Torna la Fira Internacional del Disc, aquest cap de setmana a Barcelona, ara que les xifres ens diuen que no som els ganàpies els qui més comprem vinils, sinó, sobretot, la jovenalla, que estableix un vincle de fan amb els seus ídols i que vol objectes amb la seva empremta. Això no ho veiem a venir. Però no crec que abundin a l’estació del Nord els boxsets de Blackpink ni els exemplars de Midnights, de Taylor Swift, en quatre colors (que si els compres els quatre i els ajuntes, formen l’esfera d’un rellotge). Els circuits són uns altres. Pronostico més presència d’elapés d’AC/DC, rareses de King Crimson, relíquies de trobadors de la nova cançó i exotismes italians o brasilers.
Dos mons paral·lels? Sí i no, perquè no som tan i tan diferents com volem pensar. Siguem sincers: als veterans del consum musical sempre ens ha atrapat l’objecte, primer perquè no ens quedava altre remei (ja que el contingut fonogràfic no estava disponible per cap altra via), i després perquè ens ha agradat posseir-lo, pel gust de tenir-lo a casa, i tocar-lo, i ensumar-lo.
Si, en altres temps, haguéssim tingut l’opció d’escoltar-lo quan ens vingués de gust per una altra via (gratuïta), no ens hauríem comportat d’una manera gaire diferent dels adolescents d’avui: la majoria no hauria gastat un cèntim en comprar-lo i la minoria més motivada, més fan, l’hauria comprat igualment, no tant per escoltar-lo (perquè no caldria) com per abraçar l’objecte, tenir-lo a prop a casa, tocar-lo i ensumar-lo, que és exactament allò que fa el fandom més fandom dels ídols pop actuals.
Ens posem les mans al cap perquè ara els més joves compren vinils sense tenir tocadiscos, només per tenir-los i admirar-los, però les fires del disc, tan adultes i serioses elles, són la constatació que, quan ens captura un artista, tinguem l’edat que tinguem, el contingut sonor sovint passa a un segon pla. Importa aquella portada doble que a l’edició espanyola es van carregar, el disseny únic amb la faixa escrita en japonès, l’original formós que la reedició en CD va arruïnar, l’exemplar de tirada reduïda.
Pistes fonogràfiques que ja hem escoltat sobradament, i a un clic de distància a Spotify, i, així i tot, les tornem a comprar per alguna pulsió peregrina, capritxosa, potser perquè en un racó de la portada hi diu ‘Made in India’ o hi figura una signatura en edició limitada a 500 unitats. Perquè ens fa il·lusió, perquè vivim el simulacre de la possessió d’aquella obra, d’un pedaç d’història, d’un episodi musical que hem mitificat, i tot plegat ens fa la vida més agradable.
¿És tan allunyat el comportament de la fan d’Olivia Rodrigo que compra el seu últim disc en vinil de color porpra (amb un contingut que pot escoltar a la xarxa quan li plagui) del ‘senior’ que recorre les fires del país a la cerca d’aquell maxisingle de 1984 d’I’m on fire, de Bruce Springsteen (amb quatre cançons que té a casa en múltiples versions)? Ens agraden els objectes, viure-hi a prop, tenir-los com a decorat. I escoltar-los? També. Però negar el fetitxisme i presentar-nos com a melòmans purs i adults, insensibles a la frivolitat i a les temptacions del mercadeig, és fer una mica de comèdia.
Sospito, però, que algun dia, més tard o més d’hora, tant el disc porpra d’Olivia Rodrigo com el maxisingle de Bruce Springsteen acabaran al contenidor de deixalles o als Encants, perquè ja fa un temps que ni biblioteques, ni fonoteques, ni arxius, ni fons de cap mena en volen saber res. Però tant se val. Som feliços així.