Estem acostumats que cada pas que dona ETA sigui rebaixat automàticament pel govern espanyol, amb acusacions d’ “insuficient” o “teatral”. És clar que en té molt, d’escenificació, tanta com aquestes mateixes reaccions de ministres, portaveus o integrants de l’“entorn” governamental. En un conflicte com aquest, cada part segueix uns protocols, i cuida l’estètica amb –gairebé- tanta dedicació com el contingut real de les passes.

ETA no s’està de donar caràcter de “gest” definitiu a cada anunci, d’escenificar-lo amb comunicats i presentacions de dirigents convenientment “atrezzats” i vestits. De la seva banda, el govern replica de manera invariable amb un cert menysteniment públic. En tots dos casos es tracta de mostrar-se fort, tant davant dels partidaris com dels enemics. Per això és una tautologia que el ministre Fernández Díaz digui que ETA fa teatre: hi ha una funció en marxa, i s’ha d’esperar que tots els actors diguin la seva part fins arribar al final feliç (d’altra banda, tampoc podíem esperar una rèplica gaire diferent del ministre de la nova llei de seguretat i dels incidents a la tanca de Ceuta).

Serà teatral, però el fet és que, fins ara, cada pas ha estat confirmat per la realitat: la por a un atemptat etarra ha desaparegut, gran part dels presos han acceptat públicament l’ordenament jurídic, la població ha donat valor als gestos i el terrorisme ha baixat en l’escala de preocupacions de la ciutadania... Avui ens trobem davant d’una nova pantalla, el primer anunci –parcial- de lliurament de les armes que hem tingut fins ara. El govern diu en públic que ho troba poc, però en prendrà nota. Escenificació rere escenificació fins al desenllaç real. Si en volen més proves, analitzin què ha passat en tants altres casos a tot el món. “Totalment incomparables”, diuen uns, seguint un cop més el guió de l’obra.