Ramon Aymerich: «A mitjà i a llarg termini, el turisme empobreix»

Des de l'inici de la crisi sanitària, parlar de la necessitat d'un "nou model de creixement" s'ha convertit en un lloc comú. Un altre concepte que també ha fet fortuna en els àmbits econòmics és el de "reindustrialització". La pandèmia ha encetat debats nous i el periodista Ramon Aymerich proposa una anàlisi de la transformació produïda en l'economia catalana a La fàbrica de turistes (Proa).

Aymerich, que ja havia analitzat l'evolució del teixit productiu català al llibre Fet a casa. La innovació a les empreses catalanes (Viena), hi torna ara amb una mirada crítica a les apostes fetes pels inversors per un sector, el turístic, en detriment de la indústria. Veterà de la informació rigorosa, excap d'economia a La Vanguardia i professor de periodisme econòmic a la UAB, ara dirigeix la secció d'internacional del diari dels Godó. Aquí parla del país que va deixar enrere la indústria, de les implicacions d'aquesta estratègia i de com veu la realitat internacional.

- El turisme ha estat el recurs fàcil d'una burgesia que es va cansar d'arriscar?

- No seria tan radical. És un procés complex. El concepte de burgesia entesa com a elit a vegades és més complicat de definir. Jo parlaria més de patrimonis que provenien de la indústria, especialment. Però sí que entre els anys 1985 i 2000 es decanten cap al turisme. Són sectors industrials que han venut l'empresa i busquen el rendiment més elevat per al seu patrimoni. Un rendiment que no el troben en la indústria, perquè és més difícil, i el troben en l'immobiliari i en el turisme.

- Esmenta en el llibre un estudi de l'agència AIS Group, de l'any 2015, sobre la pobresa a les ciutats catalanes de més de 10.000 habitants, i entre les pitjor situades hi ha ciutats amb un fort sector turístic.

- I segueix així. Si anem a l'Idescat, trobarem que en els municipis de la costa hi ha un percentatge important de famílies pobres. L'origen és tota la construcció de segones residències que es fan en els anys vuitanta i noranta, que fan d'efecte crida de sectors de la immigració més nova. Quan s'apaga el boom constructor, cap als anys 2007 i 2008, moltes famílies es troben amb seriosos problemes de recol·locació. Municipis com Lloret estan al davant d'aquesta situació. Salou hi és també. Com tota la zona nord de Castelló d'Empúries, Empuriabrava.  

- Sorprèn una mica. Com s'explica?

- S'explica perquè el turisme paga salaris relativament més baixos i perquè és una activitat estacional. Un cambrer pot cobrar 1.200 euros, però en realitat els cobra d'abril a octubre, o de maig a octubre. La resta de l'any intenta fer altres coses, com ara repartiment. Però si fem un còmput anual, cobren relativament poc. Ja ingressen menys del que haguessin fet si haguessin treballat a la indústria, però amb el factor estacional la situació encara és més acusada. 

- El turisme ens fa més pobres?

- Aquest és un tema que els economistes no han resolt. Per les societats pobres, o en comarques endarrerides, com va ser el cas en el seu moment de la Costa Brava, sense indústria, el turisme suposa un increment de riquesa. Ara bé, a mitjà i a llarg termini, el turisme empobreix. Perquè baixa la renda per càpita, construeix societats una mica més desiguals i alhora les fa menys competitives. Tenim països com França o els Estats Units que, a més a més, tenen un sector turístic molt potent. Però difícilment un país que només té turisme estarà al capdavant. En la indústria, l'empresari el que vol és vendre el màxim possible amb menys costos, i això s'aconsegueix amb treballadors millor formats i introduint tecnologia perquè el producte millori. Això vol dir inversió i millors salaris. En el turisme, si una cosa funciona, es va repetint. Si sou molts oferint el mateix, com passa en el turisme de masses, el que fas és reduir costos. Que és el que li ha passat al turisme de sol i platja a Catalunya.   

- Els països on la indústria encara té un major pes, la situació social és millor?

- Sí, és el cas dels països del nord, que són més productius i venen a passar les vacances al sud, on ens hem especialitzat a fer-los els estius feliços. Tenim la platja i el sol. 
 
- És un destí que té quelcom de tràgic.

- És una divisió del treball. La història dels nostres darrers trenta anys és la de famílies de classe mitjana enviant els seus fills a les universitats per després estar subocupats, sense treballar en allò que han estudiat. Tenim uns teixits productius que no saben crear els llocs de treball per a la gent que formem a les escoles. Hi ha dos llibres per a mi bàsics, un és de Miquel Puig, Sortir del laberint, i l'altre de Germà Bel, Espanya capital París.    

- Explica també els orígens d'algunes grans àrees del turisme català. L'eclosió de la Costa Brava va ser un relat polític?

- Bastant. Així com els francesos van posar una marca a una realitat que ja existia, la invenció de la Costa Brava es concep ex ante. És a dir, es conceptua abans. Pensen que a la zona es podria fer turisme i s'inventen el nom, que és una cosa molt curiosa. En Ferran Agulló és l'inventor del terme Costa Brava. El que passa és que el concepte de fons és d'una sèrie d'homes de la Lliga Regionalista en aquell moment, com Duran i Ventosa. Un grup d'homes que tenia molt clar el futur que volien per a Catalunya.  

- Cita un estudi de l'historiador Fernand Braudel sobre la decadència del sud d'Europa a partir de mitjans del segle XVII. Segons ell, la burgesia italiana va empobrir el país quan es va fer rendista i va perdre el control de la tecnologia davant anglesos i holandesos. Ens ha passat el mateix amb els països asiàtics?

- És exactament això. Braudel trenca amb la hipòtesi majoritària, segons la qual Itàlia havia entrat en decadència pel catolicisme. Braudel conclou que Itàlia cau perquè les seves elits es gasten els diners en coses poc productives. Es tornen rendistes i fan diners perquè inverteixen el seu capital en finances. No és que no fossin espavilats els burgesos italians, és que prefereixen invertir en sector financer que en la construcció de més vaixells. Branko Milanovic, un economista del Banc Mundial, ha assenyalat que això s'assembla bastant al que pot haver passat a Europa amb relació a l'Àsia. Hem deixat que la indústria s'escapés, algú d'aquí s'ha enriquit molt desplaçant cap allà les parts menys productives de la feina, però vint-i-cinc anys més tard, nosaltres no tenim indústria i els xinesos disposen de tecnologia sanitària, energètica, i de moltes coses que nosaltres ja no podem fer perquè ja no tenim la cadena de valor. Els catalans potser vam poder mantenir posicions en el tèxtil, però en general vam perdre moltes posicions.    

"Hi ha països com França o els Estats Units que, a més, tenen un sector turístic potent, però difícilment un país que només té turisme estarà al capdavant"

- La crisi del tèxtil va ser el cant del cigne de la indústria catalana?

- El tèxtil era un bloc burgès molt potent. Però de fet, fins al 2000, hi ha química, automoció, serveis i tot el grup energètic de la Caixa. Si mirem al Cercle d'Economia d'aleshores, a la junta veiem moltes empreses que van bé. Però potser s'expressa cada vegada menys com a bloc definit. Fins al 2010, quan hi ha el document del Cercle sobre l'esgotament del model territorial, encara tenen una consciència pròpia. Després, les coses canvien.  

- Aquest procés que esmenta de desplaçament a l'Àsia és un fenomen general o afecta particularment l'economia catalana?

- Cada lloc té els seus trets. Per exemple, Grècia mai ha tingut una indústria forta. Portugal tampoc ha estat un país molt industrial. Itàlia, en canvi, sí, i de fet aguanta bastant més. Catalunya, una regió més petita i amb un teixit més divers, potser és dels països que experimenta un canvi més radical. Tots van cap aquí, eh. Lisboa fa com Barcelona i es decanta cap a l'immobiliari i el turisme. Espanya sempre ha estat també així. El que ha canviat és que Madrid en aquests darrers vint anys entra amb força en els sectors serveis i en les finances. 

- Quin paper juga en aquest procés l'eclosió de Madrid?

- Quan deia abans que no puc dir que la burgesia es llança pel camí més fàcil, és perquè els vectors que acompanyen tot això són bastant complexos. Un és el procés de la recentralització entorn Madrid, molt accelerat. Quan arriba la globalització, a Espanya hi ha dues grans metròpolis, i l'Estat tria obertament per potenciar-ne una, que és on van a parar els serveis i les finances. En aquest context, era molt difícil que els capitals catalans apostessin per un camí molt agosarat. És comprensible. Hi havia, a més el sector immobiliari i hoteler barceloní, que anava molt amunt. Abans dels Jocs Olímpics, un hotel es revalorava en tres anys. Després, en menys. Això indica fins a quin moment hi havia aquí una febre de l'or.
 
- La pandèmia ens farà canviar de visió sobre el nostre model productiu?

- Quan vaig començar el llibre, tothom en parlava. Però jo ara penso que no, que tant des del món de la política com dels sectors econòmics el que volen és tornar a la normalitat, i per ells la normalitat és el que hi havia abans de la pandèmia. Penso que això és inevitable el primer any, perquè la gent el que necessita és tenir feina. Però la pandèmia ha demostrat que els països més dependents del sector turístic hem patit la garrotada més forta. La caiguda del PIB a les Balears ha estat catastròfica, del 20 i el 30%, del 40. A les comarques turístiques catalanes, el diferencial ha estat enorme. Amb la pandèmia, es paren en sec. I aquestes situacions es poden tornar a produir. Algú ha de veure que això ha de canviar, o si més no s'han de corregir molts dels excessos. 

- I què caldria fer?

- D'entrada, l'administració n'hauria de ser molt conscient. L'administració té en el turisme un recurs fàcil i còmode, tot i que ha intentat en algun cas fer alguna reforma. Un parèntesi: recordo que al conseller Josep Huguet una mica més el linxen a Salou quan fa unes declaracions crítiques sobre el Saloufest. No és gens fàcil. A veure, sé que això no agradarà gens a alguns, però el turisme és un sector fiscalment molt ben tractat, amb molts recursos públics. Massa. Tot això s'hauria de deixar de fer. S'hauria de normalitzar el tema dels impostos. En economia hi ha les empreses zombis, que si estiguessin en plena competència, no resistirien. Sé que ara estan molt fotuts, eh, no vull ser insensible, però han estat molt protegits. I després hi ha el tema laboral. El turisme recorre molt a la resta de la societat. Les senyores que netegen cobren poc, cotitzen poc, es prejubilen molt abans perquè estan molt cascades i la resta de la societat haurà de pagar una sanitat costosa. El turisme, que és barat, ens costa diners a tots nosaltres. Perquè aquestes persones no compensen tot el que el sistema generarà per a elles en termes de sistema sanitari i pensions. 

- Caldria replantejar les prioritats?

- És necessari començar a pensar seriosament que el turisme no és la solució més fàcil. 

- Quines serien les apostes més a llarg termini?

- En general, els sectors que tenim més competitius són tots petits. Hi ha sectors com la tecnologia sanitària, el farmacèutic, l'energètic, que s'haurien de fer més grans i redimensionar-se.

"L'atracció fiscal de Madrid és imbatible, però si totes les comunitats fessin el mateix, l'Estat petaria"

- Els fons Next Generation poden ser un aliat per canviar l'hegemonia del sector turístic i transformar el model productiu? Hi confia?

- Dependrà de com s'utilitzin els fons, i sobretot de com arriben a les petites i mitjanes empreses, si és que les pimes hi poden tenir accés. Els Next Generation són un bon aliat per potenciar sectors pels quals Europa està apostant, però no sé si tant com per transformar un model productiu tan arrelat. Seria un bon començament, en tot cas.

- Creu que hi ha un debat sobre això en els àmbits més sensibles del país?

- Jo crec que sí i també voldria dir que no crec que estiguem en un procés de decadència. La societat catalana ha demostrat tenir recursos per generar iniciatives. No citaré empreses, però n'hi ha que fan les coses bé. Però no canvien el perfil general, que és que som una societat amb un pes excessiu del turisme. No pot ser que el turisme pesi tant en l'economia catalana. No pot ser que tinguem 200.000 o 300.000 persones que passen la meitat de l'any sense feina. Això és molt improductiu. Una represa econòmica del país passa  per un pes menor del turisme. En unes zones més que altres. Com dic en el llibre, Salou o Lloret són obertament turisme i són zones que s'han de diversificar. I sobretot s'ha de tenir cura dels sectors industrials. Sembla paradoxal, però el turisme segueix prenent llocs de treball a la indústria. Els nois veuen que sense formar-se poden cobrar 400 euros. D'octubre a febrer els passes a casa, però ja trobaran alguna cosa. Aquí també falta una política de formació professional.

- Ha estat un error estratègic prioritzar els estudis universitaris i menystenir l'FP?

- Això ho explica molt bé l'economista Josep Oliver. Aquí, les empreses que van mitjanament bé no troben fàcilment els professionals adequats. I els bons se'n van fora.   
 
- El procés sobiranista quin paper ha jugat en aquesta evolució de l'economia catalana?

- Crec que en algun aspecte ha accelerat alguns fenòmens. La marxa del sector financer, per exemple. Va fer més fàcil que algunes entitats marxessin a Madrid. Entre això i l'atractiu fiscal de Madrid.

- Com creu que es pot contrarestar aquest poder d'atracció fiscal de Madrid?

- Jo crec que és imbatible. Crec que el PSOE va intentar reformar-ho, parlant d'harmonització, que ERC va veure bé, sorprenent tothom. Però crec que no ho faran. La coalició d'interessos de Madrid és potentíssima, amb grans patrimonis i alt funcionariat. Es parla molt d'Isabel Díaz Ayuso i de com ha aconseguit el seu triomf polític, però les classes mitjanes i classes mitjanes altes de Madrid tenen un règim fiscal que no podem imaginar aquí. 

- Ho veu un pols difícil, una batalla perduda?

- Fa la pinta. El PSOE ho intenta, però li està costant molt. Si la resta de comunitats fessin el mateix que Madrid, l'Estat petava. Se sosté perquè només ho fa Madrid. No és un joc de suma zero, de deu euros que deixem de recaptar aquí i es recapten a Madrid. No, deu euros que es deixen de recaptar aquí no es recapten a Madrid. Però Madrid resisteix bé perquè té unes circumstàncies de capitalitat que l'afavoreixen. L'Estat n'era conscient. El mateix Cristóbal Montoro ho sabia perquè cada vegada recaptava menys.  

- És cap d'internacional de La Vanguardia i una bona antena de la realitat del mapamundi. Hem viscut la crisi de Ceuta, que sembla lluny de resoldre's. Com creu que pot evolucionar? 

- El que hem de tenir present és que el Marroc se sent molt fort des del moment en què Donald Trump li va reconèixer la sobirania sobre el Sàhara. L'operació estava lligada al reconeixement d'Israel i Rabat està fort. Per això ha plantejat un pols. Nosaltres som Europa, és cert, però la Unió Europea és una fortalesa no molt potent. No hi parlaria com d'una fortalesa assetjada, però sí amb molts problemes. Té problemes amb Rússia i ara Bielorússia li acaba de prendre el pèl en el cas del desviament d'un avió. Turquia hi juga obertament amb la carta migratòria i ara el Marroc ha fet el mateix. Europa juga a no ser un poder militar com la Xina o Rússia i ho té complicat. Un aspecte important és veure l'efecte que pot tenir en la societat espanyola.

- Pot deixar empremta?

- Això activa Vox i l'extrema dreta d'una manera fortíssima. A Ceuta i Melilla no crec que es voti altra cosa que Vox.

"Si Biden aconsegueix el 15% d'impost de societats global, serà un canvi de paradigma"

- El desviament del vol de Ryanair pel règim bielorús...

- És una provocació molt grossa. Rússia està en una situació molt complicada, depèn del petroli. És un petroestat. Quan el preu del petroli és alt, els russos van bé. Si no, hi ha crisi. Putin en aquests moments té al davant una situació de descontentament. El cas Navalny n'és una manifestació. Una manera que té Putin de respondre a això és provocar aquests conflictes nacionalistes. Sobretot a Ucraïna. El que no sabem és si Lukashenko en aquest cas ha anat pel seu compte. Tots dos tenen una relació complexa, i Putin espera que l'altre s'esgoti per atreure'l.    

- Que Joe Biden no hagi trucat encara Pedro Sánchez és greu? 

- Crec que està en la línia de les prioritats nord-americanes. Washington té molts expedients oberts i no crec que l'espanyol sigui el més urgent. Si no es complica Ceuta.
 
- L'està sobtant Joe Biden?

- Molt i de manera grata. Segurament s'ha trobat un Partit Demòcrata més madur i emprenyat del joc dels republicans. Si Biden aconsegueix aquest 15% d'impost de societats global, serà molt important. Pot semblar poca cosa, però és molt si tots els països s'hi comprometen. No serà fàcil, perquè molts s'hi oposaran. Luxemburg, Irlanda, Holanda, no voldran. Si això és ferm, és un salt. Els estats necessiten diners. Si aconsegueix taxar els rics, serà molt important i un canvi de paradigma econòmic després de 35 anys. És tornar a l'Estat fort. Els EUA té al davant la Xina i la Xina va com una moto. Piketty explica molt bé que les desigualtats a les societats occidentals augmenten a mesura que passa el temps. Només quan hi ha grans terratrèmols, això es corregeix. La pandèmia pot ser una bona oportunitat per això. Els fons de la UE dels que abans parlàvem ens poden semblar poc, però des del punt de vista d'Alemanya, per exemple, és molt. 

- S'imagina un retorn de Donald Trump?

- Si Biden es consolida, no. Aleshores, els republicans hauran de buscar un perfil més moderat. 

"El punt més calent del món, amb un risc de guerra, és l'estret de Taiwan"

- De tots els focus que hi ha en aquests moments en la política internacional, quin li sembla més tòxic?  

- La Xina i els seus contenciosos, com Hong Kong i Taiwan. Segurament el punt més calent del món, amb un risc de guerra, és l'estret de Taiwan. Xi Jinping té moltes ganes de resoldre el tema taiwanès de manera abrupta. Tot dependrà de si pensa que Joe Biden és tou. És un lloc molt perillós. És un joc de pòquer en el qual la Xina anirà pressionant fins a veure si Biden és capaç de respondre. Però tot l'exèrcit xinès té ganes de fer-se amb Taiwan i resoldre aquest problema. La Xina s'ha tornat molt nacionalista. I Xi vol passar a la història. 

- Com veu el conflicte palestí després del xoc entre Hamàs i Israel? Es pot intensificar?

- Crec que a ningú li interessa. La recent crisi a la Franja de Gaza ha deixat en situació molt complicada l'intent d'Israel d'augmentar la relació amb els estats àrabs i acabar d'una vegada amb el problema palestí. El pla del gendre de Trump, Jared Kushner, ha quedat molt tocat i ha reforçat Hamàs, que vol dir també l'Iran. Ara s'acosten eleccions a l'Iran, on poden guanyar els sectors més conservadors i militaristes. Això serà un problema per Biden.