L’acceptació de la Crida Nacional per a la República ha estat un èxit en nombre d’adherits, en molts pocs dies, la qual cosa vol dir que la seva la presentació no ha deixat indiferent ningú mínimament atent a la realitat política, més enllà dels actors actius. Els presidents Puigdemont i Torra la presenten com un moviment independentista, amb la voluntat que aplegui -en tant que moviment, no com a partit, no ho perdem de vista- diferents sensibilitats ideològiques -perquè l’independentisme no és una ideologia-, i amb la possibilitat de participar en les convocatòries electorals que el país visqui fins a la instauració de la República.

La Crida vol tenir, doncs, llarg recorregut. Llarg recorregut polític. I és que a diferència d’Òmnium i de l’ANC, que apleguen, per a la causa de la independència, la societat  civil, la Crida neix amb la possibilitat de passar per urnes, la qual cosa voldrà dir que, si això ocorre, les seves responsabilitats seran polítiques i els seus responsables es deuran a tots els ciutadans. Tot un cop d’efecte per a alguns més que per a d’altres. Per això deia la setmana passada que el president Puigdemont no juga a perdre, tal com va demostrar amb Junts per Catalunya, i aquest nou projecte li permet liderar l’independentisme millor que qualsevol altre aspirant, perquè ell és el nom més conegut i reconegut a nivell internacional. I, a nivell intern, la molta adhesió al moviment ja en demostra el reconeixement, d’aquest seu lideratge. Manifestat també en la renúncia de la secretària general del Partit Demòcrata Català a concórrer a la presidència del partit davant la manca de confiança del president Carles Puigdemont, segons que manifestava ella mateixa.

L’independentisme polític, des d’Esquerra a la CUP, ja va dir que no s’hi sumaria, a la Crida. Òbviament, si és d’un moviment que pot acabar passant per urnes, cada formació juga a guanyar espais de poder. Ara bé, aquest cap de setmana en l’Assemblea Nacional del PDECat, el nou president, David Bonvehí, deia als seus associats que si eren del PDECat havien de ser de la Crida. I s’ha creat una Comissió de Transició, en la qual hi participen els consellers Turull, Rull, Forn i Puig, cap al moviment. Atents!

El que no ha de poder passar és que el PDECat se l’apropiï, la Crida Nacional per a la República, perquè si ja abans que el Partit Demòcrata fes aquesta seva Assemblea milers de ciutadans d’aquest país ja s’hi havien inscrit, a la Crida, sense cap militància de partit; de la mateixa manera que el 21 de desembre també milers i milers de ciutadans van confiar el seu vot a JxCat pel lideratge del president Puigdemont al marge de cap formació política, ara no pot passar que la Crida acabi essent estratègia de refundació.

I és que si a la tardor la Crida Nacional convoca una convenció fundacional per definir la fórmula per concórrer a eleccions, bé haurà de marcar posicionament ideològic, tot just perquè l’eix social i l’eix nacional no poden dissociar-se davant les urnes, tant si són per a la constitució del Parlament com per a creació de governs locals. I ni que ara, tothom, dins l’independentisme, excepte la CUP, defensi la placidesa de la centralitat -que vol dir no comprometre’s ideològicament, perquè el centre no en té, d’ideologia- per exclusió, la Crida, la situarien a la banda conservadora.

Caldrà veure, doncs, com se’ns presenta, la preparació de municipals, perquè si a la tardor la Crida en aquesta convenció aprova de concórrer a comicis electorals, haurà de fer les seves, de candidatures. I si bé sempre he defensat que cada formació concorri a eleccions sota les seves sigles, amb el seu propi programa i amb les seves propostes ideològiques i que els pactes vinguin després -si calen-, on sí que considero que tindria recorregut el projecte Crida, entès com a instrument de representació nacional en clau independentista, i l’independentisme podria marcar estratègia conjunta -que és el que ens falta!-, i notable presència si s’hi sumessin totes les sensibilitats independentistes, seria a les properes eleccions generals i a les europees, perquè és a Madrid i al Parlament Europeu on l’hem de fer realment visible, la unitat de l’independentisme. I llavors sí que visualitzaríem qui és, de debò, l’adversari. Perquè en política cal saber, sempre, qui és l’adversari. Sempre.