Qualsevol persona que no estigui fanatitzada sap que els conflictes polítics se solucionen fent política, és a dir, se solucionen dialogant, cedint i pactant, encara que no hi hagi equilibri de poder entre les parts enfrontades. Això és el que passa en les democràcies avançades.

Quan la part més poderosa abdica de la política i adopta el Codi Penal per dirimir l’enfrontament és, senzillament, autoritarisme. I, sincerament, no crec que cap país que s’aculli al càstig i a la repressió per molt legal que sigui pugui ser considerat membre del club de les democràcies avançades i/o de qualitat.

Espanya no pot anar avui amb el cap alt pel món. Espanya és, de fet, un problema a la UE, com ho son Polònia i Hongria. Les seves elits, sobretot les que okupen l’Estat, amb el suport mediàtic corresponent, continuen rebutjant, si se’m permet dir-ho així, els valors de la Il·lustració, que son la base de la democràcia.

El 12 d’octubre de 1936, el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, li va dir al fundador de la Legió, Millán Astray, “Venceréis, però no convenceréis”. La resposta de Millán Astray va ser: “¡España, una, grande y libre! ¡Que mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte!" Convé recordar que Miguel de Unamuno havia estat cessat com a rector per Manuel Azaña i restituït en el càrrec per Franco l’1 de setembre de 1936 a través de la Junta de Defensa. I que aquell mateix 12 d’octubre, després de la picabaralla amb Millán Astray, va sortir del paranimf acompanyat de Carmen Polo.

Aquesta Setmana Santa, quatre ministres del govern del Partit Popular -la de Defensa, María Dolores de Cospedal, el de Justícia, Rafael Catalán, el d’Interior, Juan Ignacio Zoido i el d’Educació, Cultura i Esports i portaveu, Iñigo Méndez de Vigo-  van cantar l’himne de la Legió, El novio de la muerte, durant la processó del Cristo de la Buena Muerte a Màlaga.
El portaveu del Partit Popular al Congrés, Rafael Hernando, va defensar que els ministres-tenors cantessin l’himne de la Legió perquè “forma part de les nostres tradicions culturals. És un himne molt respectable” i va reconèixer que ell també ho fa.

Mentre canten aquest himne, que m’estalvio de qualificar, i mentre s’exalta el franquisme, Espanya continua sent el segon país del món amb més foses comunes després de Cambotja. Sí, Espanya és un problema. I no ho és només perquè empresona electes acusats de delictes imaginaris, que també, sinó perquè ha entrat en una espiral autoritària i repressiva contra tots els que no cantem “El novio de la muerte”.

Davant de tots aquests despropòsits, no és estrany que el seu últim baluard sigui el monopoli de la violència que tan bé van exercir l’1-O i el jutge Pablo Llarena.

Però ni Llarena ni deu mil Llarenas faran callar els centenars de milers de persones que ahir es van manifestar a Barcelona per la democràcia i per la llibertat dels presos.

La manifestació d’aquest diumenge no va ser una manifestació independentista. Això convé tenir-ho molt clar. Per dir-ho d’una altra manera, la manifestació d’aquest diumenge fa molt més mal als "codipenalistes" que qualsevol altra manifestació. I això és així perquè va ser transversal. El fet que hi participessin els sindicats majoritaris i els comuns hauria de fer reflexionar els dos grans partits espanyols i el que aspira a ser-ho.

La transversalitat de la manifestació d’aquest diumenge també hauria de fer entendre als partits que fan majoria independentista al Parlament que la millor resposta a la deriva autoritària i repressiva de l’Estat és un govern el més transversal possible. Un govern d’ampli espectre que sigui capaç de recuperar l’autogovern i de lluitar, des de les institucions, per la llibertat dels presos, però també per "ampliar la base independentista". Com més aviat es faci, millor.