i a criticar les polítiques de Trump per tal de generar una coalició electoral alternativa a la trumpista.

Tensions internes al Partit Republicà

També al Partit Republicà es preveuen tensions internes. La pugna entre la vella guàrdia liberal-conservadora i el corrent nacionalpopulista que encarna Trump marcarà el futur de la formació. El dilema és clar: recuperar els valors clàssics del partit de Lincoln i Reagan o bé consolidar una nova identitat populista al voltant del llegat trumpista. El que és evident és que Trump no permetrà, fins gairebé a finals del 2027, que ningú dins el seu partit li faci ombra, i per molt que el seu vicepresident es vagi postulant com a successor, amb l’egolatria sabuda que té Trump, no farà cap moviment a favor de ningú fins al final.

En definitiva, el 2026 no serà només una cita electoral més. Serà un autèntic referèndum sobre la gestió econòmica de Trump i una batalla pel rumb ideològic dels dos grans partits. I si alguna cosa ha quedat clara al llarg dels diferents cicles electorals nord-americans, és que l’economia continua sent el factor determinant per construir -o destruir- majories amb una força implacable.