L'últim consens que quedava viu en la política nord-americana era la conveniència de mantenir la limitació de dos mandats per als presidents. Mandats que no tenen per què ser consecutius, però que tenen com a intenció salvaguardar la democràcia dels Estats Units de qualsevol intent autocràtic. Una relectura de La democràcia a Amèrica, el gran clàssic d'Alexis de Tocqueville, permet entendre'n l'essència, tot i que el topall és del 1947. El país, principal potència mundial després de la Segona Guerra Mundial té múltiples mancances -especialment en termes de desigualtats-, però innegables virtuts pel que fa al funcionament del sistema polític liberal, en el millor sentit d'un terme sovint prostituït.
Donald Trump només ha necessitat dos mesos en el segon exercici del càrrec per posar en dubte aquest consens. En una conversa amb la cadena NBC, el president nord-americà ha obert la porta a mantenir-se en el càrrec més enllà del 2028. Una fórmula seria, per exemple, que el vicepresident J.D. Vance es presentés com a candidat i que li cedís les funcions. El poder executiu sempre ha estat objecte de debat als Estats Units -la pel·lícula Vice, una biografia heterodoxa de Dick Cheney, número dos de George W. Bush, explica com els neoconservadors van potinejar amb l'exercici de la vicepresidència-, però mai s'havia creuat aquesta línia de manera tan explícita.
En essència, l'esperit del que projecta Trump amb aquesta porta oberta al tercer mandat entronca directament amb Rússia. Vladímir Putin va guanyar les eleccions de l'any 2000 i, quan va arribar el moment d'haver de deixar el càrrec, va trobar la manera de continuar com a primer ministre. Després, a través de les reformes constitucionals pertinents, ja va poder fer-se un vestit a mida per presentar-se tantes vegades com li vingui de gust. No hi ha cap diferència entre el mecanisme que cavil·la el president nord-americà per perpetuar-se en el poder del camí escollit per Putin a l'hora de construir l'autocràcia russa, i aquest és precisament el principal perill per a les democràcies d'arrel liberal.
Sovint es retraten els Estats Units -i hi té molt a veure el constructe que han fet ells mateixos a través de la indústria cultural- com un país en què el president té tot el poder com a commander-in-chief-, perquè té els codis nuclears a l'abast i perquè disposa d'un poder global inqüestionable. Però, tal com està plantejat el sistema, les cambres de representants i els tribunals també hi tenen a dir, especialment el Suprem. En altres tradicions -diferents a les d'Espanya, per exemple-, hi ha jutges que quan han de prendre decisions transcendentals no pensen en l'adscripció ideològica -ara hi ha majoria conservadora, als Estats Units-, sinó en el llegat que poden arribar a suposar les sentències.
És per això que, paradoxalment, qui pot frenar Trump no són els demòcrates -que prou en tenen llepant-se les ferides-, sinó el bloc conservador que pugui veure en el president un perill per a la pervivència d'un sistema que aguanta des de finals del segle XVIII. Potser qui haurà de posar el peu a la porta no són els enemics polítics de Trump, sinó els qui han deixat que fagocités el Partit Republicà amb un estil sorollós. Perquè, en el fons, quan el magnat alertava que si les eleccions les guanyava Kamala Harris podrien ser els últims comicis al país, estava deixant pistes de què li agradaria que passés. En el manual de Trump, sempre cal acusar els altres d'allò que tu sí que estàs disposat a fer.
