La llei Orgànica 1/2004 només comptabilitza els "feminicidis" comesos en mans d'una parella o exparella mentre altres casos es queden fora del recompte oficial. L'advocada Carla Vall, especialista en casos de violència masclista, critica l'enfocament del marc legal: "Aquí el problema és que la llei naturalitza tota violència masclista, perquè hi és però no la té en compte, i parla de la violència íntima com si fos el cas greu i aïllat".
Les activistes creuen que amb una visió més àmplia del que és violència de gènere es podria millorar la prevenció de l'administració i de les mateixes dones, però l'objectiu també és mostrar aquests casos, sacsejar consciències i explicar que el masclisme el trobem també en molts altres tipus de relacions entre homes i dones. Qui són les afectades per aquestes violències?
Treballar al carrer, un risc
La Janet és prostituta i està organitzada. Forma part de les Prostitutes Indignades i és membre de l'Assemblea Pro-Drets sobre el Treball Sexual, des d'on defensa la regularització del treball sexual. Ella i les seves companyes van sortir al carrer l'estiu passat per denunciar les agressions que van patir al carrer Robadors, al barri barceloní del Raval, quan un noi jove va amenaçar diverses companyes amb una xeringa utilitzada.
Segons la Janet, la Guàrdia Urbana no va actuar fins que les prostitutes van denunciar-lo però, tal com la llei indica, a comissaria no es va considerar violència masclista: "Ens van assignar el grup de treball de tràfic de persones perquè deien saber més sobre prostitució. És absurd". La Carla Vall explica que en aquests casos com el de la Janet, que exerceix el treball sexual de forma voluntària, aquesta assignació els hi és perjudicial: "Quan ets víctima de tràfic s'activa la maquinària de protecció i no poden exercir la seva professió. Elles no estan coaccionades, ho han decidit".
Concentració al Raval per l'assetjament a prostitutes. Foto: Jordi Bes
La treballadora sexual relata un altre cas: "Un home va amenaçar a una companya en acabar el servei. Ell va dir que l'havia robat i va començar a colpejar-la". Segons relata, tot i ser les 10 del matí a Ciutat Vella, la resposta de la policia va ser molt lenta: "S'hi va haver de ficar un home que recollia ferralla, i mira que l'agressor portava un ganivet!".
Per a la Janet l'exclusió de les prostitutes en la llei de prevenció de la violència envers les dones és un problema estructural: "Vivim en un estat patriarcal que encara es fa més opressor quan decidim treballar amb la nostra sexualitat". A Catalunya, set prostitutes han mort en mans d'homes entre el 2010 i el 2015, xifra que s'eleva a 22 en el conjunt de l'estat espanyol. Janet lamenta l'impacte que generen els estereotips contra les treballadores sexuals: "Quan els veïns es posen en contra nostra assumint el discurs moralista d''els nens primer' s'obliden que nosaltres també som mares, filles, tietes, nétes...".
Les agredides de la diversitat de gènere
La Pol sempre ha sabut que no encaixava ni en l'etiqueta d'home ni en la de dona. S'identifica amb la teoria queer, que defensa que el gènere és una construcció social i no una realitat biològica: tot allò que ens identifica com a dones o com a homes com els gustos, les actituds, les qualitats personals, no les rebem quan naixem sinó que les anem aprenent al llarg de les nostres vides. De fet, hi ha qui defensa que el gènere és massa complex per a tancar-lo en dues úniques categories, "masculí" o "femení", com la Pol.
Les persones trans són també objecte de delictes d'odi, de transfòbia. A l'altra banda hi són les persones anomenades cis, és a dir, totes aquelles que se senten còmodes amb el gènere amb el qual sempre els ha identificat la societat, la família, els amics i ells mateixos. Però, per què l'activisme defensa que això també és violència masclista? En paraules de Pol: "La transfòbia es deriva d'un sistema on l'home, cis i heterosexual té més poder que la resta. Per mi, tota violència que sorgeixi d'això és masclisme".
Les xifres dels últims cinc anys registren una mort per transfòbia al conjunt de l'estat espanyol, quan un grup de persones van apallissar a una dona transsexual a Alacant. A Catalunya, el suïcidi d'Alan, un menor transsexual resident a Barcelona, va activar les alarmes l'any passat. Encara queda molt per fer fins que el col·lectiu trans tingui una acceptació majoritària. La Pol també ha hagut de viure amb l'estigmatització que arrossega la seva identitat de gènere: "La mateixa societat ens educa per pensar que som rares, que som les diferents".
La Pol és una persona trans organitzada a Joves Trans de Barcelona. Foto: Martí Albesa
En Ken és una altra persona trans que no s'identifica amb cap dels dos gèneres. Un dia, tornant de festa, dos nois el van escopir. Quan els hi va preguntar per què ho havien fet, ells el van agafar pel coll i li van dir que era perquè era "un noi jove afeminat". Ell diu que ha estat essencial comptar amb el seu cercle de confiança: "Estar amb gent m'ha permès respondre a les agressions. De vegades necessites trucar algú per explicar-li i parlar-ho. En això, la xarxa de suport feminista m'ha sigut fonamental". Tot i això, en Ken mai ha denunciat una agressió ni ho vol fer perquè desconfia que les autoritats siguin capaces de tractar bé les agressions masclistes.
Arrossegar la violència des de ben petites
"Em costa una mica fer la selecció de quina és l'agressió". La Itziar Torres va ser violada per la seva parella quan tenia 13 anys, però abans ja havia patit agressions no físiques per part de membres de la família. Amb cinc o sis anys, una persona adulta de la seva família li posava pel·lícules porno, i uns anys més tard un cosí la va tancar a una habitació amb més membres de la família: "Els nois es van començar a masturbar mentre les noies estàvem allà arraconades observant el tema".
Ni els assassinats dins la família ni els infanticidis es consideren violència masclista, tot i que també poden presentar un component de gènere. A Catalunya, Feminicidio.net registra sis "feminicidis" familiars i un assassinat a una menor de 16 anys durant el 2015. Des del 2010, es compten 12 casos de dones mortes per familiars i quatre assassinats de nenes. Segons la Carla Vall, el problema d'aquests casos és que es tracten als jutjats ordinaris sense llei específica: "És una agressió sexual comesa contra qualsevol altra persona". L'advocada diu però que les conseqüències d'aquest fet a nivell social són més greus que les penals.
Quan la Itziar va ser forçada per la seva parella no ho va explicar a ningú fins que nou anys després tot li va tornar al cap: "Durant aquell temps vaig bloquejar el que m'havia passat. Però fa poc temps vaig sentir-me incapaç de dir que no a una relació sexual i vaig veure que ja ho havia viscut allò. Em va venir una manta de records". Ella no va denunciar, diu, "per por a sortir de l'armari com a agredida sexual, com a violada", però també per economitzar els danys: "Ja havia patit suficient per a passar per institucions, policia i jutges, on el més probable era que se m'acusés a mi. Perquè l'agressió va ser tenint aquesta persona al meu llit".
La Itziar Torres es dedica a la il·lustració on introdueix el discurs feminista. Foto: Itziar Torres
Un temps després que la Itziar expliqués la violació a la seva família, el seu pare va agafar aquell llit on ja no hi dormia i el va convertir en una taula que li va regalar. Però explicar-ho no ha estat una feina fàcil: "Vaig haver de repetir-me a mi i a la gent allò m'havia passat, quasi lluitant per la meva realitat. Em costava tenir aquestes converses". Sempre des del relat de la victimització o el de la "superlluitadora" per a que la gent la pogués acompanyar millor, tot i que això la limitava per sentir-se lliure d'estar malament o d'estar bé.
Ara la Itziar diu estar a punt per deixar de ser "la víctima". Després d'haver viscut molts anys sentint-se en un perill constant, ara diu tenir més eines, més recorregut. Diu que si tornés a aquell llit, no tornaria a passar. La Itziar li va enviar una carta al seu agressor per compartir amb ell tot el mal que li havia fet i ara vol recuperar el poder, "però de veritat": "Abans necessitava identificar-me com a víctima per a sentir-me viva. Però, si ja no sóc aquella víctima, qui sóc? La ràbia és la que m'ha aixecat del llit durant aquest temps, però ja no estic rabiosa. Hi ha un buit, un procés de canvi, un vertigen a ser feliç. Però estic en el camí en aquesta cosa de deixar al darrere allò i començar a viure".
