De sempre, ERC ha tingut problemes de plantilla. Es a dir, li han faltat persones formades i preparades per assumir càrrecs de rellevància. Es un partit molt peculiar, i d’aquí, poc atractiu per segons quines persones i col·lectius.
No li ha quedat altre remei que fitxar persones d’altres partits o anar-los a buscar a fora. Malament rai quan has d’anar a fitxar ex militants, perquè la majoria han sortit de mala manera, o simplement els han fet fora. Reciclar càrrecs, no és gens fàcil , i encara menys oportú, perquè hi ha desitjos de venjança o males pràctiques que es reprodueixen en el nou partit, amb resultats poc positius.
En aquest apartat d’ex militants, hem pogut veure Ernest Maragall, o J. Ignasi Elena, entre d’altres. I en quan a nous, vinguts com independents, tenen F. Marc Álvaro, periodista i Joan Queralt, professor i jurista. Precisament, a les darreres eleccions generals, van vendre com a grans incorporacions aquestes dues persones, cosa que semblava predir millor prestacions dels grups parlamentaris al Congrés i al Senat.
Bé, vuit mesos després de les eleccions generals, puc assegurar que aquestes noves incorporacions, de moment, han passat sense pena ni glòria. Les intervencions escoltades en una o altra Cambra, no surten de la línia habitual en ERC, sense especials característiques d’oratòria ni de contingut.
Cosa semblant els ha passat als provinents d’altres partits, molt especialment del socialista. Al final s’integren totalment, i comparteixen la grisor general d’ERC, en la majoria de temes. Escoltar Gabriel Rufián no suposa cap novetat respecte del què dirà i com ho dirà. Es més que previsible en tot i per tot. Doncs bé, amb unes altres formes, els dos nous, si fa no fa, estan a la mateixa ona.
Aquest és un dels grans dèficits d’ERC. No té personal propi preparat, i encerta poc a l’hora d’anar-ne buscar a fora. Ara mateix el partit no té el prestigi ni l’autoritat volgudes, després de tres anys de govern en que no hi ha res a celebrar. Ha estat un govern de perfil pla, sense grans projectes ni grans realitzacions. D’aquí les dificultats per exposar un relat engrescador.
Ara, toca esperar resultats i el partit comença a constatar falta de fidelitat d’una part dels seus votants que poden marxar cap a Junts, i altres poden donar vot útil a Salvador Illa. Convocar abans d’hora per acabar tercer, és un mal resultat, molt dolent que si es confirma comportarà exigències de responsabilitats i renúncies al càrrec.
Pel que fa els nou vinguts, podran gaudir d’uns anys de tranquil·litat perquè son vistos com forasters singulars, i un al Congrés i un al Senat no suposa cap gran sacrifici pels que voldrien anar-hi. De totes maneres és una mostra més que fitxar a fora, pot semblar una bona estratègia, però si al final no sobresurten en cap batalla, l’estratègia renovadora acaba en fracàs. Es el que han suposat aquestes dues incorporacions, venudes a bombo i plateret.