Demanar a algú “envia’m un missatge quan arribis a casa” és una manera molt honesta de dir “t’estimo, ves amb compte”. Qui més qui menys ha enviat o rebut aquesta mena de missatges i, com a mínim en el meu cas, el més habitual és enviar-nos-els entre amigues. Més d’un home del meu entorn, que em coneix prou bé per saber que en general no soc una persona poruga, s’ha sorprès de saber que jo també he passat por tornant tard a casa. Molts cops.
 
De petita, quan vaig començar a tornar sola de l’escola, una de les coses que recordo que em van advertir els adults era que no portés música en el moment d’entrar a casa. Que dur els auriculars posats amb la música a tot drap (sempre l’he escoltada amb el volum molt alt) m’aïllava del meu entorn i no em permetia detectar una situació de perill o de tensió. I jo que no he estat mai gaire poruga, però sí que he estat sempre molt obedient, cada cop que baixava de l’autobús i caminava de la parada a casa aturava el reproductor, em treia els auriculars i desitjava que en aquells cinc minuts sense banda sonora tot anés bé.
 
El primer cop que vaig sentir a parlar del “violador del cúter” jo tenia 19 anys. La primera denúncia va ser el 2013, la víctima era una noia d’Horta. En aquella època jo jugava a bàsquet i entrenàvem tard, als vespres. Quan vam saber que un violador corria per la ciutat, l’entrenador de l’equip ens va advertir a totes les jugadores que anéssim amb molt de compte i que, sobretot, tanquéssim bé la porta del portal de casa quan arribéssim. Que no deixéssim que la porta es tanqués sola, que l’acompanyéssim, perquè en el temps que passa fins que es tanca, es pot colar algú al portal de casa teva sense que hi puguis fer res. Han passat vuit anys i encara ara tanco la porta sempre fins a assegurar-me que estigui ben tancada, és un mecanisme que he interioritzat tant que ja no l’he de passar pel filtre de la intencionalitat.
 
Fa uns anys, a Twitter, una noia preguntava si algú més caminava de nit amb les claus de casa agafades de manera que quedés una clau entre cadascun dels dits. És una tècnica per a poder-te defensar ràpidament en cas que algú t’ataqui. Una mena d’arma d’autodefensa casolana. Molta gent va respondre que sí a aquell tuit, però jo no n’havia sentit a parlar mai, d’aquella pràctica. De fet, encara ara em sembla molt de pel·lícula americana el fet de portar un esprai de pebre a la bossa, però potser no és cap disparat. I no només el necessitem les noies.
 
Aquest passat cap de setmana, a les Barraques del Clot, un jove va denunciar una agressió homòfoba a les seves xarxes socials. El relat és esfereïdor. Anant cap a la festa, dos nois van increpar gratuïtament a un tercer. Aquest últim no va caure en provocacions i minuts més tard els primers van tornar en manada per apallissar-lo. “Violència per violència”, diu. És important destacar una part concreta de la història: “Jo, que no estava molt per escoltar, les meves amigues em van dir que van utilitzar la paraula ‘maricón’”. És una agressió homòfoba amb totes les de la llei i això pot passar, com era el cas, en una festa d’una organització juvenil antifeixista (amb punt lila inclòs). Per sort, el jove que va denunciar l’agressió al Clot va assegurar que es trobava bé i que no tenia cap ferida greu, però la línia entre una pallissa i un assassinat és escandalosament fina. I fa molta por.
 
Barcelona no és una ciutat segura quan tornem a casa de nit. Així de ras, així de curt i així de trist. Quan van aixecar el toc de queda, entre l’eufòria social que es va viure durant aquells dies, també va reaparèixer la por del camí de tornada de després de sopar. Durant tota la nostra vida les dones, però també altres col·lectius oprimits pel patriarcat hem anat interioritzant mecanismes de defensa per si de cas ens passa mai res quan tornem a casa. Hem interioritzat, fins i tot, la por. Quan un amic ens proposa d’acompanyar-nos fins a casa ho agraïm i quan una amiga ens truca dient-nos que li aguantem la conversa fins que entri a casa, ho entenem. Fins que no arribi el dia que no calgui assegurar-se que hem arribat bé a casa, cal seguir demanant i enviant el missatge “ja soc a casa, tot bé”. Perquè la línia entre rebre’l o no rebre’l és escandalosament fina. I fa molta por.