Un dels patrons estel·lars més fàcils de distingir les nits d’estiu a l’hemisferi nord, no és una constel·lació. És un asterisme format per les estrelles més brillants de tres constel·lacions. Deneb (del Cigne), Altair (de l’Àguila) i Vega (de Lira) formen un conjunt fix d’estrelles sense relació entre elles: l’anomenat triangle d’estiu.

Es veu més enllà de l’estiu: ja es distingeix a les matinades de primavera i encara als capvespres de la tardor. Al vèrtex sud es veu Altair, al vèrtex est hi ha Deneb i al vèrtex oest hi trobem Vega. Altair i Vega són «relativament» a prop: disten de la Terra 25 anys i 16,6 anys llum, respectivament. 

Deneb és un far còsmic, ja que és a 3.230 anys llum de distància. Per tant, les seves magnituds han de ser enormes: la lluminositat és com de cent seixanta-mil sols com el nostre i el diàmetre dues-centes vegades superior. El satèl·lit Gaia, que fotografia la nostra galàxia, no ha pogut establir la distància amb més precisió degut justament a la seva lluminositat. I, cap a l’any 9.800, Deneb serà l’estrella polar!

Les tres estrelles són de color blanc-blavós. Això vol dir que la seva temperatura de superfície entre 2.500°K i 3.500°K graus superior a la del Sol, que és de 5.800°K. Vega és interessant perquè entorn d’ella hi ha matèria, cosa que podria significar que al seu entorn s’estigués formant un sistema planetari.

A l’oest de Vega, hi trobarem l’estrella brillant Artur (l’alfa de Bootis), que ve indicada per la prolongació de la corba del carro de l’Óssa Major, fàcil de localitzar. És una gegant vermella; cent-deu cops més lluminosa que el Sol i a gairebé 37 anys llum de distància. No gaire lluny.

Si prolonguem més encara la cua de l’Óssa Major, trobarem Spica (l’alfa de la Verge), situada a 262 anys llum. En realitat és una estrella binària, és a dir, formada per dues estrelles; tan pròximes entre si, que la seva força gravitatòria les uneix en l’espai i giren entorn el centre de masses comú.

Spica va permetre comprendre el moviment de precessió. Atès que el temple de Tebes era orientat cap a ella, es va veure que desplaçava; Hipparc així va poder descobrir que el pol nord celeste rotava en relació al moviment de les estrelles; és a dir, va trobar la precessió dels equinoccis. Això vol dir que, si a principis de la nostra era el Sol era en Àries en iniciar la primavera, ara es projecta en Peixos.

Mirant l'Óssa Major, també trobem l’estel polar; només cal que allarguem cinc vegades la distància entre les dues últimes estrelles de la caixa del carro cap al nord. Entorn ella hi ha força foscor. En realitat, és a menys d’un grau de distància del pol nord real; però el moviment l’acostarà fins al 2100. Ara, cap a l’any 9.800, l’estrella polar serà Deneb!

Aquests dies també hi ha quatre planetes en conjunció ben visibles a ull nu. En pondre’s el Sol es veu Venus; el segueixen Júpiter, blanc; Saturn, més groguenc, i Mart, molt vermellós. Aquests dies, la Lluna gairebé nova i per això sortint molt tard a la nit, permetrà de veure molt bé els estels. 

El pic de les Persèides, o llàgrimes de Sant Llorenç, enguany s’espera la nit del 12 al 13 d’agost, a les 3h de la matinada; si bé es poden veure del 17 de juliol al 24 d’agost. No són més que petites partícules de pols -algunes més petites que grans de sorra, que va deixar el cometa Swift-Tuttle orbitant entorn el Sol, i que es desintegren en entrar en l’atmosfera terrestre. Sense Lluna, els experts aposten que es veuran entorn a cent meteors per hora. Bones nits d’observació